dijous, 23 d’octubre de 2008

armaris i prejudicis


mentre regira l’armari a la recerca del model més idoni per un sopar amb amics, la meva dona m’acusa d’estar carregat de prejudicis. i es queda tan ampla.

m’emprenya el comentari. amb la complicitat del mirall examina el binomi vestit negre de tirants més color de la cara al mes d’octubre. per l’arrufar escèptic del nas, veig que el resultat no li fa el pes. fernán gómez, diu.

barreges coses diferents. no jutges l’actor. tu veus aquell bon home a el abuelo o la lengua de las mariposas i esperes que, per estranys designis del guió, en alguna de les escenes cridi irat “a la mierdaaaaa. váyase usted a la mierdaaaaaa”. i no és així. segurament era un perfecte maleducat però això no té cap relació amb les seves interpretacions. desa el model negre a lloc i agafa un altre penjarobes amb vestit. gris.

val, val; no importa el color del gat mentre mati ratolins (la frase hiverna a la banqueta com a recurs demolidor per discussions com aquestes). jo no ho veig així. oi que no agafes pelis del videoclub de sota perquè dius que la depenenta és una rància? doncs per aquesta regla de tres, mentre et llogui el devedé que vols t’hauria d’importar ben poc que no sigui salada com el rubianes.

esbufega pacient, decepcionada pel gris del vestit i de l’argument. fa patxoca. el color del gat, el color del gat. no saps cap altra frase feta? la feina de la depenenta inclou ser amable i cordial mentre jo sigui respectuosa, la de fernando fernán gómez no.

luz casal et sembla una cantant discreteta perquè un dia es va posar borde quan buenafuente va dir-li xata. ana belén i victor manuel estan sobrevalorats, com a comunistes i cantants, perquè van produïr una peli a la pantoja. puigcercós és el bó i carod-rovira el dolent perquè quan te’l vas creuar a portugal no et va tornar el somriure. ara sembla optar per una mena de peto (o mono, o com s’anomeni) d’aires flower-power, en color granatós. trobes demagoga la rahola des del dia que criticà sandro rosell, la nineta dels teus ulls. i, com aquests, te’n podria dir mil d’exemples però fem tard pel sopar. estàs ple de prejudicis!

oi que em queda bé el peto? i tot i que el peto (o mono, o com s’anomeni) granatós li queda de meravella, no em puc estar de dir-li, somrient, anem a un sopar d’amics o a recollir flors al bosc? o a l’estrena d’un remake de la casa de la pradera? cal que jo rossegui una palleta entre les dents i vesteixi camisa de quadres?

cóm és allò? si no vols caldo ...? dos tasses i em quedo tan ample!

20 comentaris:

jordicine ha dit...

Em fa gràcia això de l'Ana Belén. Serà molt comunista, però li van pagar per fer la campanya de publicitat de Madrid... On mana el PP oi? Poderoso caballero es Don Dinero. Una abraçada.

Rita ha dit...

M'ha agradat l'escrit. Tot i el to simpàtic, és un tema que l'hem comentat a vegades amb amics.

Si algun/a artista (actor, actriu, pintor/a, escritor/a) t'agrada, sembla que ha de ser exel·lent com a persona i a vegades això no és així i pot arribar a xocar.

Rita ha dit...

T'afegeixo a la llista de blocs, així és més fàcil veure quan actualitzes. :-)

Delfica ha dit...

Maria del Mar Bonet: excel·lent maleducadíssima dama, Loquillo: cavaller canalla de la correcció i amabilitat. Tot cara a cara i sense un escenari pel mig.
Salutacions i gràcies per la visita.

Montse ha dit...

M'agrada molt el teu estil irònic, et linko des d'avui. Tu ja ho has fet abans... jejeje.

Em quedo amb la frase del gat ;).
I sí, evidentment que si ella porta un mono, tu thas de posar una camisa quadriculada de franela i una palleta a la boca per rosegar... al més pur estil "country"

lisebe ha dit...

Ja,ja,ja, ironic però realitat, em sembla que parlas de molta gent que en el fons no es mes que "això gent", encara que tinguin mes cuartos que nosaltres, sense ideología fixa però que els encanta estar en el candelero i donar-se fums de patríotas uns i anarquistes altres, però a fi de comptes tots son iguals. Mana el diner com diu jordicine.

M'encanta com escrius Òscar, ets un crac.

Per cert m'agradat això que m'has deixat al bloc de bodegueta.

Petons

instints ha dit...

De bons irònics, pocs n'hi ha, i tu n'ets un Òscar. A vegades m'he de llegir els teus escrits més d'una vegada per entendre'ls bé, però ho faig a gust.
Hi ha "famosos" que no saps perquè obren la boca.. haurien de donar exemple.

sylvia ha dit...

Molt bo :) I real com la vida, funcionem així...!

khalina ha dit...

molt irònic sí! m'ha agradat com has anat enllaçant tot

Bolero ha dit...

Ostres! Spencer y la Hepburn, una gran foto per un original text.
T'afegiré als meus blogs prefes,
petons des d'Olot

rits ha dit...

Molt bo!
de prejudicis en tenim tothom,... Perquè tots ens anem fent imatges i creences dels altres.

Al final, què es va posar?

òscar ha dit...

JORDI desconeixia la campanya pepera de l’ana belén però no se’m fa estrany res que m’expliquin o llegeixi. tinc una imatge de divona, per culpa dels meus prejudicis :), tan distorsionada d’ella que la veig més com a militant de l’esquerra exquisida que com a cantant o actriu. un dilema: cóm oblidar-me d’això quan l’escolto cantar “a la sombra de un león” o “desde mi libertad”?

gràcies pel linkat RITA i, com dius, aquest xoc entre personatge i persona es de digestió difícil. crec que tothom amb projecció pública per la seva feina té el dret (només faltaria!) d’opinar o fer el que desitgi però també nosaltres que els seguim, de demanar una petita dosi de coherencia entre persona i personatge.

gràcies a tu DELFICA pel comentari. loquillo és un cas únic (potser igualat per julio iglesias) en el que el personatge antipàtic que s’ha creat amb els anys s’ha menjat del tot a la persona. josé maría sanz penso que no existeix des de fa un bon grapat d’anys i qui demana el cafè amb llet pel matí, es posa el batí per anar per casa o mira csi amb la dona és sempre un tal loquillo. conservo “cadillac solitario” i “rock and roll star” a l’mp3 perquè són massa bones com per eliminar-les.

t’agraeixo el linkat i la injecció d’autoestima que em dediques MONTSE. el que ja no sé si agraïr-te és que recomanis que em disfressi com coyote dax. acabaria amb una pistoleta de plàstic, comprada a la botiga de cent, perseguint-me amb el nen pel passadís mentre anem cridant “piñauuu piñauuu”. la frase del gat vaig escoltar-la per primer cop a aute.

LISEBE, INSTINTS i KHALINA ... no sereu ats -com la montse :)- perquè m’esteu animant el matí de divendres amb les vostres injeccions d’ego. gràcies, de veritat, per visitar-me i col.laborar en aquesta petita tertúlia via bloc. la bodegueta és teva LISEBE. i ben farcida de bons caldos que l’has fet!

SYLVIA funcionem així. però és un exercici més dur que anar cada dia al gimnàs sense defallir (jo no hi vaig), saber separar feina d’opinions/actes de molts d’aquest personatges (tampoc ho faig!). :(

quína parella que feien, oi BOLERO? m’agraden molt aquells clàssics de la comèdia en blanc-i-negre. la meva favorita és una en la que apareixia la hepburn amb cary grant; “historias de filadelfia”. bonísima! i gràcies pel link!

jajajaja RITS! es va posar el mono amb una samarreta blanca per sota si no recordo malament. molt guapa estava!

una petita puntualització sols: a carod-rovira me’l vaig creuar a portugal i, la veritat, no va ser pas maleducat. jo passejava distret amb l’ipod a les orelles i, quan me’l vaig trobar de morros, em va sortir de l’ànima un “osti, el carod” amb un to de veu una mica aixecat que el va fer riure a ell i a la seva dona. al césar lo que es del césar.

fada ha dit...

Ets una mica càustic, eh? Però t'ha sortit rodó! Bon cap de setmana. Un petó (amb accent);)

Clint ha dit...

Després de llegir el post, puc afirmar que estic ple de prejudicis...i coincideixo amb el tema de l'ana i el victor!

Abogada en Bcn ha dit...

jja molt bo, petons

Deric ha dit...

què dolent que ets, pobra dona, un cop que s'havia decidit...
La Hepburn i el Tracy feien una parella d'allò més genial al cinema!!! m'encanten les seves pelis, sobretot La costilla de Adán.

òscar ha dit...

càustic com la sosa, FADA? :)

suposo que qui més qui menys en té de prejudicis CLINT. potser, després de llegir tots els comentaris, l'ana i el víctor ens conviden a un soparet per desmuntar la imatge que, per molts, projecten. segurament seria a la puerta de alcalá!

gràcies per la passejada pel bloc, ABOGADA a la ciutat comtal.

és curiós DERIC com aquesta parella cinematogràfica agrada a tanta gent, i en recorda les seves pelis, independentment d'edat i sexe.

Jesús M. Tibau ha dit...

molt bo. Els prejudicis són molt prejudicials. M'acabes de suggerir una desdefinició

Salva Piqueras ha dit...

Totalment d'acord. Els petits detalls són els que acostumen a servir-nos per etiquetar persones que són molt més que un somriure o no en el metro, o que un autògraf o no en el zoològic. Sempre busquem aquella descripció subjectiva que deixi de banda la versió oficial, com per així deixar clar que, diguin el que diguin, nosaltres sí que hem calat bé a aquell personatge. Estem ben bojos aquest humans!!

òscar ha dit...

JESUS amb la teva desdefinició m'estàs venint a dir que, per culpa dels meus prejudicis, rebré una notificació prèvia a un judici sumarissím?
ufff, esborro tot el que he escrit! :)

no et manca raó SALVA. suposo que en molts casos ens agrada desmuntar les versions oficials, anar contracorrent amb raó o no.