xuclat el nas

crec que ara no és una activitat massa institucionalitzada entre el nens, però quan jo anava a col•legi qualsevol acte escolar anava acompanyat d’una banda sonora pròpia. parlant en plata: ens agradava molt fer follon cantant.

quan dos es/ens barallaven/em, formàvem una rotllana al voltant mentre dèiem un musical “manyanet” (el nom de l’escola) i fèiem unes palmes “plas-plas-plas”. així tota l’estona fins que la pacificadora presència d’algun profe donava la campanada de la fi del combat. els de la rotllana copiaven del 0 al 1000 de tres en tres i els púgils fins al 2000. com a purga.

els tres minuts de descans, entre classe i classe, el cor del B aprofitava per entonar grans hits del moment com la vieja y el viejo van pa albacete, la ramona pechugona o el que empiece ya el público se va. el peatge, per l’endemà, era copiar tres pàgines del llibre de literatura (senda) i, en concret, del járama de sánchez ferlosio.

els únics dies en que la música no anava acompanyada de la inevitable còpia de càstig eren els d’aniversari. mentre l’homenatjat passava de taula en taula repartint sugus (blaus pel amics més amics), el cor del B cantava a crit pelat allò de caramelos sugus, caramelos sugus, caramelos sugus, sugus de suchaaaaaaaaaaaard.

l’acte de sentit homenatge finalitzava quan el nen, palplantat d’esquena a la pissarra, escoltava el desafinat cor del B cantant cumpleaños feliiiiiiiiiiiiz, chupate la nariiiiiiiiiiiiiz.

doncs això; que avui 11 de març us porto sugus blaus per tothom. i si m’he de xuclar el nas, me’l xuclo!