mil i mil?

el duel de mandrosos s’anunciava ferotge. jo m’havia apuntat els dos primers punts de la partida conquerint el sofà de tres places que permet repantingar-se estil maja de goya i, el que és millor, monopolitzava el sant grial del saló, el tresor més preuat les hores d’oci prèvies al sopar: el comandament a distància de la tele. mig somreia, mirant de reüll un òscar resignat a la incomoditat del silló individual, pel victoriós començament de tarda.

fi de martin mistery, la sèrie de dibuixos animats que a contracor l’havia obligat a veure amb mi. ¡toma geroma pastillas de goma! crescut, inflat per la conquesta de sofà i comandament vaig temptar, de nou, la sort a la recerca del tercer gol de la jornada.

“òscar, mil i mil?” –burleta jo-

i veig que, des de l’estret silló, se li il.luminen els ulls com si hagués escoltat rajoy comentant que la desfilada de les forçes armades és carca i avorrida. però no, per això no era.

(lapse per breu monòleg interior de l’òscar)
òstia, no m’ho puc creure! (dic òstia sols en monòlegs interiors i quan el nen no és al costat). el rewind de la memòria em duu de viatge a l’enyorada egb. penso que és del tot impossible que la conyeta infantil sobrevisqui el pas de tants fulls del calendari. ha plogut massa. les desuadores track santillana no les he tornades a veure. la casa paredes de sabatilles d’esport haurà fet fallida. els colajets ja no els fabriquen. per tant, els mil i mil ...

“dos mil” –expectant-

“doncs ... chúpate el culo de la guardia civil” –responc triomfant- .

tres a zero! pallissa a banda, sembla que a l’òscar el meu rodolí escolar lluny d’empipar-lo, l’ha satisfet. es mig incorpora al silló i em pregunta si a colegi diem, també
“set i set? catorze! agafa un cagarro i esmorza!”,
“¡que empiece ya, el público se va!”
o l’acudit del “ha visto a mis tetas”?

a tot li dic que si. no abunda en la fixació infantil per l’arrodonit món de les natges amb el “franco, franco que tiene el culo blanco” ni l’“¿ei chaval? ¡qué tu culo huele mal!” perquè sap, positivament, que formen part del nostre dia a dia escolar.

insisteix sense contenir l’emoció. i quan jugueu a futbol ...
“penalti y gol es gol”,
“de portería a portería; churrería”,
“de rebote, bote”
o “no vale caqui”?

negativa categòrica. no sé de què em parla però no defalleix en la, pel meu gust massa àmplia, relació d’estranyes frases en desús.

ni canteu quan aneu d’excurssió el ...
“carrascal, carrascal que bonita serenata”,
“l’scoby du-bidú-bidú”
o l’“és babor qui guanya, qui guanya”?

“que noooo!” –responc mig fart-

ni us piqueu dient ...
“blaya melenas, terror de las nenas”
o “¿qué es ese viento? ¿qué es ese viento? son las orejas de soto en movimiento”?

quí són blaya i soto, em pregunto abans de dir-li falsament enfadat:
“que no ho dieeeeeem! a escola no diem res de tot això”

i alliberant el sofà en el que jeia més content que un xínxol, a l’estil maja de goya, vaig retornar a l’òscar el sant grial del saló i, de retruc, donar per acabat el duel de mandrossos que déu ni dó la taladrada amb la que em va martiritzar, tot, de ben segur, per recuperar el comandament de la tele.

això si, camí de la nevera a per un got de llet freda amb nesquick, fugint d’ell i les seves frases, anava cantant amb música del ni una sola palabra de la paulina rubio, prou fort perque m’escoltés ...

“ni una sola patata, ni ketchup ni mostaza en tu bocata, ni rastro de los ....”.

vaig somriure. ell tenia el comandament però, gràcies a la paulina, l’aclaparador quatre a zero va ser el resultat final del marcador.