la central

traspassar les portes de la meva entitat finançera és un dels plaers que no dubto en autoregalar-me, al menys, un cop cada quinzena. no té preu.

el benestar podològic de la moqueta esdevé més gratificant que trepitjar la sorra de la platja. l’oasi de relax auditiu que m’ofereix la música ambiental no el trobo en cap recopilatori de café del mar ni en aquells cedès ètnics amb els que pico, com una truita de riu, cada cop que visito l’fnac.

la plàcida espera per ser atés, en ocasions molt puntuals i normalment concentrades als dies de cobrament de les pensions de jubilació i viduetat, queda més que amenitzada pels caramelets de franc o els vistosos tríptics oferint finançament per una senyorial vaixella d’exhibició obligatòria al dinar de nadal.

parlo amb persones, no amb maquines. educades, servicials, acollidorament xerraires si s’escau. oblido que acaben de carregar-me 155 euros del carnet del barça quan els sots-director s’aixeca de la seva taula per dir-me òscar (pel nom) i em comenta les bones sensacions que li transmet l’equip aquesta temporada.

encaixar la mà del director (en persona) mentre em felicita el nadal fa que surti de la meva entitat finançera com si hagués acabat de veure el qué bello es vivir de capra però, a més, amb l’afegitó d’un pràctic calendari i algun que altre boli que sempre va bé per omplir sudokus.

friso esperant que arribi el proper dilluns per tornar a saludar (pel nom) al sots-director, desitjar-li molt bon dia i preguntar perquè em cobren 0.96 euros mensuals en despesses d’un correu que mai no rebo.

friso per explicar al director (en persona, i després del bon dia de rigor) que no em sembla correcte que em carreguin el cost del duplicat d’una tarja quan la original vé tarada d’orígen.

tant director com sots-director s’excussaran dient-me que són coses de la central però miraran a veure què s’hi pot fer i acabaran, ambdós, oferint-me un caramelet i la seva ditxaratxera crònica de l’almeria-barça. .

traspassar, el proper dilluns, les portes de la meva entitat finançera
serà de nou un plaer que penso autoregalar-me. un plaer que amb sort i si la central ho permet, per mi no tindrà preu.

modestament penso que la central, aquest ens eteri, impersonal, sense nom ni cognom, sols fa que enviar circulars amb noves normatives, denegar prèstecs hipotecaris i cancel.lar unilateralment pòlisses de crèdit; però no s’entretén en collonades com les meves.

crec que la central, en realitat, és el vuelva usted mañana del segle XXI per les oficines. modestament penso que director i sots-director són, a més d’una mica cuentistes, socis del madrid.