aquesta boqueta

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

per molt que hi insisteixi

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.

gràcies

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.

la perfecció va per barris

has dormit a regna solta les vuit hores de qualitat que el dr. estivill recomana cada cop que algun mitjà li concedeix l’oportunitat de l’autobombo. has trobat a la primera les xancletes que t’estalvien dir el nom del porc quan els peus trepitgen el terra. has tret el nas per la finestra i, contra el que ahir nit pronosticava l’home del temps, el dia t’ha saludat amb un sol d’un optimisme encomanadís. i fins i tot, arrodonint perfectament el cercle dels primers minuts del matí, la parella t’ha dedicat un bon dia, cuerpasso en passar pels peus del llit que (intuïtiu/tiva de mena com ets) et fa pensar que les lleganyes li emboiren els globus oculars.

però malgrat que l’idíl•lica confabulació matinal de factors enumerats haurien de precipitar-te a una de les jornades més exultants de la teva vida, quan un es lleva amb l’ànim girat no hi ha confabulació que valgui. estàs creuat i punt. i ho estàs tant que, en una versió catalanitzada del michael douglas de un dia de furia, esmicolaries contra la paret l’espantall de gerro regalat per la sogra i, posat a descarregar adrenalina, aprofitaries per introduir al microones els llibres de paulo coelho que no saps per quins set sous són en un dels estants del menjador.

per matins apocalíptics com aquests, l’únic truc que tinc a la txistera per redreçar la situació és escoltar txorrimúsica mentre em remullo a la dutxa. aigua freda per congelar la sensació de mala folla (piiiiip!) i al amanecer de fresones rebeldes, la revolución sexual de la casa azul o el good enough de cindy lauper petant el bafle del ipod. la meva infalible, però, és vespa special dels lunapop. ritmillo popero puerilment adolescent, la simpàtica dicció d’uns xicotots italians cantant en espanyol i una lletra que aposta (per dir algo) per conquerir l’everest de la vitalitat damunt d’una simple moto.


te nassos que a mi, que mai he conduit una vespa ni sembla que tingui la més remota intenció de fer-ho a curt termini, em posi de bon humor un homenatge musicat a aquest clàssic transalpí de les dues rodes. te nassos que la dona i el nen, enutjats perquè l’escàndol de la meva cançoneta els hi ha fet començar amb mal peu el dia, no s’adonin que gràcies als lunapop l’espantall de gerro que sa mare i àvia, respectivament, ens va regalar segueixi intacte un matí, ara sí, tan perfecte com aquest.

un geni a l'abast

si per una d’aquelles afortunades casualitats del destí em topés (segurament arraconada en algun dels armaris de ca mare on hi atresora barroques coberteries de plata, jocs de taula brodats amb motius florals a cada mil•límetre de tela i serveis de te que no recordava haver vist mai) amb una làmpada meravellosa de la que, un cop pertinentment acaronada, en sortís un geni concedint-me un desig, no ho dubtaria ni una mil•lèsima de segon; li demanaria viure dins un espot televisiu. allà enmig s’hi està de collons de mico.

els matins de lleig pujat durarien el que jo tardés en ruixar-me una mica d’axe i a sentir-me com brad pitt dins el zara dones. entraria a la caixa amb el dni a la boca i en sortiria amb un préstec d’interès ridícul per comprar una exòtica caseta de bambú a la polinèsia. mai discutiria per foteses amb la dona gràcies a l’efecte anti-disputes dels all bran choco de kellogg’s i la grip per obra i gràcia del frenadol, sense mocs, mal de cap ni la sensació de tinc el cos com si m’haguessin fotut una pallissa, seria una paraula tan absent al meu vocabulari com el nogensmenys i l’àdhuc.

tindria una cuina immaculadament neta i polida més gran que la pista central de roland garros, el somriure de dentadura perfecte permanentment dibuixat a la boca (es pot no somriure amb una cuina així?) i la dormidina no m’estalviaria patir episodis d’insomni ni neguit quan alguna cosa m’amoïnés ja que res m’arrabassaria la son ni em preocuparia.

gaudir de la vida que els creatius publicitaris utilitzen d’atrezzo per vendre’ns desodorants, iogurts i cotxes equipats fins a les celles seria el súmmum, l’hòstia en vinagre, si no fos que aquesta excel•lència existencial d’espot sospito que també m’acabaria avorrint com una ostra.

quan això passés no caldria renegociar amb el geni pidolant-li un nou desig a mida o la suspensió temporal de l’anterior. senzillament aniria a ikea que, fet i fet, és un lloc molt més adequat per redecorar la vida d’un en còmodes terminis que els armaris de ca la mare.

els espots del geni suec així ho asseguren.

soci a la força

la saviesa popular afirma que una de les situacions que evidencien el definitiu adéu-siau a la joventut i, en conseqüència, el ingrés inexorable al club de l’edat madura; és aquell moment fatídic, d’insultant cop de colze a la imatge que el mirall ens retorna cada matí, en el que un desconegut ens pregunta a peu de carrer si coneixem on s’ubica l’alberg tal o el bar de copes pascual. la puntual demanda d’informació no té cap tipus de connotació negativa, òbviament, però quan la formulen dient-te senyor o, el que és pitjor, tractant-te de vostè et passa pel cap imitar mourinho i fotre el dit a l’ull del (jove) interlocutor. per bocafluix.

negar l’evidència és un acte recurrent en els humans. i com jo d’humà en sóc una estona llarga, porto uns anys que no trepitjo el carrer sense els cascs del ipod encastats a les orelles. em distrec amb la música i, de pas, m’estalvio el mal tràngol de foradar tendres còrnies amb el meu dit índex després d’escoltar vostès i senyors indesitjats. sembla, però, que la saviesa popular és poc de caminar pels passeigs marítims del nostre litoral a l’hora de trobar evidències respecte l’esfereïdor tema. un servidor, malauradament, sí que hi passeja.

i aquest estiu, els (ir)responsables que m’han fet palès el ingrés al club que porto anys defugint tenen nom i cognoms: REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES. uns cabrons amb molta mala bava, el que jo us digui. he vist com aturaven lluint somriures profident a persones de totes les nacionalitats i colors promocionant l’oferta d’un chupito gratis amb l’entrada, com gairebé pidolaven a parelles que semblaven una gamba i un escamarlà que visitessin discos amb nom de perfum (opium), críptiques (qk) o de reserva animal (overland) i també he vist com, per molt a tocar d’ells que passés, per molt de morros que em tinguessin, no m’oferien altra cosa que la indiferència. era el pureta invisible que jeu al sofà de casa a veure el sálvame. uns cabrons amb molt mala bava, no em cansaré d’insistir-hi.

després d’aquest estiu ja no hi ha volta enrere. gràcies a la ignorància amb que m’han obsequiat els REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES he entrat, de ple dret i amb caràcter vitalici, al club de l’edat madura sense passar pel tristament cortès vostè ni escoltar ningú dient-me senyor. només ballaré a festes majors, casaments i al passadís de casa, els chupitos me’ls pagaré jo trinco tranco i em passaré hores i hores escoltant dir “andreíta cómete el pollo” a la belén esteban.

també sortiré a posar-me en forma corrent cada dia per la diagonal. així, l’estiu vinent, tindré més possibilitats de fugir de rossetes després de fotre-li el dit al ull al primer repartidor de flyers discotequils que torni a fingir que sóc l’home invisible. uns cabrons amb una mala bava tremenda. no sé si us ho havia comentat.

sense baixar de l'autobús

tot i que l’estiu lidera de carrer, sense baixar de l’autobús, el meu top-4 d’estacions de l’any, he de reconèixer que no tot en aquest entranyable període són ji-jis ja-jas, flors, violes i romaní. a les incòmodes calorades amb que ens sol obsequiar, cal afegir-hi d’altres handicaps com la vampírica proliferació de dípters culícids (gràcies viquipèdia) xuclant-nos la sang amb nocturnitat, la dèria per les reposicions que els hi entra a les cadenes de televisió (suposo que, en breu, cauran com cada any verano azul i los vigilantes de la playa) i la mala guixa que genera observar gent damunt d’un iot luxós mentre tu fas el pamplines dins d’una barqueta toy comprada al carrefour. és el que hi ha!

recuperar les pitjors cançons que han amanit els nostres deu darrers estius pot ser, també, una altra raó per mirar-lo de reüll. el pòquer d’anti triomfadores que hem escollit, en catosfèrica votació al festivalet LES JOIES DEL VINT-I- U

1.- el baile del gorila –melody- (37 punts)
2.- la bomba –king africa- (27 punts)
3.- baila el chiqui chiqui –rodolfo chiquilicuatre- (25 punts)
4.- la gasolina –daddy yankee- (22 punts)
5.- ave maría –david bisbal- (21 punts)

és dels que fa desitjar que s’acceleri l’arribada de la tardor, si poca soltes com un servidor han d’exhumar cadàvers musicals com aquests amb l’excusa que l’agost és ja a tocar.

així que per no carregar de més raons a tots aquells que consideren l’estiu un veritable via crucis, i contravenint la tradició que recomana el bis del guanyador de concursos d’aquesta calanya, melody i el seu infame baile del gorila no protagonitzaran la cloenda del festival ni la de l’apunt.

millor, ja que avui segons el facebook és el II dia de la música en català, posar el punt i final amb la frescor divertida i estiuenca dels amics de les arts i la sensacional jean luc. una perfecta banda sonora per fer que ni les picades dels mosquits, les corredisses televisives d’en david hasselshoff per les platges de santa mónica i l’escàs catxè de la meva barqueta toy de plàstic aconsegueixin aigualir un estiu que pel meu gust és, de carrer i sense baixar de l’autobús, la millor estació de l’any.