supersticions no, gràcies!

m’importen un cogooooooooooombre així de gran les supersticions. és més, en relativitzo tant el seu poder que, a la mínima oportunitat que tinc, les repto en duel de pistola com en qualsevol d’aquells westerns que passaven dissabtes a la tarda per la tele. piñau-piñau!

que enmig de la vorera hi ha una escala? passo per sota tot xiroi. que el saler té vocació de funambulista? jo que l’empenyo damunt la taula. que hi ha un mirall a casa que s’ha de llençar a l’escombraria? l’òscar l’esmicola en bocinets mentre s’hi veu reflectit. portarà malestruc però jo el raïm de la nit de cap d’any me l’he menjat tota la vida obert, peladet i sense un sol pinyol.

tot i que ara en presumeixo inflat i orgullos com un gall dindi, fins ben entrada l’adolescència era un supersticiós de tres parells de nassos i, especialment, amb tot el que tingués relació amb el futbol.

relaciono alguna de les manies balompèdiques jovenils inel.ludibles. sempre samarreta blanca sota la de l’equip. escalfadors sota els pantalons. sortia al camp amb el cabell moll, ni que fóssin les vuit del matí d’un diumenge del mes de febrer. i, durant tota una temporada, vaig mantenir la creença que sols jugava bé si duia una bota de model diferent que l’altra.

les dèries, traslladades a la meva religió blau-i-grana, esdevenien de psiquiàtric. anar al camp nou amb el mateix jersei mentre no perdèssim (l’empat no trencava l’encanteri i, per tant, m’he trobat veient un barça-hèrcules amb coll alt al mes de maig). prometre que si remuntàvem no beuria coca-cola durant una setmana ... però l’anècdota més ridícula vaig coprotagonitzar-la en companyia d’un entrepà; d’un entrepà de carn arrebossada.

1982. final de la recopa. assolida certa llibertat infantil, a casa em permeten per primer cop anar a l’estadi tot sol. però on comença la llibertat de moviments acaba la gastronòmica i ma mare, pessada com encara és amb el menjar, posa com a condició sine qua non que m’acompanyi un entrepà estratosfèric de carn arrebossada. embolicat amb paper albal, és clar!

el partit es complica amb un gol dels belgues i jo, molt nervios, començo a desplegar una bateria de promeses a cumplir en cas de victoria. res. ni ens acostem a porta. osti, si fins i tot el Papa és soci del barça, collons!

trec part de l’albal i faig una trista mossegada. arrebossat, carn i pà fan una bola de difícil digestió. fàstig d’entrepà, penso, i fàstig de final. falta a favor. expectant, tens, clavo la mirada en el llançament mentre intento mastegar. goooooooooool de simonsen. esclat de joia al gol sud i, de l’emoció, l’entrepà inicia un alegre vol, rodolant a càmera lenta, molt similar al dels ossos del 2001 de kubrick fins a dipositar-se entre mig dels meus peus.

allò va ser una senyal divina. vaig anular les inoperants promeses realitzades fins el moment per fer-ne una de nova i d’eficàcia científica: si l’entrepà es quedava allà, enmig dels meus peus, durant tot el partit no hauria col de brusel.les ni makenen pis que ens guanyés. i així va ser: 2 a 1. campions de la recopa.

reconec que, en determinades ocasions, he tornat a tenir la temptació d’emprar l’entrepà de carn arrebossada com amulet. a l’examen de selectivitat, quan vaig intuir que tindria el meu debut sexual o la única vegada que vaig visitar un casino.

no ho vaig fer. però encara avui, quan afirmo que les supersticions m’importen un cogooooooooombre així de gran, estic convençut que el veritable artífex de la victoria no va ser altre que el meu entrepà de carn arrebossada.

estava bó l'entrepà? -va preguntar-me en entrar a casa-
el millor que he menjat mai, mama!