allò que no sona

m’ha estat impossible trobar l’arxiu que ho documentaria, però sembla evident que un dels punts inclosos a l’estatut fundacional del 6 de març de 1902 era “el madrid foot-ball club tendrá como actividad preferente, con la complacencia de los distintos organismos rectores del balompié ibérico, tocar con fruición aquello que no suena a la institución de la periferia peninsular denominada foot-ball club de barcelona”. portem, per tant, la fritjolera de 109 anys, 1 mes i 7 dies suportant la condemna estatutària que aquests paios ens toquin la pera tot el que poden i més.

no es tracta d’un episodi més que centenari de paranoia culer ni d’un parlar per parlar. el intent de custòdia compartida d’un futbolista anomenat di stefano (1953) o el penal tres metres lluny de l’àrea xiulat per guruceta muro (1970) són només dos postals en sèpia d’una tendència blanca a tocar-nos vitalíciament els collons i que, ja en tecnicolor, ha tingut com protagonistes a d’altres éssers vius com buyo, hugo sánchez i fernando hierro (quina ràbia d'ésser viu!), l’arrabassada nocturna i rastrera del innombrable marit de la helen swedin i, en l’actualitat, els perseverants intents tocadors de l’antipàtic duet portuguès.

però, ni que sigui per aixecar uns ponts de concòrdia ara que gaudirem d’un opípar bufet lliure d’enfrontaments amb el madrid, és just recordar que els blancs més txulapones també ens han obsequiat amb moments de delirant bon humor. l’expulsió d’un futbolista rival sordmut (desnica) per ... protestar a l’àrbitre, un ex president (lorenzo sanz) agafant calés de la caixa forta del club per poder participar en una partida de pòquer o un partit (gloriós) contra el borussia que va estar aturat una hora i quart ja que una de les porteries del bernabeu es va trencar i no en trobaven cap d’altra són boníssims exemples de la cara més divertida del madrid. al menys a mi em van fer riure molt.

el protagonista, amb diferència, del sketch blanc més hilarant és josé miguel gonzález martín del campo, “michel”. aquest guasón va passar a la història merengue del futbol no per les grans centrades que oferia, ni pel gol fantasma que no li van concedir a un mundial, sinó per realitzar tocaments poc decorosos a un rival anomenat valderrama abans d’una sacada de corner.


no recordo si els estàndards masculins de l’època convertien al tal valderrama en una mena de sexsimbol (ho dubto), però sempre he tingut la sospita que el despistat d’en michel pensava que valderrama jugava al barça i, per tant, no feia altra cosa que complir escrupolosament amb un dels punts inclosos de l’estatut fundacional del 6 de març de 1902.

i jo, en tots i cadascun dels quatre partits de nervis que se’ns venen al damunt, espero complir amb un dels punts inclosos en el meu estatut fundacional: oferir una sentida mostra de la gastronomia catalana al madrid cada cop que els guanyem.