terrenals reticències

a jutjar pels beneficis que n’he obtingut, he de reconèixer que tot i les meves terrenals reticències ma mare és una veritable as de les promeses a sants, verges i altres icones d’índole religiosa. ciris consumint-se a casa i una selecció de cracks del santoral han estat els principals avaladors, ja que les hores d’estudi les tenia en números vermells, de resultats força vistosos a l’examen de selectivitat i universitat.

a ma mare l’amoïnava la trajectòria educativa del seu benjamí i al benjamí, que prou ben educat ja se’n pensava, sols l’angoixava que onze paios en calça curta i samarreta blau i grana humiliessin al reial madriz i, de tant en tant, conquerissin algun títol.

quan una petita ombra de triplet començava a treure el nas pel cel culer, el benjamí va repescar pretèrites promeses d’efectivitat manifesta però, això sí, cutres com una peli de la pantoja i, engrescant-se amb altres tres blocaires, va afegir-hi la promesa de pujar caminant de monistrol fins els peus de la verge més bronzejada de totes les que es fan i es desfan.

el que el gol de lo puto gusiluz ha unit no ho pot separar l’home i, el passat dissabte, vaig gaudir del plaer de la companyia del blocaires implicats: l’assumpta, l’àlex i el jordi. l’ascens d’hora escasa o el sol rostint-me el clatell van ser sols els mínims efectes secundaris d’un matí de bandera amb persones de bandera.


es suposa que això dels blocs pot bernissar amb lletres i frases boniques, ni que sigui inconscientment, la veritable manera de ser de les persones que hi som al darrere però, pel meu gust, el matí va ser, com a poc, igual o més plaent que la consecució del triplet culer i, tots ells, extremadament millors en persona que el que mostren als seus excelents blocs. una delícia.

a jutjar pels beneficis que n’he obtingut, he de reconèixer que tot i les meves terrenals reticències soc un veritable as de les promeses amb intactes entrepans de carn arrebossada, seitons amb conyac per l’esmorzar i pujades a peu a montserrat.

hem guanyat el triplet, he guanyat tres amics (o més) i, veient com el nen assegut a la falda de la moreneta ensenya un claríssim TRES amb els seus dits, he acabat perdent les meves terrenals reticències que em deien que feia tot això per divertir-me i no pas per creença.

baró de coubertin

apretar a córrer no sempre és sinònim de fugida poruga. els humans, extravagants per natura, també apretem tot sovint a córrer per divertir-nos.

per exemplificar aquest pensament de fort calat filosòfic, em venen al cap algunes de les folles curses que he presenciat al llarg de la meva vida.

la tronada carrera de cambrers carregant una safata amb tres estrelles daurades, i les seves respectives gerres, sol oferir glorioses nates dels participants. també la tradicional cursa de pares dins d’un sac, a la festa de fi de curs escolar, acostuma a facilitar un material força sucós pels programes de l’estil “videos de primera” que tots els estius les teles recuperen. i (pel meu gust la més ben trobada) aquella cursa en la que una munió d’individus es precipiten muntanya avall intentant capturar un formatge que rodola. sols un aconsegueix el cremós premi mentre la resta acumula trencadisses de tíbies i peronés.

aquest passat cap de setmana vaig participar a la surrealista cursa larsson’09. una dona (la meva dona) i un home (jo mateix) competint per veure qui dels dos acabava abans el llibre de l’autor suec. valia qualsevol argúcia, per rastrera que fos, intentant aconseguir esgarrapar-li temps lector a l’altre.

la meva dona (sibili.lina i zalamera ella), m’encolomava petites feinetes domèstiques sempre a l’ampara de frases exageradament ensucrades. “podries anar, carinyo, a buscar una llet al súper que potser fem curt?” o “que em prepares, amor meu, un vermutet ben complert per anar obrint la gana? ”. per l’interès t’estimo andrés, pensava jo.

com competint tampoc soc manco, he de confesar que alguns paràgrafs massa descriptius de la geografia sueca vaig saltar-me’ls a la brauera. total, sempre acabaran fent algun reportatge al canal viajar. tot i així, la seva mirada malfiada m’obligava a passar aquestes pàgines amb dissimul per tal de no aixecar sospites. triler, pensaria ella.

l’sprint final va celebrar-se diumenge al migdia a una platja del maresme. com la marató lectora anava frec a frec, vam pactar xipollejar alhora amb les ones de la mediterrània per tal de que cap dels dos obtingués cap mena d’avantatge. varem descartar entrar a l’aigua amb els llibres pensant que, potser, l’humitat no els seria del tot idònia.

un cop el/la guanyador/a va tancar la darrera de les planes, i emulant a pierre de coubertin, va dir-li a l’altre amb guanyadora satisfacció ... “amor meu, l’important és participar”.

participar de “la noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina” i de “la reina al palau dels corrents d’aire” va ser, realment, el més important. tot i les presses.

matinals musicals

hi ha una generació que sols ha tingut la medicina de les cançons per espantar mals i puteigs. una generació que silenciava el record de les bombes des dels refugis i de la misèria de les cartilles de racionament cantant un megamix de cuplès presumptament desvergonyits, antics temes del cançoner català i d’altres hits d’artistes de vàlues més aviat dubtoses.

potser pel famós efecte dominó, la meva àvia (a.c.s.) em putejava ja de bon matí. i de valent. un exemple ben clar era el mètode que emprava per despertar-me: entrava a la meva habitació com atila el rei dels uns i, enlloc de regalar-me un dolç petó de bon dia, cridava una cançoneta de temàtica militar que deia “quinto levanta tira de la manta. quinto quintón tira del mantón que viene el sargento con el cinturón”. un traumàtic despertar.

mentre atacava la llet amb galetes maria de l’esmorzar, intentant desprendre’m de les males puces d’aquest estrident llevar-se, ella s’atorgava el paper de dj iaia amenitzant l’àpat més important del dia amb èxits ibèrics de manolo escobar (“mi carro”) o concha piquer (“tatuaje”) i d’altres més nostrats com el “baixant de la font del gat” o el “remena nena”. desconec perquè cap veí va cursar l’oportuna denúncia per escàndol.

pels matins del dissabte, que jo inicialment pretenia dedicar a veure torrebruno per la tele i anar amb l’skate pel passadís de casa, sempre s’empescava alguna nova i sibil•lina tortura musical.

un cop va obligar-me a participar en un concurs radiofònic de cançons. després d’una cruenta negociació que ella va guanyar (jo em decantava pel “tigres, leones todos quieren ser los campeones” i vaig acabar aprenent, i cantant, una cançó del segle III d.c. anomenada “l’hereu riera” ), he de reconèixer que la seva tasca com a mànager va donar els seus fruits: vaig guanyar aclaparadorament a altres tres nens obtenint, com a premi, cinc singles a recollir a la recepció de l’emissora.

ara que la meva àvia fa un grapat d’anys que no hi és, i fent memòria d’aquelles putejants matinals musicals, penso que una de les herències que m’ha deixat són les ganes d’espantar els petits mals cantant de bon matí.

ara que la meva àvia fa un grapat d’anys que no hi és, penso que si soc un veritable cantamanyanes (o singermornings) és gràcies a ella i les seves cançons.

per art de màgia

(sentència filosòfica verbalitzada entre xupito d'orujo i xupito d'orujo)

“una de les grans diferències entre viure en parella o a casa els pares és que quan vius a casa els pares i tornes de fer esport, deixes la bossa amb la roba bruta al rebedor de casa i el següent cop que vols fer esport trobes la bossa desada a lloc i la roba, per art de màgia, ben neta, polida i plegadeta.

quan vius en parella, si tornant de fer esport deixes la bossa al rebedor de casa, els següent cop que vagis a fer esport et trobaràs la bossa al mateix lloc que l’havies abandonada i la roba de l’interior amb una pudor a humit que ni t’explico. per art de màgia”.

(amic anònim mesos després de casar-se)

música-esperó

demano anticipadament disculpes als superfans de coldplay però n’estic fins la boina del single viva la vida que guardiola posava als jugadors l’avantmatx. l’enfarfagamenta de cançoneta que estic patint comença a equiparar-se amb a la gota malaia que van ser el yuma-yuma ei i el no me llames dolores, llámame lola.

és cert que la música serveix d’esperó per determinades activitats. molta gent necessita per la seva dosi diària de footing l’indispensable ipod a les orelles: fas més quilòmetres i amb l’empenta d’un fondista etiop. les visites a metge o dentista, amb aquelles tenses esperes, esdevindrien d’una tensió superba si no estiguessin suavitzades per la dolça música ambiental i (que no faltin mai) les revistes del cor de tres mesos abans.

un massatge no seria un massatge sense una remor new age de fons. temes amb el so de les onades a la platja i del suau acaronar del vent a les fulles dels arbres. hi ha cops que, sense tocar-te la massatgista ni un nus de l'esquena, ja t’adorms com un nadó.

però l’exemple més proper que se’m vé al cap soc jo mateix (clar). de jovenet, la meva música-esperó predilecta eren els hombres g. (xiulada general). si-si, ho confesso: a mi els hombres g m’agradaven i, especialment, abans d’una sortida nocturna amb pretensions de triomf amorós.

a la dutxeta prèvia a l’empolainamenta, agafava ànims i seguretat seductora escoltant tots els cops que fos necessari el voy a pasármelo bien. allò si que animava! amb el cabell encara moll, em palplantava davant del mirall (amb el cabell moll sempre et trobes més atractiu) imitant en david summers tot dient “... porque voy a convertirme en hombre lobo, me he jurado a mi mismo que no dormiré solo...”. sortia de casa convençut que aquella nit linda evangelista, claudia schiffer i cindy crawford (totes tres alhora) se’m llençarien al damunt.

quan la nit avançava a la mateixa velocitat que les copes, i cap top model ni noia en general em badava boca, em conformava pensant que al cantant dels hombres g (tot i l’eròtica dels músics) passava per un tràngol idèntic: “...voy a cogerme un pedo de los que hacen afición, me iré arrastrando a casa con la sonrisa puesta...”.

els hombres g també tenien cançó pel ressacós endemà del fracàs quan, l’ingesta excesiva de cubatilles, et feia prometre (en va) no tornar a sortir a la vida ... “chico tienes que cuidarte. ¿cúanto crees que durarás así? ¿cúanto crees que tu ahora mismo podrás resistir?...”. uns cracks!

m’agradaven, i m’agraden tant, aquests madrilenys que quan el nen va demanar que li baixés la cançó d’indiana (indiana, indiana: me tienes hasta la banana) va donar-me l’alegria de l’any. però encara m’alegraria més si guardiola, l’any entrant, s’oblida dels coldplay i posa als nostres jugadors, abans de cada partit, el “visite nuestro bar”.

segur que a la celebració del títols, i vista la festa a l’estadi d’aquest any, ningú no es sorprendria escoltant messi cantant aquesta cançó.

apologia platgil

l’irrupció, gens inesperada, de la bonança climàtica propícia que milers de catalans iniciem cada cap de setmana una cursa de velocitat que té com a meta el nostre aimat litoral. emulant els galgos (o com s’anomeni en català a aquests raquítics animalons), correm a tomba oberta perseguint la llebra de la platja.

tot i que els arguments dels detractors d’aquesta activitat estival són aclaparadors (recomano la lectura de jordicasanovasangelet.blogspot.com/2009/06/la-platja.html), si per mi fós inclouria una asignatura anomenada apologia platgil en el temari escolar enlloc del, per exemple, llatí o la química i la seva taula periòdica d’elements de la punyeta.

digueu-me previsible, atontolinat o que on va vicente va la gente però la platja és l’hàbitat en el que més còmode m’hi sento i lluny de contemplar tot el que hi passa en aquest xafogós micromón com un inconvenient, en gaudeixo i, per més inri, plenament.

la sorra i les seves diverses variants (fina, gruixuda, enganxosa per l’efecte de l’aigua o la crema solar, roent com la planxa d’un restaurant,...) m’agrada amb devoció. tant que, fins i tot, no em destorba ni gota acabar-me-la trobant per les orelles o dins les butxaques del banyador.

no hi ha partideta de pales, voley o futbol-platja (vam comprar unes mini-porteries al decathlon que són un bé de déu), frisby o construcció de castell amb aquelles galledetes tan mones en la que no hi vulgui participar. quan els nens, propi o aliens, em venen a buscar em sento com un flautista d’hamelin del maresme.

enlloc de rondinar per les semiacampades que organitzen alguns veins de tovallola (taula, nevera, umbrela, matalàs, entrepans de truita de patates), gaudeixo dels pollos que munten i dels inversemblants noms d’origen anglès i cinematogràfic amb els que criden (insisteixo: criden) als seus fills. el ni ma ni meno de los chunguitos o el toro enamorado de la luna de los centellas sol dotar de banda sonora aquesta tendra postal estiuenca.

no acabaré el post ni treient-me la màscara de l’ironia ni afirmant que odio anar a la platja. la veritable, i cruel ironia, és que m’encanta la platja i les coses que hi passen.

sols enyoro aquelles avionetes que, enlloc d’anunciar una festa discotequera de l’escuma, llençaven a l’aigua pilotetes de plàstic promocionant nivea. si repesquen aquest emblemàtic costum, abandono el frisby, deixo els nens sense flautista i surto corrent a per elles. com un galgo nadant crowl. ni má ni meno.