l'efecte calçot

l’hivern és l’ase dels cops de les estacions de l’any. el cap de turc anual en el que ens recolzem per legitimar que el caràcter se’ns regira una mala cosa.

coartades n’ofereix com per omplir un llibre. que el fred glaça els (bons) propòsits, que els dies s’escurcen i són més tristos, que la manca de sol xucla la vitalitat com una esponja i, per acabar-ho de salpebrar numèricament, sempre tenim a mà les estadístiques que indiquen que als ombrívols països nòrdics els índexs de suïcidi són elevadíssims.

reconec que aquest període de l’any em genera idèntica antipatia que la coliflor, el diari abc o els inspectors d’hisenda però crec, honestament, que els abruptes canvis de temperament tenen el seu punt i principi, no en el genèric hivern, sinó tot just finalitzada una de les cites hivernals per excel•lència: la calçotada.

és d’una lògica matemàtica: un cop acabada la mascletà d’alegria, l’orgia d’amistat al voltant dels calçots, dels pitets preventius, de la fantàstica salsa de màgica recepta ancestral i del got de vi amunt, got de vi avall ... què ens queda? una gèlida marató esperant que el fred foti el camp i arribi la meta de la setmana santa.

quan la flaire del calçot vallenc s’esvaeix de les pituitàries dels essers humans esclaten tot un seguit d’esdeveniments molt allunyats del raciocini: l’efecte calçot, poc conegut pels no calçotomenjants.

dos exemples molt recents.

quan la rentadora new pol eliminà els darrers perfums del ceballot que impregnaven la camisa de quadres de l’ernest, aquest va decidir tunejar el seu vehicle oficial amb quatre detallets del tot a cent oblidant que, en política, els gests tenen tanta importància com les paraules.

quan l’aroma del calçot va evaporar-se de l’atmosfera dels països catalans, el primer equip del barça va començar a fer el passerell transformant als orgullosos socis i patitzants culers en individus porucs i mancats de confiança.

de desgràcies, decisions precipitades i pors al blanc balompèdic; les mínimes. per tant, com l’hivern no en té la culpa de res i, indiscutiblement, no desitjo que s’elimini per decret llei el plaer de la calçotada, proposo que la confraria del calçot distribueixi de manera urgent entre la població ambientadors amb la seva fragància.

amb una senzilla ruixada a l’ambient recuperarem l’esperit alegre i positiu que l’hivern ens ha congelat. amb un parell o tres de ruixades cada cap de setmana, coincidint amb el partit del barça, potser descartarem exiliar-nos als ombrívols països nòrdics on, a més de no fer-hi calçotades, els índexs de suïcidis són elevadíssims.