la botiga dels horrors dansaires

el llistó dansaire de dones i homes baixa ostensiblement amb la bonança climàtica. la presència de l’astre rei relaxa el nostre raser a l’hora d’acompanyar amb el cos el ritme de la música que escoltem fent que, en definitiva, a partir de la primavera ens deixem posseir sincopadament per cançons que ens mantindrien immòbils com un pal durant la tardor o hivern.

confesso que jo, en ple estiu i ajudat per un o dos lingotassos de més, he ballat sense cap mena de rubor ni vergonya aliena, “l’aserejé” de les ketchup fent totes aquelles pantomimes coreogràfiques amb les mans. també el “y.m.c.a.” dels village people imitant amb els braços (quina ràbia!) cadascuna de les lletres del títol. i fins i tot, crec que a una festa major a cabra del camp, vaig xalar de valent movent-me al ritme de “els pajaritos” de maria jesús i el seu (punyeter) acordió. el ménage à trois d’ambient estival + una mica d’alcohol + cançó patxanguera és, en el meu cas, letal.

els casaments, normalment concentrats al període comprés entre maig i juliol, també són un fastuós marc per fer el pamplines amb determinades cançons. des del tradicional pasdoble (un que es diu “islas canarias” ja em val) ballat matxucant durant tres minuts i escaig les abans immaculades sabates de la mare de la núvia, passant per unes sevillanes fent allò del se coge una manzana i rematant, ineludiblement, amb la clàssica conga de tots els convidats desconjuntant-se emulant un trenet però, això si, amb una copa a la ma i la cigarreta a la boca. si ets home, les normes d’etiqueta obliguen a anar amb la camisa per fora i el nus de la corbata afluixat. tela!

tot i aquesta pública confessió, tinc la meva dignitat de billy elliot i hi ha tubs pels que ni un excés de copes, la caloreta ambiental o la insistència de la mare de la núvia m’hi fa passar. tres en concret.

quan sonava coyote dax i el no “rompas más” fingia una estrebada muscular com si portés jugades tres pròrrogues i dues tandes de penals.

quan la veu d’una tal whigfield deia el inicial diri larala del “saturday night”, engrescant tothom a fer una coreografia massiva, apel•lava a una set de camell per anar a la barra a ofegar pena rere pena. amb el nus de la corbata afluixat, això sí.

però sobretot, quan escoltava els primers acords de “paquito el chocolatero”, l’ansietat per fugir era tal que m’agafava el passaport, traspassava la jonquera a corre-cuita i, per si de cas, prescindia de la xocolata tota una setmana. qualsevol precaució davant d’aquesta cançó era, i és, poca.