òscars 2010 a blogville: la crònica final

la fòbia al color blanc madridista és tan gran que, evidentment, ni a la primera comunió els meus gallumbus van ser d’aquest color. però aquí estic, com recent sortit del forn de corrupción en miami i amb una cara de pagès de quilo, a la gala de cloenda d’uns òscars 2010 que l’amic PASEANTE ha entregat en vuit fascicles en aquella delícia de bloc que escriu anomenada TURÓPARC.

premiats i nominats hem volgut, aquesta nit, homenatjar-lo d’amagatotis (segur que es posarà vermell com un pebrot quan ens llegeixi) publicant un post coral d’agraïment, no tant per parir uns premis blocaires ni fer de cadascun dels seus escrits peces literàries farcides de talent i sensibilitat, sinó per fer-se voler tant des de la seva bonhomia.

amic PASEANTE, avui serà l’únic dia que em veuràs d’immaculat blanc exorcitzant aquells dimonis que sota els noms de hugo sánchez, fernando hierro, l’innombrable judes portuguès i xosé mourinho porten mitja vida fent-nos la punyeta. però no t’esquincis les vestidures, amic PASEANTE, que sota el blanc corrupciónenmiaminil els meus gallumbus són, avui encara més, d’un llampant i victoriós blaugrana.

moltes gràcies, crack!

-------------------------------------------------------------------------------------

CRÒNICA FINAL DE LA GALA DELS ÒSCARS 2010 AL TURÓ PARC

L’escenari s’ha quedat mala cosa de fosc. Les llargues cortines de vellut (estranyament no adquirides a Ikea), d’un color verd festuc han caigut lentament i reposen acaronant el terra de fusta de caoba. De la bona, no d’aquelles imitacions que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres si no estàs gaire posat en l’interessant món dels paviments de caoba. El públic ha començat a aixecar-se i debat, cofoi, l’entrega de premis. Hi ha divisió d’opinions. “Llàstima que ... no sortís premiada”, s’escolta dir a uns ... “Jo hagués votat a ...” diuen d’altres. De sobte, sense temps a que ningú hagi sortit de la sala esperitat a la recerca dels tradicionals gintònics post cerimònia, vàries persones que encara eren als seus seients, emeten un “Ohhhhh!” de sorpresa. Els focus tornen a encendre’s. El públic, atònit, dirigeix les mirades damunt l’escenari. Alguns, tornen a seure a les seves butaques blau cobalt esperant una sort de remake de l’espectacle.

Des de rere les cortines apareixen, cadascú per un costat, l’encisadora MK i el patxanga del Veí de Dalt. Ella vertiginosament cenyida a lo Lara Croft. Ell és gairebé una calcomània esperpèntica, de nyigui-nyogui com aquelles que regalaven amb Bony’s i Tigreton’s, d’Indiana Jones amb un trist espetec del Mercadona a la mà. “Veí, et vaig dir que agafessis un fuet ...”. “Això. Tu ho acabes de dir: un fuet! ... qui anava a pensar que et referies als que Ángel Cristo emprava amb les seves pobres bestioles?”.

MK agafa fermament el micròfon:
-Ejem ... ha estat una nit llarga, farcida de sorpreses i moments molt emocionants. Però no podem marxar sense donar-li al nostre apreciat Paseante el càlid aplaudiment que mereix per l’organització d’aquesta meravellosa gala dels Òscars de Blogville.

El públic, entregat, comença a aplaudir alegrement. L’ovació va pujant de to. Des del fons de la sala es comença a corejar el seu nom deconstruït sil•làbicament (Pa–se–an–te! Pa-se–an–te!) acompanyat de sentides palmes, xiulets engrescats i algun udol ronc. El Paseante, malgrat el festiu aldarull que s’està organitzant, no apareix per enlloc. Ni passejant ni arrossegant les seves sabatilles més aviat rònegues (si ens posem fins), o fetes caldo (si mirem de descriure la rònega realitat del seu calçat).


MK torna a insistir però, aquest cop, amb un to de veu més emfàtic a l’estil de Constantino Romero als Jocs Olímpics de Barcelona:
-Paseante, si us plau, et preguem que pugis a l’escenari amb nosaltres. Es fa tard, vol ploure i el Veí comença a tenir molta gana!
-A quina mena de gana et refereixes, preciosa? –diu tot salameru el Veí-
-A les dues, carinyu. A banda de l’habitual, sé del cert que és l’hora dels teus potitos de verdura Bledine.

El públic continua aplaudint, però del aclamat protagonista se’n té menys pistes que de l’origen de la fortuna d’Amancio Ortega. El Veí de Dalt, per desviar l’atenció, agafa el micro i diu al públic:
-Potser estigui al lavabo ... Algú hauria d’acostar-s’hi ...

Dos voluntariosos segurattes, d’aquells que els caps de setmana solen jutjar quin vestuari és o no adequat per accedir als locals de moda que custodien, van a guaitar els lavabos. Cinc minuts més tard tornen fent un ostensible no amb el cap.
-Res.
-Heu mirat al de dones? –afegeix el Veí- intentant difamar subliminalment al Paseante davant la legió d’admiradores que acumula a la platea i a les que, en petit comitè, ha intentat convèncer en diverses ocasions que l’home del Turó Parc és un transvestit.
-Ni al servei d’homes ni en el de dones.

Sona sobtadament el politó d’un telèfon. “És el meu smartphone”, s’excusa coqueta la MK. Se la escolta conversar embadalida amb un interlocutor que sembla oferir indicis fiables sobre l’exacta ubicació del Paseante. La MK pren, discretament, la mà del Veí i plegats desapareixen rere les cortines verd festuc.

Mentre el públic, resignat, torna a desfilar per segona vegada pels passadissos del teatre, la MK reapareix damunt el entarimat de caoba (fusta de la bona; res a veure amb el que t’encasqueten a la Cadena Los Tigres) lluint un nou i glamourós vestit platejat (com pot, aquest tro de dona, canviar-se de vestit tan ràpidament aconseguint que sempre s’accentuïn les seves formes voluptuoses?) que deixa sense alè les dones. I als homes; bombejant sang (desmesuradament) a l’alçada de l’entrecuix.

A l’aparició d’aquesta contemporània deesa de la feminitat l’acompanyen les primeres notes de la banda sonora original de “Misión Imposible”. El públic xiuxiueja; alguns amb expressió divertida, d’altres mostrant preocupació i els menys, impacients però discrets. El Veí ofereix, per fi, notícies esperançadores:
-Ara sí! Tenim el gust de comunicar que el Paseante ha estat localitzat a ... –i sense deixar que finalitzi la frase, els assistents interrompen la locució veïnal esclatant, en un clam que ja desitjaria Lady Gaga com a benvinguda pels seus concerts, al crit de Pa-se-an-te! Pa-se-an-te!-

Al moment sorgeixen, des de l’amagatall dels apuntadors (que en castellà sembla que s’anomena “concha”), dos menuts amb cara d’haver trencat uns quants plats que són presentats com a nebots del bentrobat protagonista. Van enganxats a les seves mans. MK i el Veí passen a un educat segon pla i cedeixen el bell mig de l’escenari al Paseante i els nens. El públic renova aplaudiments i cridòria. L’escena és molt tendra.

Una veu en off s’escolta per megafonia. “Shhhhhhhhh, silenci! Sembla que el nostre estimat protagonista vol prendre la paraula ...”.
-Ejem! Ehhhhh, jo ... err, jo ..., mmmmm, err ...
-Va tiet, no et tallis porfi –l’interromp el petit Hayden, el que va vestit de color vainilla i coneix perfectament la magnitud de la seva timidesa-.
Nil, el petit faraó, afegeix:
-Jopetas tiet, parla ja que vull marxar a jugar! ...
-Va tiet, que això està més xupat que fer un petó a una noia, vaaaaaaaa –afegeix de nou el Petit Hayden-.

El Paseante es carrega d’aquell valor que requerien els exàmens orals quan portaves la lliçó més aviat justeta. S’aclareix la veu i, amb el fil trèmul que li queda però feliç i sorprès, diu:
-Ejem ... Moltes gràcies, ehhh, és un honor immerescut ... Errrr, per primer cop no tinc paraules per agrair tant carinyo i un reconeixement, errrrrr, insisteixo..., immerescut.

I no cal ser jutge de cadira del torneig Godó per veure com un riuet de llàgrimes van lliscant per les seves galtes. Feliçment emocionat, com el dimecres que Koeman va marcar el coi de falta a la Sampdoria, es treu les ulleres de plexiglàs uns segons i s’asseca amb el dits índex i cor els afluents que el rierol ha anat creant.

-Jo, es que sóc un tímid i un romàntic empedreït ... Errrr ... Us vull desvelar un secret .... Ejem, tota l’estona he estat amagat allà baix (assenyalant l’amagatall dels apuntadors xivatos), dins d’un bagul ple de teles precioses de Damasc. Estava molt còmode entre les belles vestimentes d’aquesta òpera prima. Des d’una escletxa podia escoltar cóm em buscàveu ... M’entrava el riure, perquè la por fa entrar el riure, i ja us he dit ..., errrr, que sóc molt tímid.

Una altra ovació irromp l’improvisat i encisador discurs.
-Fa quatre anys que vaig sortir al món. Bé, ejem, és evident que tinc uns quants anyets més, ja ho veieu (riures encoberts). Vull dir que fa uns quatre anys vaig aparèixer a l’escena virtual del món dels blogs. Fins llavors només mirava el món del costat del senyor Gris (en recordar-lo se li trenca la veu) passejant amb ell pel Turó Parc o pel país de la boira ..., ejem, ... però el meu veritable país sou totes vosaltres, bé totes i tots. Vull dir, que em feu viure en les històries que us explico i en els comentaris que em deixeu. Què seria de El Paseante sense el vostre carinyo? Un coix enmig d’un país erm. Un cec en un país d’ignorants. Un anacoreta en una columna del desert ... Hmmm ... Sóc feliç. Sí. Malgrat pugui aparentar el contrari o no ho sàpiga expressar amb paraules clares. Sabeu? Quan passejo pels racons del meu Turó Parc sempre penso en alguna de vosaltres ... Bé, en alguna i en algun. Llegir-vos m’alimenta l’esperit i les ganes d’anar creixent. Sou fantàstiques i fantàstics. No canvieu. Mai. Per que en els meus posts sempre hi ha alguna cosa que us pertany; que us prenc de la vostra essència i intento retornar-vos amb tota la meva energia. Els meus passeigs solitaris o en companyia són la meva millor medicina. Tant de bo mai no s’acabin ...

El públic trenca a aplaudir. Les noies criden. Algunes ploren. Tot i que, milhomes com és, ho intenta amagar, al Veí de Dalt també li cau una solitària llàgrima que ràpidament asseca servint-se del fuet del Mercadona: “aquests focus ... que irriten els ulls”- s’excusa amb la MK-. Però ella ja no l’escolta. No escolta res. Hi ha un fervor gairebé místic a la sala. Potser l’adveniment d’una nova religio? Va caient el teló. El Paseante recull una rosa del terra. L’ensuma, la petoneja i se l’atansa al cor amb les dues mans (ni Julio Iglesias ho faria amb més traça). L’ofereix a un públic que és, a hores d’ara, un galliner del tot esvalotat. La llença. La platea és un crit unànime. “Pa-se-an-te!, Pa-se-an-te!”. Tots els guanyadors d’un Òscar l’alcen enlaire assenyalant-lo, com si el retornessin a la generosa mà que els hi ha concedit. Els seus nebots l’agafen de la mà i se’l enduen cap endins. Cau definitivament el teló. I els aplaudiments segueixen durant quinze llargs minuts. O més.

La MK amb prou feines aconsegueix balbucejar mots com “Irrepetible. Inoblidable”. I el Veí, fent un darrer reüll al que ell creu millor Òscar de la nit, respon –salameru ell-: “Cert; mai oblidaré el teu escot”.

-------------------------------------------------------------------------------------

TÍTOLS DE CRÈDIT
Equip de guionistes: Amber, El Veí de Dalt, Filadora i Joana
Equip d’Imatge: Be Wild, Commuter, La Rateta Miquey i Violette
Coordinació: El Veí de Dalt, Filadora i La Rateta Miquey
Versió extended-mix de la crònica: oscars2010lacronicafinal.blogspot.com

Traducció i personalització patillera per aquest apunt: Òscar