104

doncs serà que el prou d’en cuní s’ha quedat en una minúcia anecdòtica en relació al que van cridar milers de persones la setmana passada farts de la situació, que la bandada de gavines peperes que pobla el cel peninsular després de les municipals em manté mirant defensivament enlaire o que l’eliminar al madrid a semis ha estat com conquerir gairebé mig títol; però a hores d’ara, quan tot just falten 104 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley, no pateixo cap dels símptomes oscarians previs a tota final europea del barça.

el mirall, pel matí quan m’afaito, continua reflectint la mateixa cara de empanat de sempre. un pèl bronzejada, això sí, però amb un coloret que té més relació amb les hores de sol acumulades el cap de setmana que no pas amb cap mena de reacció epidèrmica per la proximitat de la fita futbolística. tampoc agafo el metro més nerviós que d’altres vegades ni a la feina aparco escrits i documents per recrear mentalment els 90 minuts (o més) del futur matx tot mirant embadalit el sostre del despatx.

no he anat a comprar la carn arrebossada que, convenientment dipositada enmig de dues llesques de pa (formant allò que el consens lingüístic anomena entrepà) i conservada intacta fins l’acabament del partit, seria el talismà infalible per garantir el triomf culer. no m’he capbussat a l’altell buscant la bufanda que hauria d’embolicar el cap de la tele ni la bandera que, si no vull batrem en duel amb la malastruga, hauria de lluir sí o sí clavada a la paret o caient per la llibreria durant el partit. no ho he fet.

no he confirmat a la ninos (la dona d’un amic) que, en cas de victòria, pujarem a peu en penitència culer, des de monistrol a montserrat en companyia dels nens ni m’he preocupat en buscar algun bareto de mala mort que diumenge al matí em permeti complir amb la tradició post títol d’esmorzar, en dejú, uns seitons acompanyats d’una copa de conyac mascaró. no he dedicat ni un sol moment a planificar promeses sense cap solta ni volta.

i no ho he fet perquè sé positivament que tot aquest patir anticipadament preparant talismans infalibles, supersticions i, en definitiva, sobiranes gilipollades no faran que el nostre equip marqui un gol més que el rival. les faré, sens dubte, quan faltin 48 hores pel xiulet inicial a l’estadi de wembley ja que, de no complir-les, puc garantir que el manchester marcaria un gol més que nosaltres.

i també perquè sé que fer el gilipolles per una final del barça amb massa anticipació porta, evidentment, una mala sort tremenda.