dijous, 5 de març de 2009

de les onomatopeies als andes

els metges expliquen que els segons inicials de plor són esencials per ajudar a obrir l’aparell respiratori dels nounats. buaaaa! per coherència, i confiança cega en la classe mèdica, la millor manera d’aterrar a la vall de llàgrimes de la vida és fer-ho plorant amb ganes. després el flaca-flaca dels dos copets a les natges i a començar a fer el xafarder.

a la meva dona li fascina el meu plor selectiu al cinema. si hi ha una desgràcia en una peli em mantinc fred i hieràtic com un professional del pòker. ara, si la història té un final feliç en el que noi i noia es troben, després d’hora i mitja de desencontres, a la darrera planta del empire state; ploro com una bossa familiar de magdalenes. buaaaa!

el responsable que sols plori d’alegria és marco. si, si; el del mico amedio i el de los apeninos a los andes. aquell cúmul de desgràcies amb que em martiritzava, setmana rera setmana, la sèrie de dibuixos animats gairebé em deshidrata. que si la mare ha de fotre el camp a buscar-se les garrofes a argentina. buaaaa! que si el nen viatja per mig planeta i no hi ha manera de trobar-la. buaaaa! que l’esperat encontre mare-fill-mico és a punt de produïr-se i paaaam la mare que marxa a treballar a la quimbamba. buaaaa!

us ben juro que si en aquella època hagués existit el quíen sabe dónde d’en paco lobatón o el diario de patricia, jo trucava al telèfon dels programes perqué els seus equips d’investigadors trobéssin d’una vegada la pobra dona.

després de tres-cents mil capítols i litres i litres de secrecions lagrimals, la trobada entre mare, fill i mico arribà a bon port. va ser el flaca-flaca del metge, el copet a les natges que em va inmunitzar dels plors per tristors i desgràcies.

des d’aquell dia, sols ploro de felicitat. sols ploro quan mazinger z i afrodita a, després de nombrosos desencontres, acaben trobant-se a la darrera planta del empire state.

67 comentaris:

Noctas ha dit...

Llavors has d'anar a veure Slumdog Milionare., ja veuràs com ploraràs...a més la peli és una meravella...saludus crack

elur ha dit...

jejejejeje a mi la mare va acabar prohibint que mirés Marco, es veu que era un debassal de llàgrimes i sentiment... i ja no et dic res del dia que em van portar a veure "El bosque de Tallac" al cinema!!! vam haver de marxar perquè no hi havia qui em consolés després de que matessin a la mare de Jacky i Nuca... i no parlem de la Heidi!!! mareta meva... quina manera de fer porar la mainada!!

_MeiA_ ha dit...

Saps que mai he vist el final de la sèrie Marco? Quin crim!!

A mi m'encanta plorar per una peli, tant sigui d'alegria com de tristesa... bufff... m'ho passo pipa! Ens posem la meva parella i jo el sofà, amb manteta, i paquet de clinex... i entre tots dos fem un concert de mocs!

Aquest cap de setmana en caurà una altre de peli... quina em recomanes? Ha de ser comèdia o drama.

Un petonet

garbi24 ha dit...

Pateixo doncs el mateix mal que tú , hem costa molt de plorar , però si es per alguna cosa es d'emoció , la tristesa m'enfonsa sense llagrimeta.

Albert ha dit...

Sempre és millor plorar molt d'alegria, ja que és símptoma que vius alegrement...

M'hagués agradat veure't trucant al Diario de Patricia explicant les teves desgràcies jajaja

Vagi bé!

bimbonocilla ha dit...

flaca-flaca?? jaja!!

Aish.. en el fons és millor plorar d'alegria, no?
Jo sóc una mica de les q ploro per tot... en fin!

Jordi Casanovas ha dit...

i després diuen que els dibuixos d'ara són violents... i pensar que vam créixer entre orfes, abandonats, desatesos, mares assassinades o empresonades. No m'estranya que acabem tenint un blog.

goculta ha dit...

La generació del Marco, la Heidi, la Candy Candy i el bosque de Tallac, vam quedar seriament (tras)tocats...
M'alegro que ploris de felicitat!
Jo tambè ploro quan algú diu "t'estimo" a les pelis

Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Doncs a plorar d´alegria amb el Barça! Títols, títols...volem títols i que torni el bon joc.
Salutacions
sílvia

Delfica ha dit...

A mi ja em posava en situació aquella punteta blanca tremolosa a les pupil·les del genovés.... hosti quina arrencada de plors. Banner i Flappy també van tenir els seus moments, així com l'inoblidable Patrás... el perro de Flandes.
SNIFFFFFFFf, quants records, quina alegria, ja ploro!

polaroid mental ha dit...

em costa plorar amb les pelis, però reconec que amb el final de Cinema Paradiso, quant passen els talls dels petons censurats amb la música de Morricone de fons...no m'hi puc resistir!

Mireia ha dit...

Jo sóc de les que ploro a les primeres de canvi. Si fins i tot fent zaping enganxo una escena emotiva: musiqueta, primers plans... ja ploro i no sé ni de què va.

A mi, com a l'Elur, en van prohibir Marco.

Núr ha dit...

Doncs jo sóc de llagrimeta fluixa i ploro per qualsevol cosa, ja sigui feliç o tristota. I de vegades, quan és molt feliç, tinc aquella rialla nerviosa entre llàgrimes i mocs que és tan i tant... enganxifosa? ;)

Sóc massa jove per recordar la Heidi o en Marco. Per sort en Son Goku, encara que moria ressuscitava cada dos per tres, així que no feia plorar gaire, tampoc! :D

Alex. ha dit...

Coetanis d'una generació narcotitzada en el dolor, érem uns ploramiques impenitents i d'una felicitat exquisitament somiquera... ara, després de nombrosos desencontres, gosem colonitzar el segle XXI, sense por, a cops de llàgrima!

lisebe ha dit...

Doncs jo ploro com una bleda per qualsevol historia sigui feliÇ o triste, per el que m'hi proposat no veure mai películes dramátiques encara que no ho aconsegueix-ho, i sempre surtu al carrer amb un ulls que semblan tomaquets fregits..

Una que es sentimental... que hi farem.

Petonetsss Oscar

rits ha dit...

Plorar de felicitat és molt alliberador per un i commovedor i tendre quan és el del teu costat qui plora.

A mi el Marco sempre em va fer una mica de ràbia, la veritat. I no sé perquè,...

alas ha dit...

a mi la en Marco i la recerca de la seva mare...m'agotaven, era massa penúria en dibuixos animats, m'era massa cruel :(

és curiós que et passi només amb els finals feliços, està molt bé plorar d'alegria...però jo amb les desgràcies, no ho puc evitar, em fico taaant a la pell dels personatges, que...uuuufff m'és superior i només puc plorar, plorar i plorar

un petó

Déjà vie ha dit...

no tothom plora d'alegria, és mes molta gent no ho ha experimentat mai. Aquesta es part d la conversa q teniem l'altre dia joves extrangers en un vagó d tren italià tornant d'una excursió com si d nens petits es tractés.

Eva ha dit...

Les emocions sempre hem d´alliberar-les... plorar d´alegria... fa temps que no ho faig... en canvi de tristesa ... uff ni t´explico...
Ai, el Marco... quin fart de plorar... i plorar... i plorar... i lo pitjor de tot és que no recordo el final...
Una abraçada!!!

kweilan ha dit...

Em costa molt plorar a les pel.lis. I crec que en les meues llàgrimes, quan hi són, estan molt influïdes per la música. Vaig plorar a El intercambio.

Lula ha dit...

Bé, jo ploro fins i tot amb els anuncis de dixan...

I a mi a casa no em deixaven veure el Marco. Començava a plorar el dissabte, només amb la músiqueta, i em durava fins dilluns anar al col.le.

I tot i això...

Aixx,quins moments oi?


Besotes

XeXu ha dit...

Dec ser l'únic que no havia mirat la sèrie aquesta (de certa edat, vull dir). Tampoc no ploro de tristesa, però mira, si t'ho va curar a tu, benvingut sigui l'Amedio, en Marco, i la mare que el va...

Naida ha dit...

Jo ploro si estic a soles normalmente, també he de dir que Titanic em va superar em suposo que em vaig posar una mica massa a pell dels protagonistes, aquella ma en aquell vidre..tots dos suant...sí vaig plorar quan ella es tira al mar pero salvarse y em sembla que es dona un cop amb la baranda del vaixell, una mica cruel pero això també em va fer plorar.

La meva parella plora como un descosit amb las d'amor previsible i jo no paro de riure quan el veig així.

Si, definitivament soc una mica cruella Deville..

Jordi ha dit...

Jo he estat apunt de plorar ahir a la nit quan les ones hertzianes de l'FM van perforar-me les orelles anunciant-me que en Pinto havia aturat el penal. Potser plori el proper dimecres 13 de maig a la final de Copa quan surti el Rei dels altres (no de los unos) rebi una gran xiulada.

També vaig plorar al Tres pics i repicó quan van completar la frase maleïda (sense ajuda Atokit), quan el senyor Bachs deia el tanquem la paradeta i quan l'Obocaman li va fer el primer petó a l'Arare.

carina ha dit...

Feia dies que no et visitava i veig que continues en forma. Molt bo! També em vaig fer farts de plorar amb el Marco, de fet els meus pares, amb al·levosia i premeditació, em posaven el casset (sí, sí en tenia un que narrava tota la història de viva veu) perquè jo només de sentir "En un puertoo italianoo.." em posava a plorar com una magdalena i no hi havia déu que em parés, mentre ells es xafaven de riure observant la bledeta de sa filla (tenia només tres anys) s'escolava pels ulls. Salut i continua...

Els del PiT ha dit...

Uaaalaaaa!!! M'has fet recordar aquest en Marco, quin fart de patir!
Patir? Sou una colla de figaflors! Hi hi hi...

Assumpta ha dit...

Oscaaaaaaaaaaaaaaaaar!!!

La meva escena PREFERIDA de tota l'història del cinema!!!

"si la història té un final feliç en el que noi i noia es troben, després d’hora i mitja de desencontres, a la darrera planta del empire state; ploro com una bossa familiar de magdalenes. buaaaa!"

No pot ser!! No pot ser que hagis anat a escollir aquesta... L'he vist mil tres-centes noranta vuit vegades... en català, en castellà i en anglès... i si me la passen doblada en xinès també la miraré!! :-)))

La peli, és un homenatge a An Affair to Remember (1957) amb Cary Grant i Deborah Kerr que, a l'Estat espanyol van traduir com a "Tu y yo" (?)

perooo... atenció!!!

Quan Tom Hanks y Meg Ryan van protagonitzar la peli-homenatge Sleepless in Seattle (1993) llavors els traductors van tenir el detall simpàtic de, enlloc de traduir-la com "l'insomne de Seattle" fer-ho com "Algo para recordar" que era, justament, la traducció bona de la primera peli...

Quines pelis les dues!! Uaaaau!!! fan plorar més que... no, va, no parlaré de futbol avui :-)))

Jo no sé si plorava massa amb la Heidi i en Marco... és que jo sóc més gran ja... qui plorava era ma germana que té cinc anys menys que jo :-))

L'illa dels monstres ha dit...

Au doncs, aprofitaré per dir-te una cosa que no se li pot dir a gaire gent: espero que ploris molt en aquesta vida!!

jordicine ha dit...

'Planeador abajo'. 'Pechos fuera'. 'Mi mono Amelio y yo...' I per què li posen Amelio a un mico? Res, que m'has tornat a refrescar la memòria. Jo, però, no plorava. Potser quan vaig néixer em van donar els copets malament. Abraçada!!!

Cesc ha dit...

Jo mai l'he vista tota però amb valtros em vaig enterant de to t:)

òscar ha dit...

curiós NOCTAS. vaig veure-la el cap de setmana passat (boníssima) i ... no vaig plorar. la raó: la punyetera de la meva dona era allà, a l'aguait, passant de mirar la pantalla i controlant-me a mi esperant el meu plor. grrrrr. ho habeu vist??? la mare que la va pariiir! :) saludus crack!!!

¿jacky-jacky vagabundo, tan feliz está que se va por el mundo? ¿abuelito dime tú porqué en una nube voy? ai ELUR ... a banda de trucar el lobatón, també hagués trucat al consell català de l'audiovisual per denunciar als creadors japos de sèries de dibuixos per fer patir els nens.

acaba bé MEIA, sempre acaba bé. el moment mocs, intentant resistir que surti el plor, és també boníssim! petooons! ps:ves a veure slumdog.

no cal que anem a metge oi, GARBI? no és pas un mal insoportable que requereixi de tractament, veritat?

jo trucava eh, ALBERT! de petit tenia molt desparpaju! :)

mola el flaca-flaca BIMBONOCILLA! si-si, posats a exhibir llàgrima millor fer-ho d'alegria.

i espera JORDI. que siguem malalts de bloc és sols la primera de les seqüeles de tant de txunguisme que vam veure de menuts.

sort que hi havia, GOCULTA, pirates estil sandokan i guerrers selvàtics tipus orzowai per compensar una miqueta.

això ja és un altre tema, SÍLVIA. el barça guanyant quelcom em provoca unes catarates de iguazú.

hosti pobre xuxo DELFICA: com me'l estomacàven! aquí la trucada anava directa a la protectora d'animals. en canvi banner i flappy ja tenia un punt més festiu amb aquell final de cançó que deia "dos ardillas joveneeeesss". :)

un dia hem de fer un rànking de les pelis més plorades POLAROID. cinema paradiso, tomates verdes fritos, amelie, memorias de áfrica, .... buaaaaaaaaa! buaaaaaa! :)

menys mal que jo necessito posar-me una mica més en situació MIREIA. ni m'imagino veient l'apm i ... plorant! ufff, quin patir! :)

amb goku ho fan perfecte NÚR: el tio mor i ressucita que és un festival. és el jr en versió animats!!!

què coi la revolta dels clavells ALEX: fem la revolta de les llàgrimes que, malgrat tenir per nosaltres un orígen nipó, hem sabut readaptar a la realitat catalana. fins i tot, la facultat de bioquímica (per citar-ne alguna) està estudiant la formació d'unes llàgrimes quatribarrades. unes llàgrimes amb denominació d'origen. :)

millor ser sentimental LISEBE. pels sentiments no hem de dir mai un resignat "què hi farem". :) petoons!

òscar ha dit...

jo si que ho sé RITS: perquè la vida del pobre nen aquest era per llogar-hi cadires. ganes (nipones) de fer-nos uns pessimistes vitalicis, coi!!! :)

és per culpa del marco ALAS. soc un insensible (ja serà menys!) per culpa del camí de mines pel que van fer passar a la criatura aquesta. petooons!

jo (clar, com fa anys que ho faig) em sembla de lo més normal del món DEJA VIE. plorar d'alegria és una altra manera de somriure.

al menys a mi m'allibera molt EVA. també ploro per les desgràcies reals, m'entristeixen. però, al menys en el cinema, em costa molt plorar per fets dramàtics. i vols plorar d'alegria? va ... primer intent: marco acaba bé! :) petooons!!!

és que la música al cinema hi fa moltíssim KWEILAN. et posen cada banda sonora que sols fa que rematar-te!

LULA els anuncis de dixan són d'una sensibilitat extrema :) i els de les hipoteques? quan veus aquelles condicions que no s'acosten ni un gram a les que tens, dius .... buaaaaaaaaaaa!!! :)

... parir XEXU, parir!!! jo hagués agraït veure altra cosa que aquella odisea de desgràcies infantils!!!

jajajaja ... li passa el mateix que a mi NAIDA. quan més a venir t'ho veus: més plores.

JORDI, el dia que en BELLETI (m'aixeco de la cadira en senyal de pleitesia) va marcar el segon gol vaig començar a plorar com feia temps. i, en acabar, que em truca ma mare i ... buaaaaaa .... vaig deixar-la pensant que em donaria alguna mena d'atac. ps: i quan l'àngels barceló va deixar el tn!!! :)

oleeeeeeeeeeeee CARINA :) vaja abducció: després passo pel teu bloc a tenir notícies teves. no m'estranya que ja amb la cançó et possesis tova: generava un mal rotllo que pa qué. humilde morada, es llevava muy temprano, trsiteza llegó a corazón. mamá cruzando el mar, no te vayas mamá ... va home va ... a esparragar edmundo d'amici, marco i els japonesos!!! :) moooolt content de tornar a saber!

avui té raó l'avi, PIT. som una autèntica colla de figaflors! :)

no és la meva favorita però anda que (tot i sabent-ho) no vaig plorar ni res ASSUMPTA. la meva favorita (crec que ja ho he explicat 3002 cops) és love actually. la sé de memòria però, tot i així, és demanar-la el tio a la portuguessa que es cassi amb ell i .... buaaaaaaaa ... la meva dona es parteix amb mi.

jajajajaja ILLA. gràcies-gràcies i que durin molt anys els plors per alegries i no per altres coses.

el metge no et va fer el flaca-flaca seguint el codi deontològic mèdic, JORDI? :) mazinguer ja era altra cosa: et reconciliava amb el mon real a cops de planeadors i batalles amb monstres mecànics com baras k-7 i aquell barón ashler amb dues cares. i la cançó: una cançó com cal i no la fleumada aquesta del marco!!!

CESC ... no t'has perdut res! o si! :)

Natàlia ha dit...

jajaja Amb la Pili tindria migranya cada nit! però no seria cap excusa!!

Assumpta ha dit...

Love actually?... I dius que ho has dit 3002 vegades? no pot ser... si ho haguessis dit tantes vegades alguna l'hagues vist :-)

(No sé per què em poso a parlar de cine jo, si no hi entenc gens ni mica... no tinc ni la menor idea de quina peli és "Love actually", ara vaig a buscar-ho a Google)

Jesús M. Tibau ha dit...

som una generació marcada: uns pel Marco, altres per l'Amedio

Els del PiT ha dit...

-Hi hi hi... Això que diu en Jesús és veritat, t'ha mirat a tu nano quan ha dit Amedio...
-A mi??? No digui bestieses avi, xxxxt, calli, calli...

Lastienditas ha dit...

Empire States...tan de bó el vegi d´aprop...
En Marco tengué el mateix efecte per tu que la Candy-Candy a mi.
Buaaaa

khalina ha dit...

Buff, el Marco, la Heidi, quins drames! Jo plorava i patia d'una manera!!

Jo el plorar el porto a temporades. Hi ha èpoques on qualsevol cosa m'emociona, per b´o per mal, i llagrimeta... Clar que quan és de pena, hi ha més llagrimetes que si és d'emoció

- assumpta - ha dit...

Ufff aquesta ja em va agafar massa gran i m'he la vaig prerdre, però amb vosaltes em poso al dia.

Abans ploravem, però potser de pena al saber que nomès podiem escollir entre les marionetes de l'Herta Frankel(no recordo com s'escriu) o els dibuixos muts del "Koniec" que no hi havia qui entengués llavors. Buaaaaahhh !

Em costa de plorar amb les pel·lícules però pots riure de valent si et dic que vaig plorar al cinema quan van estrenar E.T. i fa un temps la vaig tornar a veure i vaig tornar a plorar !
M'estic tornant tova!

I per llàgrimes, les de felicitat
no es poden pagar amb diners!
;)

eva al desnudo ha dit...

Assumpta! Jo també!
Quant es va estrenar E.T. em van treure del cinema, van ser molt cruels però plorava d'una manera esgarrifosa (era molt petita, eh).
La mort de Felix Rodríguez de la Fuente també em va marcar molt, fins i tot quan Enrique i Ana cantaven la cançó...feia un espectacle pero era superior a mí.
Es bó plorar, tant com riure, després et quedes com a nou.

Bon cap de setmana i si hi ha plorera que sigue d'alegría.

el nadador ha dit...

El Marco se'm va fer llarg i el vaig deixar de mirar. Però la Heidy sí que em feia plorar. Actualment m'aguanto les llàgrimes al cinema si no estic sol.

bajoqueta ha dit...

Era tot un drama Heidi, i també Jackie i Nuca, i molts d'altres que mos van crear un trauma de per vida :)

Ferran ha dit...

M'apunto al bàndols dels de llàgrima fàcil, amb escenes boniques. I què bé que es queda un! :-)

Quan érem nanos devien tenir ganes de fer-nos-ho passar malament: quan no era Marco i companyia, eren la Clara i la Heidi patint les ires de la Señorita Rottenmeyer; i dels barrufets perseguits per en Gargamel; i de Mazinger a punt de morir destrossat per un robot dolent; i... per tots els finals feliços!

Bon cap de setmana.

òscar ha dit...

joooooo NATALIA, una micona d'incontinència verbal si que la té la pobra pili :)

buscar-ho a google ASSUMPTA? res de buscar-ho a google i directa cap a l'emule. és una peli coral, que passa a londres en ple nadal i hugh grant fa de primer ministre britànic ... no et sona? buaaaaaaaaa!

o la meitat de la cara per un i l'altra meitat per l'altre JESÚS: com el baró ashler

t'ha dit mono PIT? avi ... que el de la heidi la seva neta el tenia tot el sant dia pencant, eh! :)

deixat de dibuixos TIENDITAS i a mirar el lastminute.com!!! :)

ostra en això de les temporades si que no m'he fet cap autoestudi :) KHALINA. ploro per les d'emoció però no sé si segons l'època accentuo el meu torrent de llàgrimes

amb l'et ASSUMPTA no ploro perque no hi ha forma d'acabar-la. il'ertha franklin era una ventriloqua molt trista oi? em sona veure-la.

EVA ... si vols que caiguin quatre llagrimetes em poso a cantar allò d'amigo félix cuando llegues al tal, eh! :) bon cap de setmana!!!

si me les intento aguantar NADADOR és molt pitjor. faig un sons guturals estranyíssims que fan por :)

sort que en tenim BAJOQUETA del psicòleg gratuit que és els blocs :)

i del coi de la casa de la pradera que me'n dius FERRAN? allò ja era posar el dit a la nafra!!! bon finde!!!

Jordi ha dit...

Ara que ho dius, m'acabes de fer recorda de l'escena de quan em va trucar el meu pare després de la final i els dos ens vam posar a plorar com a dues autèntiques Belles Easo!! Què gran que és el futbol que és capaç de fer plorar a dos homes fets i drets! Visca en Belleti, l'Eto'o, en Valdés i l'Henry (per fallar-en un parell de molt clares)!

El que mai et vaig dir ha dit...

El meu germà petit plorava només de sentir la cançó...aix.
Jo sempre he prefrit l'Abeja Maya.
Això sí, si s'ha de plorar al cine...jo la primera.
:)

sylvia ha dit...

És igual on ho facis :D Plorar és saníssim :D

Guspira ha dit...

Mareeeeeeee com he plorat amb Marco i el mono i la mare que el va...!!!
La cançoneta me la sé de peee a paaa!!!
I recordo com plorava quan era petita cada cop que la sentia... A mi em devia agradar patir de ben petita!
Com sempre, et caracteritza la teva frescor a l'hora d'explicar les coses!

belita ha dit...

No fa gaire o comentaven en una reunió d'amics, encara no entenc com hem sortit tant "centradets" si som la generació de les llàgrimes:

Marco i la seva pobre mare, Heidi i la nena paralítica, Jacki i Nuca als que els hi maten la mare en el primer capítol, Banner i Flappy als que els hi cremen el bosc... Quin currículum per formar-nos, mare meva, jajaja.

òscar ha dit...

si JORDI; dos homes fets, drets i ... amb sentiments culers (avui tornen a cotitzar a l'alça després dels resultats d'ahir nit).

ELQUEMAI; el pais multicolor de l'abeja maya tenia una vitalitat, un optimisme i unes ganes de jugar que era els que ens convenia als infants d'aquell temps. visca maya i willie!!! :)

plorar és SYLVIA (a veure que m'invento ara) ... plorar és la gimnàstica dels ulls.

la cançó, GUSPIRA, és un clàssic que hauria d'inclore's en un greatest hits titolat "tardes de llanto infantil" (una mica a l'estil de "noches de blanco satén). sols el final del tema (no te vayas mamaaa, no te alejes ...) és d'un dramatisme shakesperià :)

tens tota la raó BELITA. encara prou "normals" que so. t'has oblidat la fantàstica mala sang de la srta. rottenmeier i el perro de flandes (patrás) que ho passava gairebé pitjor que el pobre marco.

TORO SALVAJE ha dit...

Kleenex deu finançar moltes d'aquestes sèries.

Es possible oi?

Deric ha dit...

Què bo!!! A mi em passa el mateix! Els finals feliços em fan plorar! M'hauries de veure al cine quan tothom surt alegre després de veure una comèdia romàntica i jo surto plorant perquè la Kate aconsegueix quedar-se amb el Leopold o perquè en Hanks i la Ryan es troben a dalt de l'Empire State...
buaaaa
Odiava en Marco, sempre em feia plorar i jo no volia però encara em sé la ditxosa cançoneta:
mi mono Amedio y yooooo!!!

nimue ha dit...

oooh! quina bona reflexió! ara ja sé explicar què em passa! jo igual que tu, igual, igual!

Joana ha dit...

Buàaaaaaa...Em posava malalta! :)

Joana ha dit...

Buàaaaaaa...Em posava malalta! :)

òscar ha dit...

del tot possible TOROSALVAJE. :)

en aquell moment toca dissimular DERIC. fingir que t'acaba d'entrar pols al ull o que (al cine i mentre feien la plei) tu anaves pelant ceba.

tres iguals són igual a diferent NIMUE? :)

jajaja JOANA. tu i ... tots!!!

Assumpta ha dit...

Doncs la vaig buscar i no em sonava de res... ai, ai... ho sentoooo molt!! :-))

L'eMule no em funciona bé... jaja sóc mala pirata jo :-))

Serà perque tinc el W. Vista?

Però no diguis que "la meva" no fa plorar també, eh? quan marxen de l'Empire State i penses "Oh, no!!! no es podran trobar!!!"... i ella corrents perquè hi ha un embús de tràfic... i ha de convèncer l'encarregat de l'ascensor... i resulta que la dona de l'encarregat també és fan de la peli de la Deborah Kerr y en Cary Grant i la deixa pujar... quin home tan bo!!... i no hi ha ningú!!... nooooo... però resulta que el nen s'ha deixat en "Howard" (l'osset) i han de tornar a pujar... i ella està allí dalt, sola... i el nen li diu "tu ets Annie"? oooooooh... és TAN MACA!!! :-)))

Cristina ha dit...

Ufff jo ploro d´alegria, d´emoció, de pena. Sóc una plorona al cine però si llegeixo alguna cosa emocionant també se m´omplen els ulls de llàgrimes. Sóc una bleda!

Shalheira ha dit...

Ma mare mai em va deixar veure Marco. Creia que Doraemon era millor per a mi. Per cert, Òscar, he fet un canvi de bloc, la nova adreça és http://contesdelcami.blogspot.com/

zel ha dit...

La sèrie més ploramiques que vaig veure mai...buff, si encara la tinc gravada i això que ja era grandeta... però jo ni tinc vacuna, ploro i ploro...

Bargalloneta ha dit...

Gràcies pels ànims Oscar!!!
he tornat!!! malgrat la tistresa d'haver perdut 15 mesos de feina!!
fes-te una còpia de seguretat eh??
un petó

òscar ha dit...

la teva fa plorar molt però, segons el meu ploraner criteri, i de manera molt concentrada al final de la peli ASSUMPTA. la meva té la virtut de ser una peli coral, amb cinc o sis històries que es creuen i, per tant, amb cinc o sis mini-finals. per tant ... és sis minuts de buaaaaaaa! :)

el monopoli verduril del plor sempre se l'ha emportat la ceba CRISTINA. ja va sent hora de reivindicar la força de la bleda :)

ta mare té molt de criteri SHALHEIRA.la cançó d'en doraemon també mola molt :) ps:canvis? et linko el nou bloc. petooons

exacte ZEL. des de la cançó inicial fins al FIN final, tot en marco era de ploramiques. vacunats és poc!!!

bieeeeeeeeen MÒNICA. :) et vaig llegir l'altre dia en el post del coloso en llamas però no sé, sap tan greu que no trobava paraules de massa consol.
penso que tens dos "refugis" per anar oblidant: 1) cineeeeeeee 2) bloc. així que, a partir d'ara, t'has de convertir en la blogguer més prolífica (mola el palabro aquest) de la catosfera :) una abraçada mooooolt forta!!!

Esther ha dit...

Sobretot, sobretot, que ni se't passi pel cap mirar "El cuaderno de Noah", eh! Tres paquets de mocadors de tant de plorar al final de la pel·lícula...

Txarli ha dit...

És curiós com a cadascú li emocionen situacions diferents...

Me'n recordo del dia que vaig veure la pel·licula veridica de Ramón Sampedro, Mar adentro amb la meva xicota. Ella va plorar quasi tota la peli però jo només vaig esclatar a plors quan el pare de Ramón Sampedro deia la frase: "Sólo hay una cosa peor a que se te muera un hijo: [pausa llarga, molt llarga] que se quiera morir". Curiós, no?

Una abraçada Òscar!...però no plores, eh!

Assumpta ha dit...

Ejem, ejem... ;-) 4-0
Que es quedi en Boluda (balam bambú) que ens porta sort!! jejejeje

Salva Piqueras ha dit...

Jo també sóc del ram de les "fifades" amb final feliç... Meg Ryan, Hugh Grant...

Ara, no he plorat mai amb uns dibuixos animats!! Si això et passés ara t'enviaven al psicòleg a descobrir-ne la raó...

òscar ha dit...

el que m'has dit ESHER. ara mateix vaig cap a l'emule. :)

no ploro TXARLI. bé, ahir nit si; d'alegria com sempre, veient el 4-0 d'anfield. :)

ASSUMPTA, en boluda és el millor president que el madriz mai ha pogut tenir.

no creguis SALVA. els de l'escola del nen, que llegeixen els blocs, ja tenen ganes d'agafar-me, ja. :)