un tomb per la pista

en ple èxtasi adolescent (pastifejats de clearasil per l’acné i katovit pels estudis), els meus amics i jo mateix teníem el ferm convenciment que esdevenir uns filigraners a la pista de ball (aplauso.la juventud baila.tv1) no garantia el passaport pel triomf amb membres del sexe oposat.

per tant, l’objectiu en trepitjar la pista d’una disco es reduïa a intentar captivar alguna reeixida noieta (jersei privata i escalfadors) prescindint d’un talent pel que no estàvem dotats però, això si, movent-nos fent els primaveres tot el que podíem i més.

com la llista de seduccions dels setze anys no ompliria ni un quart de post (rupertes a cabassos, torreviejas alicantes mai), em centraré en els dos estils més usuals d’aquest primaverisme ballador que amb tant deler practicàvem.

pel nostre debut varem adscriure’ns a l’anomenada “escola aspaventosa” de ball. una corrent que, en definitiva, apostava per ballar raro i malament intentant caure en gràcia.

moure el braç, amb un gir sobtat com si colpegéssim la pilota amb una raqueta de tennis, i després l’altre, va resultar atractiu fins que un de nosaltres, per innovar, va imitar també el gest de la sacada i, llavors, més que atractius tennistes del moment (sánchez vicario-sergio casal) semblàvem tontets perduts.

el bragueta-dancing va tenir una durada més aviat efímera. consistia en ballar amb les mans a les butxaques fent sols lleugers moviments de maluc. un fracàs coreogràfic que ens acostava més a la figura del sàtir que no pas a educats nois de col•legi concertat.

tapar-nos el nas com si ens anéssim a capbussar a la piscina, imitar els moviments d’un mim de les rambles palpant un mirall fictici o utilitzar els dits com si fossin baquetes d’una bateria ens feia riure tot sovint però, en definitiva, seguíem sense menjar-nos un torrat.

tancada l’escola aspaventosa en números vermells, la següent eina per conquerir el superàvit sentimental va ser associar-nos a “l’escola descriptiva” de ball. escenificar el què passava a la cançó.

la música del moment (spaghetti dance) posava la feina fàcil. si sonava la cançó de baltimora (tarzan boy); nosaltres que emulàvem el crit del xicot de la jane posant-nos, teatralment, la palma de la ma damunt del llavi. si el dj de torn punxava scotch (disco band); tocava estossegar com víctimes d’una bronquitis gravíssima. si sonava gazebo (i like chopin) fingíem tocar un piano imaginari com virtuosos.

gairebé al final de la sessió, mentre als bafles s’escoltava you are a danger (cary low), també anomenada la cançó dels xiulets, nosaltres marxàvem cap a casa xiulant, com dissimulant que, una altra tarda, ni una sola noia vestida amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja ens havia fet ni cas.

l’herència de totes aquelles tardes a dos espelmes és una formidable col•lecció de maxi-singles d'spagheti dance que dormen a casa de ma mare des de fa anys i una capacitat inusitada pel xiulet, molt útil per dissimular. per dissimular d’una adolescència sense menjar-nos una punyetera rosca.