en la competi de millors professors de la meva trajectòria escolar guanya de carrer el sr. lleixà. l’home era tan crack que encara ara, mil anys després de les seves classes, recordo perfectament que el seu nom i cognoms eren edelmir lleixà i subirats.el sr. lleixà lidiava a diari amb una marabunta de quaranta-cinc poca-soltes sense donar una sola cleca ni pronunciar, si la sacarina de la memòria no em falla, una paraula més alta que l’altra. era el puto amo. un home orquestra, un bombero-torero de la docència que tant t’esperonava a practicar tombarelles damunt del plinton com t’acostava a l’enigmàtic món de les propietats distributives i commutatives sense que ningú s’adormís en l’enigmàtic acostament.
la recepta màgica per aconseguir l’atenció del galliner era amanir les classes amb un ric anecdotari familiar. un porc senglar travessant la carretera mentre conduïa camí de la casa del poble, una pilotada que va deixar grogui al fill tot fent de porter d’handbol o una monumental esbroncada de la dona per entretenir-se al bosc buscant bolets eren històries que encasquetava, amb una naturalitat paranormal, enmig del temari convencional.
malgrat el interès que solia despertar l’equilibrada barreja d’assignatures i batalletes del sr. lleixà, nosaltres no deixàvem de ser nens de deu anys que, de tant en tant, necessitàvem desfogar-nos amb ximpleries alternatives com la dolorosa xinxeta al seient del veí o el foc creuat de guixos entre classe i classe.
quan t’enxampava embolicat en afers d’aquesta natura, l’amic edelmir castigava també com només ho saben fer els cracks: copiar en un full, durant la mitja hora del pati, del 0 al 1000 de tres en tres (0-3-6-9- ..... - 996-999-1002). el quid del càstig estava en que podies avançar feina a casa i, per tant, anar creant-te un previsor fons d’enumeracions del 0 al 1000 mentre miraves la tele. els de casa al•lucinaven amb aquesta dèria numèrica que, fet i fet, permetia no perdre’t mai el partidet de futbol de mig matí.
recordava aquestes còpies a la carta mentre era a l’estadi veient el barça-depor. potser perquè sovint em trobava al sr. lleixà al descans dels partits i aprofitàvem per abundar en grans clàssics com “l’avui patirem” o “el prosinecky és una toia” o potser, també, perquè tinc la sensació que el barça ha estat jornades i jornades anticipant còpies per arribar a un diumenge com el d’ahir gaudint relaxadament de l’hora i mitja del pati.
si ahir m’hagués trobat al sr. lleixà als passadissos de l’estadi després d’un bon grapat d’anys de no veure’l (espero que estigui bé; jubilat i amb forces per seguir buscant bolets sense fer patir la dona), li hagués dit que acostumo a barrejar coses per trencar la matemàtica rutina. que canto mentre feinejo al despatx, que el que hauria de ser l’apunt d’una lliga guanyada és una batalleta de 5è d’EGB i que quan li deia “l’avui patirem”, o que “en prosinecky és un toia”, en realitat li volia dir que ell, edelmir lleixà i subirats, ha estat el millor professor que mai he tingut.
per això recordo perfectament el seu nom i cognoms.
Entrades
41 comentaris:
Òscar ets un crac explicant històries, ara ja sé que molta inspiració es deguda a la petja que t'ha deixat el professor Lleixà.
Apa com va aprendre del Sr. Lleixar a barrejar allò que vols dir amb les batalletes! Ell ho devia fer molt bé i tu ets un alumne avantatjat.
Una delícia de post, per anar-m'en ala feina amb un gran somriure.
Com deia el personatge Manolito al cómic de Mafalda....QUE ME EMOCIONAN, ESTÚPIDOS!!!!
:D
Esper que el Sr lleixà un dia cerqui els seus llinatges al google i el remiteixi a aquesta pàgina. Tot un homenatge.
de ben segur va ser el millor que vares tenir.....si encara el recordes es per alguna cosa
Aquells meravellosos mestres de la nostra infantesa.... Encara recordo les classes de matemàtiques d'un d'ells que es transformava en professor de francès i tot seguit de dibuix.
El senyor Lleixà tenia més paciència que un sant, perquè a escriure de tres en tres fins a mil, es triga una estoneta. Amb quina cara rebia el paper amb tota la numeració escrita poc després d'haver-la manat? Suposo que amb la de 'ja me la vol tornar a colar aquest, faré com que no me n'adono'. Així que tens sort, no sé si com a professor era el millor, però com a persona, té números. Mai més ben dit.
Tinc el gran honor de presentar-vos el Sr. Edelmir:
http://es.linkedin.com/pub/edelmir-lleix%C3%A0-subirats/27/665/ab7
Per cert, que la comparació és boníssima!! hehehe i tant!! Hem avançat feina i ara gandulegem una miqueta... Ja ens tornarem a concentrar pel dia 28! :-))
guau! quin homenatge al senyor Lleixà!
segur que si us haguéssiu trobat al descans, us haguéssiu abraçat i cantat oe,oe,oe, tan poc propi dels parroquians del camp nou, però que darrerament ens hem deixat anar!
Visca el Barça!!
(això si, ho he de dir. Em va sobrar lo dels pebrots. No calia)
molt bo, m'ha encantat això d'anar avançant feina mentre miraves la tv...ha ha ha, es que t'imagino...jo que bo...
No podem fer copiar al Mourinho mil cops porque?
Magnífic i entranyable post, Òscar! Segur que jo també podria parlar d'algun o alguns Senyors Lleixà que vaig tenir, però seria del tot incapaç de retre-lis un homenatge tant sentit (i es nota que sincer, també) com tu ho has fet.Salutacions.
El profe més entranyable del cole es va jubilar el dia que vam acabar 8è... llavors... a aquestes alçades en deu tenir uns 85 i segur que tothom el segueix tractant de Senyor: el Senyor Eladi.
El segon millor profe de la meva història escolar era de l'institut i me'l vaig trobar no fa gaire... no em va reconèixer, però recordava alguna anècdota meva. Em va fer molta il·lusió.
El seu càstic preferit quan t'enganxava menjant xiclet era... "Digues una lletra". I a partir d'aquella lletra, al dia següent li havies de portar 10 pàgines manuscrites copiades de l'enciclopèdia amb contingut que comencés amb aquella lletra...
"La A"? Doncs "Angola: Estat d'Àfrica que limita amb el Congo al N, amb la República Democràtica del Congo al N i NE, amb Zàmbia al E,..." (i així fins a 10 pàgines...)
També barrejes els profesors amb el "fungol"?? Oscar estàs més malalt del que em pensava ja ja ja
Una abraçada xatin
de tot i de tothom en deu acabar quedant sempre algun pòsit, MONTSE, per petit o poc conscient que sigui. escoltar històries d’altres i explicar-ne de pròpies suposo que és una herència de mon pare (crack entre els cracks) i el sr. lleixà (un altre supercrack).
doncs ara que ho comentes, CARME, això d’anar a la feina (fet i fet, l’escola era una de les poques feines que teníem a l’etapa infantil) amb un somriure a la cara és també un deute que tinc amb al sr. lleixà. i anar a la feina content ja és tot un què avui en dia :)
mai he llegit (crec) una tira de la mafalda, STARBASE. tampoc del gos aquell que sortia a la vanguardia (fred basset?). ara, emocionar-se una miqueta amb un còmic, una peli, un llibre o un apunt presumptament futbolístic és un bon tret de sortida per la setmana, oi? :)
suposo que el detonant de l’apunt va ser, AINA, el pensar ahir (el partit era molt avorrit i donava per pensar en el sexe dels àngels) que feia massa anys que no me’l trobava per l’estadi. si llegís això seria, en definitiva, un molt bon senyal. tot i que es deixi veure poc pel futbol :)
tinc molt bona memòria per noms, detalls i xorrades en general, JOAN. però curiosament només de ell (professorat, eh!) recordo el nom i dos cognoms. com cantussejava aquella dona de pitram més aviat contundent que sortia al 1,2, 3 (la bombi) ... ¿por qué será? :)
uns veritables bomberos-toreros RICARD. alguns amb més traça que altres, això és veritat, però era tot un exemple de pluridisciplinaritat l’alternar mates amb francès, dibuix, llengua i, si calia, oferir-te quatre nocions (bàsiques) de gimnàstica. millor que els inquiets renaixentistes :)
algun que altre forat a la capa d’ozó numèrica sí que el fèiem, XEXU. si als legionaris el valor se’ls hi suposava, als nens les petites trampes també se’ls s’hi suposen. i això el sr. lleixà, savi entre els més savis, ho sabia molt millor que nosaltres :)
ja havia xafardejat també al google, ASSUMPTA, i malauradament no és ell ... és el fill de la pilotada. per tant, l’única explicació possible és que en edelmir i la seva senyora compartissin el subirats de cognom o (més possible) que tinguessin algun lligam familiar.
no vaig veure l’espectacle dels pebrots RITS. com el partit va ser tan ensopit vaig marxar ( confesso) dos minuts abans d’acabar la pantomima. més val que guardem els pebrots per wembley que segur ens faran falta; molta falta.
no ho he parlat mai amb cap dels altres ex-nens ja, ARIS, però estic segur que també avançaven per casa. la lògica infantil és implacable: com segur que un puret de tant en tant em caurà, més val anar fent mentre miro el monstruo de sanchezstein o destino plutón (per dir alguns programets de l’època).
moltes gràcies JOSEP LLUÍS. segur que et sortiria un homenatge igual o més bo. ara, això sí, et tocaria ... :) ... anar practicant de tant en quant al teu bloc i, si les actualitzacions no m’enganyen, practiques poc. mira que em xivo a l’assumpta, eh :) una abraçada!!!
deu planes de còpia és un càstig monumental, TU, JO i L’OTIS, encara que fóssiu un pèl més grans. si per menjar xiclet la penitència era aquesta, no sé jo la que us cauria per la xinxeta al cul. una cosa reconec: més docent que el nostre de sèries numèriques sí que ho era.
no sé XATOOO. jo estava allà, el partit era un avorriment majúscul i ja saps com és la ment humana: vas enllaçant coses sense sentit i enmig del futbol te’n recordes del professor que fa temps que no trobes, els seus càstigs, etc-etc. en definitiva ... que estic molt malament!!! :)
Casumdena, Òscar, nano, m'has emocionat. Em pensava que ja ho havia vist tot, en aquesta vida, però has aconseguit sorprendre'm com una mala cosa. Moltes gràcies. Jo també et recordo, a tu i a d'altres d'aquells anys: en Pueyo, en Miquelet... Mare de Déu, si en fa d'anys. Mai vaig dubtar que professionalment vaig escollir el camí correcte, escrits com el teu ho corroboren.
Una forta abraçada, "crack" (quines paraules més curioses utilitzeu, avui dia),
Edelmir
ps: aquest amic teu tan amable m'ha cedit espai per poder-te escriure personalment.
coi! això que expliques és estima destil·lada !!
Em recorda la meva mestra de ciències naturals, na Angeleta Ferrer i Sensat, biòloga, castigada i degradada pel règim a un institut comarcal en una ciutat petita (s'ha multiplicat per 3)...
Em va recuperar i esperonar a gaudir de la "vida" després d'haver de patit canvis d'escola durant tres cursos seguits...
Una lliga, un passat, una vida. Tot plegat per viure una mica, amb aquesta barreja tan ben trobada. Per molts anys.
Un aplaus senyor, un post molt ben parit, molt ben barrejat.
Molt bona història se non è vero é ben trobato .....i no m'estranya que et vingués durant el partit....va ser per avorrir les ovelles....sort que la lliga ja està guanyada!
Quin post més maco, seria bonic que el teu profe el llegís. Es posaria content.
el unic nom professor de la EGB qu recordo es la d'una professora per què la seva filla es amiga meva i m'hi recorda xD
hostima sr. lleixà, no sap l’alegria que m’ha donat tornar a saber de vostè! el internet aquest aparenta ser impersonal i fred però és només una aparença ja que, tot sovint, un es troba amb sorpreses com la seva. què fa que no va mai al futbol? en prosinecky enyora els nostres comentaris burxons (ara es dedica, crec, a anunciar furgonetes) i jo, a vegades, estic temptat de fer una còpia d’aquelles (miri, hasta per fer-la) fins al 1000 de tres en tres. uns quants dels 45 animals encara ens veiem un cop l’any per fer un sopar. pimplem una mica massa, la veritat, però li puc garantir que amb la sinceritat aquella que atorga l’alcohol una immensa majoria dels ex-alumnes el recorden a vostè com el millor professor que mai han tingut. era i és un crack , sr. lleixà. i l’amic FERRAN, aquest que li ha cedit el seu espai de comentador privilegiat, ho és també. una estona llarga!!! :)
hi ha afers del professorat, JOAN, que són per escriure-hi un llibre. no només en èpoques passades, ara també déu ni do la d’historietes que en sortirien tot xerrant amb la gent que exerceix l’ensenyament. jo els admiro, pel carinyo i paciència que majoritàriament solen posar a la seva feina. uns cracks!
que així sigui JOAN!!! per molts anys de barrejar lligues amb records escolars, cançons amb cares que no has tornat a veure, olors amb llocs en els que un s’hi troba molt a gust. per molts anys de barrejar les coses perquè, amb aquestes barreges, ho fem tot plegat molt més agradable.
moltes gràcies SRTA.TIQUISMIQUIS. l’ensenyament de la barreja per la barreja em podia haver abocat a exercir de barman com tom cruise a cocktail (vaja referent, per l’amor de déu!), però finalment sembla que m’he decidit per barrejar al dia a dia sense massa criteri. sembla una millor opció per la salut, la veritat! :)
és certa ELVIRA. de fet la seqüència neix quan, tot veient que el partit era una costellada, vaig recordar que feia un grapat d’anys que no me’l trobava pels passadissos del camp. a partir d’aquí les estranyes associacions i, finalment, aquest apunt.
a mi també m’hi posaria FILADORA; però no les tinc pas totes. fa massa anys que no es deixa caure pel futbol i això se’m fa un pèl estrany. si els fills algun dia xaferdejen per internet, també em faria un il•lusió tremenda que sabessin el tros de crack que tenien com a pare.
Hi ha professors que no s'obliden mai... la meva va ser la Senyora Mas! (ai, la senyora Mas!) algun dia en parlaré, me n'has fet venir ganes.
Crec que tots, més o menys, tenim un sr Lleixà a les nostres vides. Potser sense una figura semblant, parts de la nostra forma de pensar, actualment, serien diferents.
Anava a fer un comentarí més o menys encertat quan he vist la resposta del teu professor i ....
Ho deixo.
Jo també recordo uns quants mestres com aquests, de quan anava a l'Escola Pía de Granollers: Vela, Rodrñiguez, Jensana, Ibáñez, Vives... Eren mestres de veritat, que creien en tot allò que feien. Vaig tenir molta sort amb ells. Bon post, crac! Una abraçada i find aviat.
doncs llavors, PONS, només hi ha dues explicacions possibles: o no tens una memòria massa aguditzada d’aquesta etapa de la egb o cap ni un dels professors et va deixar una empremta prou important.
la sra. mas, el sr. lleixà i tants d’altres que hem anat anomenant per aquí, MONTSE, intueixo que eren veritables privilegiats. el privilegi de gaudir treballant amb allò que volien i per allò pel que estaven més dotats.
desconec quina és la quota del què som i el què fem que els hi pertoca, CATERINA. del que n’estic del tot convençut és que de quota, segur, en tenen.
segur que el comentari era enginyós TORO. no sé si era encertat però, de ben segur, que no tenia cap altra mala fe que el sentit del humor. i el teu és de 10 sempre.
Un homenatge molt bonic i ben lligat amb el tema del Barça. Parlant de futbol, ara m'he imaginat el Sergio Ramos copiant en un full del 0 al 1000 de tres en tres a la mitja part d'un partit.
hi ha adults que tenen molts retrets acumulats de la seva etapa escolar, JORDI. factures passades contra professorat, bidells, companys, etc. jo no en tinc cap (intueixo que tu tampoc gaires) i, al contrari, acumulo un important dèbit d’agraïment a cracks com el sr. lleixà i d’altres que, com ell, feien la seva feina amb vocació i carinyo. a cabassos.
sergio ramos les passaria massa magres amb aquesta mena de còpia, PASEANTE. pensa que un dels quids de la numeració era el no descomptar-se, i diguem desconfiat si vols, però jo no veig el sr. ramos fent la llarga relació numèrica sense equivocar-se. el sr. lleixà, com a bon professor i encara millor barcelonista, l’obligaria a tornar-la a repetir. un i altre cop. pel bé del noiet, clar. : )
Molt ben teixit el record del senyor Edelmir , el Barça i les teves estratègies copístiques.M´has fet recordar una de les meves: escriure " no hablaré en clase" mil vegades amb tres bolis en filera. No entenc ni com m´ho feia amb les mans petites de deu anys, ara ho he provat i no mén surto.
gràcies al truc només en vaig havuer d´escriure 333 ;-)
a mi em toquen còpies com la teva, PAIS SECRET, i no me'n queda altra que escriure els mil cops el "no hablaré en clase". i no jugar a futbol a mig matí, clar :)
Veig que no sóc l'unica, la veritat és que tots els meus records de col·legi es redueixen a un sol nom, la germana Emilia, algun dia parlarè d'ella, perquè va ser el detonant imprescindible en la meva vida per diferenciar que hi ha professors que poden arruïnar-te la vida si els deixes.
Molt bo això d'avançar els càstigs a casa mirant la tele!!!
sempre hi hauran (i hi han) persones que fan de l’arruïnar la vida dels altres la seva pròpia vida, MARTA. sempre hi hauran (i hi han) persones dolentes i bones.
I després diuen, DERIC, que els homes no sabem fer dues coses alhora :)
Ja m'agradaria haber tingut mestres així, jo no en recordo cap de bo, i ara amb la meva filla sembla que no cambien les coses. Segur que hi ha de tot, per sort, però a vegades hi ha actituds, i coses que em fan flipar. Petons.
Pilar soc, jo, perdona m'he equivocat el posar el nom
M'agrada la gent que tot fent-se la vida agradable i passadora la fan també als altres.
El Sr. Lleixà tenía aquest privilegiat tarannà pel que sembla.
I jo diría que tú també hi tens tirada.
Això es un dò a gaudir i a no perdre.!!
suposo que, com en qualsevol sector professional MIRAMBELLA, s’hi pot trobar de tot una mica: bons i mediocres, ben i mal intencionats. el meu contacte amb aquesta realitat ha estat molt bo i, la veritat, amb la que li toca viure al nen tampoc en tenim cap queixa.
sense caure en masses transcendències, MK, però diria que és la manera més vàlida d’anar campejant per la vida. les raons per estar trist o enfadat amb el món mundial ja venen per si soles; no cal (penso) estar buscant-les tot el sant dia.
No vaig tenir gaire sort amb els i les mestres, però en un parell d'ocasions vaig tenir la fortuna, encara que per poc temps, de tenir algun senyor Lleixà i tens raó: no s'obliden. un apunt molt bo, gràcies per compartir-lo :)
la feina de mestre (segurament per les pròpies experiències viscudes) sempre m'ha semblat molt vocacional i realitzada amb carinyo, CLÍDICE. estic convençut que n'hi ha que la fan a disgust i malament però, al menys a mi, no em va tocar viure aquesta cara b de l'ensenyament. vaig estar de sort, ho sé.
Publica un comentari a l'entrada