dimarts, 31 de març del 2009

un tomb per la pista

en ple èxtasi adolescent (pastifejats de clearasil per l’acné i katovit pels estudis), els meus amics i jo mateix teníem el ferm convenciment que esdevenir uns filigraners a la pista de ball (aplauso.la juventud baila.tv1) no garantia el passaport pel triomf amb membres del sexe oposat.

per tant, l’objectiu en trepitjar la pista d’una disco es reduïa a intentar captivar alguna reeixida noieta (jersei privata i escalfadors) prescindint d’un talent pel que no estàvem dotats però, això si, movent-nos fent els primaveres tot el que podíem i més.

com la llista de seduccions dels setze anys no ompliria ni un quart de post (rupertes a cabassos, torreviejas alicantes mai), em centraré en els dos estils més usuals d’aquest primaverisme ballador que amb tant deler practicàvem.

pel nostre debut varem adscriure’ns a l’anomenada “escola aspaventosa” de ball. una corrent que, en definitiva, apostava per ballar raro i malament intentant caure en gràcia.

moure el braç, amb un gir sobtat com si colpegéssim la pilota amb una raqueta de tennis, i després l’altre, va resultar atractiu fins que un de nosaltres, per innovar, va imitar també el gest de la sacada i, llavors, més que atractius tennistes del moment (sánchez vicario-sergio casal) semblàvem tontets perduts.

el bragueta-dancing va tenir una durada més aviat efímera. consistia en ballar amb les mans a les butxaques fent sols lleugers moviments de maluc. un fracàs coreogràfic que ens acostava més a la figura del sàtir que no pas a educats nois de col•legi concertat.

tapar-nos el nas com si ens anéssim a capbussar a la piscina, imitar els moviments d’un mim de les rambles palpant un mirall fictici o utilitzar els dits com si fossin baquetes d’una bateria ens feia riure tot sovint però, en definitiva, seguíem sense menjar-nos un torrat.

tancada l’escola aspaventosa en números vermells, la següent eina per conquerir el superàvit sentimental va ser associar-nos a “l’escola descriptiva” de ball. escenificar el què passava a la cançó.

la música del moment (spaghetti dance) posava la feina fàcil. si sonava la cançó de baltimora (tarzan boy); nosaltres que emulàvem el crit del xicot de la jane posant-nos, teatralment, la palma de la ma damunt del llavi. si el dj de torn punxava scotch (disco band); tocava estossegar com víctimes d’una bronquitis gravíssima. si sonava gazebo (i like chopin) fingíem tocar un piano imaginari com virtuosos.

gairebé al final de la sessió, mentre als bafles s’escoltava you are a danger (cary low), també anomenada la cançó dels xiulets, nosaltres marxàvem cap a casa xiulant, com dissimulant que, una altra tarda, ni una sola noia vestida amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja ens havia fet ni cas.

l’herència de totes aquelles tardes a dos espelmes és una formidable col•lecció de maxi-singles d'spagheti dance que dormen a casa de ma mare des de fa anys i una capacitat inusitada pel xiulet, molt útil per dissimular. per dissimular d’una adolescència sense menjar-nos una punyetera rosca.

65 comentaris:

Sergi ha dit...

Hauries de deixar de fer aquests repassos, perquè fan mal, home, alguns records estan bé on estan, perquè són això, records, el més enterrats possible. Això sí, la música spaghetti sempre m'havia fet gràcia, tot i ser anterior a la meva època de sortir a ballar (tan trista com la teva). Haure de buscar aquestes cançons que cites.

TORO SALVAJE ha dit...

Vist ara desde la distància resulta inexplicable tot el que vam arribar a fer.

De veritat.

Els del PiT ha dit...

Lamento no poder compartir aquesta sensació de fracàs, jo em fotia un fart de menjar rosquilles (les de l'àvia, és clar)
sergi
;-)

Garbí24 ha dit...

Haig de reconeixer que va ser una epoca , que ens ho varem passar molt bé i no ens calia el botellon per divertir-nos i correr darrera de les nenes , tot i que els cubates també eren habituals , pe´`o amb més moderació

Monna ha dit...

jajaja me has hecho reir..spaguettis dance...como me usta esa música y eso que yo la pille despues..pero la bailaba...jajaja jooo y en casa de tu madre..espero que de tanto e tanto...los escuches jajajaj
Un besote

Lastienditas ha dit...

Segur que exageras homo!! No seria per tant!! Ara, els jerseis privatta m´han fet somriure...què de records!

RaT ha dit...

"I like Chopen"... mmmm... no la recordava.... crec que fins i tot tenien un dels primers videoclips, o? D'aquella època recordo els jerseis amb màniga "murcielago", em trobava taaant moderna, amb els meus 14 anys!! Recordes en Frade i el seu robot?? Un bon anàlisi de l'època, si senyor!

neus ha dit...

no sabria què dir-te... mai em van interessar les nenes amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja...

El post és una perla, però eh? i pensar que encara n'hi ha que ho fan tot això!! jejeje

Mireia ha dit...

No sé, no sé, tots els que diuen que "no es van menjar una rosca" eren els que més lligaven, aquí la "falsa modèstia" no sol fallar, je, je.

Jordi ha dit...

Ai... mal de muchos... A mi també em pasava el mateix. Vosaltres no ballaveu mai movent el cap al ritme de la música. Quan me'n vaig adonar que era molt d'estar per casa gràcies als consells d'un amic, també vaig abandonar aquesta costum.

Tenia un amic que quan el miraves, es posava a ballar fent el tonto. Evidentment, per evitar passar el mal tràngol de la vergonya, intentava per tots els mitjans possibles no mirar-lo. Sinó, el que feia era enclastar-se directament davant teu i començar aquells moviments tant ridículs...

JJMiracle ha dit...

En la meva època disco (bàsicament d'estar assegut a la barra), l'"escola aspaventosa" (molt bo, el nom!!!) encara no havia desaparegut del tot, potser fins i tot una mica renovada (per allò de renovar-se o morir).

lisebe ha dit...

jAJAJ. quins records Òscar !! jo m'enrecordo dels escalfadors i els gerseis privata, i els Lotus, i la peli de dissabte Fama, bé encara que ho recordem com algo nyonyo , ens ho passaven millor que els nois de la mateixa edat ara, o no??

Petonsss

Jordi Casanovas ha dit...

T'has deixat l'estil sky... peus junts i anar canviant de direcció mentre els braços a compàs anaven endavant i endarrere.

Esther del Campo ha dit...

hehee, a mi això em queda una mica lluny la música spaghetti! Però tot s'ha de dir, és la banda sonora de la meva infància.
Ohhh... però no cal ser adolescent per emprar aquestes tècniques, en la joventut també es fa servir. Tinc comprovat que el programa "Fama" està fent molt de mal al sector masculí. Però t'he de dir que una bona "performance" (de les que et fa riure una bona estona i als dies següents encara rius) al garitu de torn, sembla que no, però suma punts!!!

Assumpta ha dit...

Jajajaja upsss perdò, eh? No és que em rigui de les teves rosquilles, és que això de l'escola "aspaventosa" m'ha fet molta gràcia!! :-)))

Sóc incapaç de recordar això de l'spaghetti dance jajaja però si recordo perfectíssimament l'escola "sky" que diu en Jordi!! jajaja

Què bo!!!

Signat: Una que anava a classe de tarda i plegava a les vuit, i que li van posar una "Disco" a DOS MINUTS de l'escola... i fiuuuuu sortiem CADA DIA disparats a la disco... fins les NOU o quarts de DEU màxim!!! (què tendres!!)

Abogadaenbcn ha dit...

jaajja i mira que eren grans i llargs aquells jerseis privata que ens posavem

kweilan ha dit...

I no us menjàveu una rosca però i lo bé que us ho passàveu?

L'illa dels monstres ha dit...

jo el tema ballar sempre l'he portat fatal, tret dels concerts en què anava en què bàsicament es tractava de saltar com una cabra i empenye's sense gaire criteri. però fins i tot així es podia lligar (cosa que no vol dir que jo ho fes)

Salva Piqueras ha dit...

M'estàs dient que els que us imitàvem també quedàvem com a tontets????? I jo que pensava que no lligàvem perquè no ho sabíem fer prou bé...

EvitaBlu ha dit...

Loooooocoooo Mía...

Eres dels que duien el jersei lligat al coll? O a la cintura?

Bargalloneta ha dit...

jajajjajaja!!!!!!!!!!
què fort Oscar!!
m'hi sento tan identificada!!!
tan vells som ja??????????

Albert ha dit...

Bon escrit!
Suposo que com a mínim us ho passaveu molt bé.

Què t'ha agafat ara amb el ball? T'has inspirat en el post anterior per escriure aquest?

Salutacions!

Noctas ha dit...

Ahhh amic Oscar i quan sonava la cançó lenta i li demanaves a la noia que t'agradava per ballar i ella et donava calabaces...? quina època aquella de l'adol.lescència, quantes ballaringues estranyes per caure en gràcia a les noies i poder donar-li's el petó definitiu, quins enamoraments més apassionats., en fi crack un post collonut...

zel ha dit...

Jejejeje, i no diràs que no era maco, tu, i com disfrutaves, o mirant o fent l'estruç... ostres, m'he vist, és que m'he vist...

Eva ha dit...

Oh, ha estat genial... i m´has fet venir molts records d'aquella època... aquests estils han estat generalitzats i ben extesos per tot el territori... i crec que sovint no cobriem les expectatives... però de tot se´n aprén ... I no hi ha res com anar-se renovant...
M´ha encantat....
Una abraçada!!!!

Gabriel ha dit...

Afortunadament d'aquella època que parles no hi havia ni mòbils, ni youtubes ni res que s'assemblés...t'imagines que algú hagués gravat tot això que comentes? Seria horrorós veure-ho actualment per la Xarxa. No m'ho vull ni imaginar...
Jo sóc d'una generació un pèl posterior i em costa reconèixer tots aquests hits musicals que comentes...No havia sentit mai això d'spaguetti dance!
Crec que l'any que ve han d'obrir el Museu del Rock del Jordi Tardà a les plaça de Braus de les Arenes. Si el Tardà, cosa que dubto, va una mica faltadet d'idees pel nou Museu, crec que li suggeriré el teu nom per fer-hi una secció d'això que anomenes spaguetti dance. Uff, m'he quedat bocabadat del teu domini de l'arqueologia musical dansaire vuitantera...
Aquest post té un punt de nostàlgia agredolça. Amb quedo amb el dolç: saber que si anaves a la disco i no et menjaves un rosco, sempre et quedava el consol que t'ho havies passat bé amb els amics.
Si més no és un bon consol.
Et felicito per aquesta nova faceta d'arqueòleg musical.
Una salutació!

Alex. ha dit...

El ball adolescent, de batzegades testosteròniques, és l'andròmina del primer amor... del que no s'oblida mai!

...i s'ha de passar, per sort!

Anònim ha dit...

Jeje m'agrada llegir això i veure com han canviat les coses però el què hi ha ara tampoc m'entusiasma, però recordar el què vèiem a les pel·lícules i el què ens han explicat amb els teus textos em fan recordar coses d'anys enrere que m'agraden :)

rits ha dit...

vols dir que éren els vostres balls els que us féien no menjar-vos un rosco?? no serà que us ho passàveu tan bé entre vosaltres que no estàveu prou al quite???

quins temps! m'ha fet gràcia la cançó de chopin.....era com si hagués caigut a l'òblid i de cop, en llegir-la, les notes m'han començat a sonar al cap!

Albanta ha dit...

Jjajajajaja!! Quants records!!!
Saps?
Nosaltres, les noies, anàvem a assajar les coreografies,...ostres!! botet i culadeta, culadeta a l'esquerra i amb el de la dreta...

I siii, si que ens fixàvem, però jo crec que no erem tan eixerides com ara... i jopéeee, ara ho pense..la d'oportunitats que vam perdre!!

Un posts encantador... Gràcies per aquesta estona!!

khalina ha dit...

molt graciós tot plegat, però... i els vint minuts de lentes? Recordo quan tenia 15-16 anys que moltes discos tenien l'estona per les lentes? Penso en Psicosis, Apocalypse... A Studio 54 no... En les lentes, demanaves a una noia per ballar... i per malament que ballessis, t'arrambaves... i normalment "apartamento en torrevieja alicante"

khalina ha dit...

molt graciós tot plegat, però... i els vint minuts de lentes? Recordo quan tenia 15-16 anys que moltes discos tenien l'estona per les lentes? Penso en Psicosis, Apocalypse... A Studio 54 no... En les lentes, demanaves a una noia per ballar... i per malament que ballessis, t'arrambaves... i normalment "apartamento en torrevieja alicante"

Jordicine ha dit...

Jo no he sabut ballar mai. Per molt que m'esforcés... res de res. Una abraçada, ballarí. Ja ja ja.

òscar ha dit...

APÈNDIX PER MALALTS I ANTICS ASSOCIATS DE L'ESCOLA ASPAVENTISTA I/O DESCRIPTIVA

PINO D'ANGIO - MA QUALE IDEA
http://www.youtube.com/watch?v=oHLewcdIWlw

RYAN PARIS - LA DOLCE VITA
http://www.youtube.com/watch?v=JvpoX4yyR0Y

SILVER POZZOLI - AROUND MY DREM
http://www.youtube.com/watch?v=XEsvLDsNPgA

MIKO MISSION - THE WORLD IS YOU
http://www.youtube.com/watch?v=3aVsd7v0UY8

GARY LOW - LA COLEGIALA
http://www.youtube.com/watch?v=d2LBO08UQ9A

BALTIMORA - WOODY BOOGIE
http://www.youtube.com/watch?v=heHMYoGeq0o&feature=related

SCOTCH - DISCO BAND
http://www.youtube.com/watch?v=hLbEZU7YB-w

RIC FELLINI - WELCOME TO RIMINI
http://www.youtube.com/watch?v=IHJmnhXfxTk

FUN FUN - COLOUR MY LOVE
http://www.youtube.com/watch?v=xKmtWqr4dd0

miro d'enterrar-los XEXU però l'aparició freqüent de l'spaghetti dance en spots de tele o radiofórmules els torna a treure a la llum, com fantasmes, i els he d'exorcitzar d'alguna manera :)

la meva teoria (inventada ara mateix TORO) és que la manca d'una pilota de futbol a la pista discotequera ens posava nerviosos i, per tant, sols ens quedava fer el primaveres ballant. era com una mena de metaddona d'aquesta pel síndrome d'abstinència :)

jugaves amb avantatge SERGI: la meva àvia cuinava no sabia fer rosquilles!

als meus setze, a banda del san francisco dels primers cops, alguna que altra estrella dorada queia GARBI. a partir dels disset dir que prenia cubatilles amb moderació és, potser, enmascarar una mica (sols una mica, eh!) la realitat

el spaghetti dance me lo ha prohibido el médico MONNA. me iba a hacer una carpetilla en el ipod pero, por razones facultativas, ya me bajan del emule encriptadas ... ¡por mi bien! :)

encara quedaven més bé, TIENDITAS, si la màniga et venia 20 cms llarga i, per tant, el portaves estil enrique iglesias

a mi m'agradava allò que deien a aplauso de "hermanos marchosos" RATETA. i la careta del programa, una mica cutre, en el que després de dir aplauso, en un exercici d'originalitat sense precedents, feien ... uns aplaudiments! si tens mono de clip gazebil: http://www.youtube.com/watch?v=grGjD1rTNyg

jo a la dutxa, amb el pany de la porta passat perquè no m'enganxin nen i dona, encara ballo estil tennis ELUR :)

als setze MIREIA, ni modèstia no ocho cuartos, no em menjava una rosca. anava a una disco massa pija (up&down) en la que la competència era molt dura.

si clar, aimat JORDI anginesc. ballar amb el cap era el ball del vago. jo m'hi abocava quan ja estava cansat de fer tant de ball aspaventós sense resultats possitius de cap tipus. venia ser, més o menys, com un "ja que avui no triomfo, al menys em canso el mínim".

clar-clar, va anar evolucionant (no sé si en possitiu o negatiu) P-CFACSBC2V. jo recordo gent ballant break-dance amb les mans encara que toquessin el born in the usa del bruce!!!

suposo que igual LISEBE. ara fan botellón per estalviar calers i nosaltres, com a molt, entràvem a la disco amb una petaqueta a compartir. resultat: crec que ara beuen algo més!

m'havia oblidat de l'estil sky JORDI CASANOVAS. alguns el practicaven amb més traça a la disco que a les mateixes pistes d'esquí :)

resultar una mica graciós ESTHER, al final, sempre acaba donant els seus rèdits. a partir dels disset! :) per tant: un any de conreu per acabar recollint els fruits

que militant ASSUMPTA! anaves a la disco per una hora i poquet? jo sols divendres i dissabte tarda de 18,30 a 21. ara que, ben pensat, amb una horeta ja n'hagués tingut prou! :)

si-si-si ABOGADA!!! la moda era que de la màniga te'n sobressin un parell de pams. com he dit abans: enrique iglesias ens ha copiat la idea!!!

les penes amoroses, amb pa i coreografies txorres, eren menys penes amoroses KWEILAN :)

fer el cabra a concerts, ILLA, també podia ser un bon recurs. anys més tard, amb l'arribada de britpop, el estil salt de la cabra també era extrapolable a les discos

no-no, tontets no SALVA. erem els típics graciossos que, al damunt de no menjar-se una rosca, queiem bé però sense altre premi. per tant: tontets perduts! :)

fuaaaaa ... crec que a un d'ells l'acaben de detenir EVA. jo ja l'hagués detingut abans per tant de mareig amb el banu amunt i avall. sempre a la cintura i amb la camisa per fora! al coll era de pijuuuuuu! :)

estem com unes rosses MÒNICA. frescs, jovials i ... amb balls retros per tornar a implantar en qualsevol moment!!!

era inevitable ALBERT. en escriure l'anterior em van venir al cap totes aquestes xorrades i ... ale, a abocar-ho aquí! :)

odiava les lentes NOCTAS. sempre posaven una de jennifer rush (si tu eres mi hombre y yo tu mujer) i sols feia un intent, em deien que no i ja no intentava altra cosa que anar a demanar una birreta per ofegar penes. bé: alguna vegada si que van voler ballar i, llavors, seguint la teatralització, havies de posar cara d'enamorat :)

uns quants ens hem vist ZEL. ens ajunten a tots i cal un palau sant jordi per poder explaiar els nostres balls a gust!

més ens val EVA. si hem de continuar fent a la disco braguetas-dancing, tennis-dancing o sky-dancing, ens acabarien tancant a tots per desequilibris mentals.

ara, al final del post GABRIEL, penjaré una llista de troballes arqueològiques d'spaghetti dance. vull esdevenir un indiana jones d'aquest tronat estil musical. sense fuet ni barba de tres dies, això si! :)

amic ALEX. entre hit i hit musical, aquelles mirades furtives amb les que ens obsequiavem, aquells acostaments subtils a ritme de casiotoner, aquell beguit del li dic algo o no li dic, aquell goso demanar-li el telèfon o se'm veurà el llautó, .... batzegades ....

les coses canvien i les persones també CESC. però, potser el que no haurà canviat, és les ganes de passar-ho bé amb els amics. de tenir, cada cop que te'ls trobes, el millor post que es pot fer: una bona conversa i uns quants riures. abraçada crack!

era una mica plom amb el pianet el gazebo aquest RITS. en general, el "gènere" estava bé per tres o quatre cançons però tota una tarda carregava. potser, per aquest motiu, ens dedicèvem més a riure que altra cosa.

gràcies a tu ALBANTA. les coreografies d'amigues també eren un clàssic en el us imaginavem, a casa d'alguna davant del mirall, fent l'assaig. al menys, us ho treballaveu una miqueta més que nosaltres!

tot i que visitava també aquests temples KHALINA; els meus habituals eren l'up&down, el chic i el quartier que eren més a prop del cole. i si, és veritat, he amanit el post amb una mica de victimisme: a vegades l'apartament a torrevieja-alicante tocava. molt de tant en tant, per això! :)

afirmar, JORDI, que aquests moviments desacompasats, aquestes sobiranes paiassades que desenvolupava damunt la pista és ballar és ser, company, massa generós amb mi

Albert Lloreta ha dit...

bé, al meu grup d'adolescents discotequeros hi passaven coses si fa o no fa: fèiem una circumferència i era tot molt endogàmic. En realitat tots miràvem cap als grups de noies, com amb por, des de la distancia i quan ballàvem ho fèiem simulant seguretat (que no teníem) i entre la vergonya de ballar davant dels altres i el créixer-se de ser el líder de la nit.

Ara bé, un altre grup de ball interessant són els cinquantanyeros que mouen la cintura d'esquerra dreta molt seriosos i convençuts (mrbeanitzats). O els pijos que amb ulleres de sol i el jersei per damunt de l'espatlla s'entortolliguen els braços als pòdiums de les discos barcelonines.

Assumpta ha dit...

És que les noies passavem gratis!! juassss toma discriminació!! Els nois pagaven i amb l'entrada tenien una consumició :-))

mai ha dit...

Sí senyor ! tot el que dius jo ho vivia des de l'altre costat.Jjaa! Quins moments! i aquell gest tot senyalant com el Travolta ?

carina ha dit...

Òscar, em fas riure sempre i recordar batalletes passades. Ostres! quins dies de disco i pub, ballant com a pops desmanegats per les pistes, el meu record de balls adolescents comencen amb el famós àaaacid, que el ballàvem tots amb una palleta de beure a la mà i un xiulet fosforescent a la boca, èrem els precursors dels "maquineros", però vaig renegar d'aquesta tendència fosforita i aviat em vaig passar al roc català, seguint Sopa, el Puntí, els Sangtraït, pets... i ballant com a desmanegats tocant les guitarres imaginàries, després ens vam passar al ska ligth d'SKa-p i au a donar puntades i empentes al personal que ens envoltava. És ben cert que l'adolescència és un període de personalitat múltiple.

sargantana ha dit...

quina colla de nostalgics..jejejjej
i que no es maco aixo???
molt parlar dels escalfadors de les noies...pero segur que duies uns pantalons de campana * de la muerte* jejejejje

els galls d'indi ho tenen mes facil..nomes els hi cal desplegar la cua..
tot plegat es un ritual
amb mes o meins resultats...jajaj
l'has clavada noi!!

òscar ha dit...

tots els grups i sots-grups que cites, ALBERT, són de forta implantació discotequil. des de "l'escola foc de camp" (ballant al voltant d'un cercle imaginari o real format per bolsos, etc) fins l'extraodinari dels pijorros ballant amb les ulleres de sol posades, jersei lligat a l'esquena (eccccs) i bronzejat hivernal que marca el blanc de les ulleres solars. jajajajja

això fotia molta ràbia ASSUMPTA. com també fotia ràbia la marca de la disco al canell (per entrar i sortir) que no existia sabó que l'aconseguís fer desaparéixer l'endemà. i la conversa paterna en entrar a casa ...
-tu has fumat, oi?
-nooooo!
-doncs fas olor a tabac.
-ja, es que la gent del voltant si que fumava! :)

si si ... del pal grease lighting MAI. anys més tard (uns quants) es va posar de moda fer la be baixa creuant la cara, imitant uma thurman i travolta ballant a pulp fiction!!!

començar el comentari amb un "ballant com a pops desmanegats" ja és conquerir-me el cor, CARINA. :) (boníssim) però lo de les palletes a la ma que era tremendo i els super-xocs a l'aire (algo de matrix també tenien) quan sonava ska ja és de matrícula d'honor. plas-plas-plas-plas!!!

nooooooo, campana no SARGANTANA. eren uns levis 501 i bambes stan smith. jajajajaja. algo (o bastant) de gall dindi si que hi havia. per això agraden tant els documentals d'animals que fan a la tele! :)

Sobrevalorado ha dit...

Gomina, "Happy children", nàutics, cacaolat amb conyac, pantalons de quadres, xibeca abans d'entrar.... m'estimo més fregar els quaranta, com ara

Librería de Mujeres Canarias ha dit...

Qué tiempos aquellos del katovit con esos patéticos bailes que, como dice un amigo, parecen traducciones para sordomudos por la burda escenificación de las palabras. Buenísimo Óscar.
Un saludo.

el paseante ha dit...

M'agrada aquesta manera que tens de riure-te'n de tu mateix. Envejo el teu sentit de l'humor britànic. En el fons ens has retratat a molts que també som de l'escola aspaventosa, i de rupertes i de katovit (que ja no fabriquen). Però no em sabria greu tornar a aquells temps. Vam ser feliços, oi?

òscar ha dit...

totes són bones SOBREVALORADO. potser d'adolescent tens menys mals de cap i, per tant, a la farmaciola substituim katovit per gelocatil. una abraçada.

jajajaja ... bien apuntado por tu amigo. parece que, SIEMPRECONHISTORIAS, casi todos fuimos unos mimos vocacionales.

els retroretrats aquests, NADADOR, sols són una forma de seguir no prenent-se massa en sèrio un mateix. ja que aquesta tòmbola no és de llum i de color, al menys fem-ho veure, no?

una que bada pels núvols ha dit...

L'adolescència sol ser "particular" en quasi tothom no?? Sobretot com més anys enrere ens remuntem!! jaja

an | na ha dit...

He estat incapaç de llegir-me tot el text ( lleig per la meva part, ho sento!) però amb quatre linies en tinc prou per dir-te que ets un mestre, com arribes a escriure tant i tant bé?

uau!

bajoqueta ha dit...

Plorant estic! jajajajaja. Com pots exposar en públic una vergonya com esta, los balls, los vostres intents! Poca-vergonya! :P:P
Uff jo estava a l'altra banda i veia com els nois feien això, vaja "verguenza ajena" jajaja

nimue ha dit...

jeje! sort que l'adolescència acaba passant més aviat o més tard! ;)

Etèria ha dit...

Jajaja. Tarzán Boy, jajaja. Ostres em sembla que tots tenim una certa edad per aquí ehhh. Això si a mi m'entra un gran somriure cada vegada que veig des de la teva perspectiva el que succeia en aquella época.

Petonets

òscar ha dit...

la meva era bastant colectiva NATÀLIA. sempre anàvem de sis en sis als llocs :)

gràcies A(NN)A. és un simple substitutiu de l'spaghetti dance. o escric o ballo. :)

jejeje ... allà hi erem BAJOQUETA. (ara em poso "rimbombant") ... per conquerir grans cims, s'ha d tenir molt poca vergonya.

per sort de tots plegats NIMUE. jo ja no tinc cos per seguir amb l'escola aspaventosa

si a les adolescències es recomanable somriure BELITA, imagina't el recomanable que és fer-ho deprés!

Ferran Porta ha dit...

Bona l'apreciació d'en Gabriel; quin peligru si els mòbils amb càmera haguessin existit en aquells temps, quin peligru!

És curiós constatar com hi ha músiques d'alehsores que encara sonen avui dia (val, sí, refregides; però sonen!) i pel que fa als moviments... diria que alguns no han canviat gaire, hehe...

Feliç resta de diumenge, i setmana!

DANI ha dit...

Mentideeeeeeeeeeeeeerrr, com que no et mejanves una rosca ja ja ja, si et sentís Miko Misssion ja ja ja

òscar ha dit...

per sort, no hi ha altre clip que la memòria FERRAN. si descrita, la coreografia, sembla ridícula; imagina't poder veure-la. ufff!

DANI; totes les colegiales se les portava gary low i per molt que miko mission insistint dient que el mon era jo: res de res!

Jesús M. Tibau ha dit...

ja, ja , ja
Gràcies per recordar-nos amb humor aquells anys on col.leccionàver carabasses a cabassos

Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Un bon ball és el primer pas per establir una bonica relació :)
Salutacions
Sílvia

Eli ha dit...

Ja,ja,ja
Jo crec que debia formar part d'aquesta corrent balladora vostre... tot i que això de la rosca... ja,ja,ja em menjava els roscos de reis... Serveixen aquests???
Gràcies per la visita per casa meva, sigues benvingut!!!
;-D

Deric ha dit...

Ostres, em sento molt identificat amb el post, a part de que és genial. Jo al final vaig desistir de fer el ridícul a la pista de ball i em vaig dedicar a l'aixecament de barra lliure via destornillador.
Ah! I de maxi singles d'espagueti dance en tinc uns quants també, el meu preferit: Dolce Vita.

Ferran Porta ha dit...

Mítica Dolce vita, Deric! D'aquella època hi ha muntanyes de clàssic irrepetibles!

òscar ha dit...

JESUS; les carabasses sempre han estat un complement excelent pels spaghettis.

ull CRISTINA que moltes d'aquestes modes ... tornen!!! :)

el lligam amb els meus amics és molt fort SÍLVIA.

gràcies ELI. si-si ... els roscos de reis eren els únics que jo em menjava

la dolce vita és un dels clàssics de l'època DERIC i FERRAN. he acabat fent-me, també, a base de memòria una carpeta amb les menys conegudes d'aquest estil. quan tingui uns minuts et passo els títols per mail.

Les Coses són com Som ha dit...

No sé si puc dir alguna cosa o si em queda per dir alguna cosa després de 60 comentaris... Noi, et saludo, et dic que tens un do per la descripció brutal, i que ens anirem veient ara ja, més sovint per aquí. Mil petonets!!!

Efrem ha dit...

Ahahah els meus amics i jo també erem uns freaks del ball i d'intentar "pillar" totes les nits; també ballàvem intentant emular amb gestos els fets de la cançó... Quins records més bons, però, que bé que ens ho passàvem fent l'imbècil totes les nits amb els nostres cubates i les nostres birres non-stop..!! ahh..! Allà Lloret cada nit intentant lligar amb les guiris, amb els nostres 16 i 17 anys... :)___ Quins records!!

EQMEVD ha dit...

No queda res més per dir.
Només afegeixo la meva solidaritat generacional
aix...aquells escalfadors...

Anastàsia ha dit...

Ufff!
Els jerseis privata i els escalfadors... quins temps !
T´han calgut mltes hores de discoteca per fer una descripció tan acurada, eh???
He patit un dejà vu llegint el post . Fantàstic!

òscar ha dit...

bentrobada INSTINTS. :) bona manera de dir-me que millor no segueixi ballant, oi? :)

tu ho has dit EFREM: fer el imbècil a la pista et garanteix. al menys, riure.

jajajaj ELQUEMAIETVAIGDIR! m'ha agradat això de la solidaritat generacional: llàstima que els publicistes de la coca-cola ja ho han explotat amb l'anunci aquell.

es nota molt que era una rata de discoteca ANASTÀSIA? :)

YBloom ha dit...

Sí, sí; jo m'enrecordo de tot això! Què vella m'hi sento! A mi m'agradava el techno.