aquesta cançó és per dir

obrir la bústia i consultar-hi el correu és una de les feinetes més decebedores de casa. els extractes bancaris et recorden una dietètica realitat econòmica impossible d’oblidar, l’alcalde hereu es postula com a millor ploma de gènere fantàstic del 2011 amb unes epístoles que presenten una barcelona de ciència ficció i els flyers d’aliments multiculturals a domicili (doner kebab, mexicà, sushi, burkinofasonès, ...) només serveixen, convenientment arrugats fins aconseguir una forma arrodonida, per fer un bàsquet de dos a l’escombraria de plàstic ubicada sota les bústies. el correu ordinari deixa un pansit marge per a la sorpresa.

el rostre angelical presidint uns moviments femeninament gràcils i una veu de vellut que acarona més que parla (com descriuria atinadament corín tellado) porten a engany: la meva dona canta fatal, com una cloïssa, pitjor que ortega cano el dia del seu casament. i això ho descric atinadament jo.

està clar que ni sóc pavarotti ni crec imprescindible, perquè una relació de parella tiri endavant vent en popa i a tota vela, que ambdós integrants entonin amb una certa gràcia i/o salero les melodies de moda. cal complicitat, carinyo, calidesa, comprensió i un grapat de coses més que comencen amb la lletra ce. però cantar, tot i que si no ets okupa s’enceta també amb una ce, no és cap dels meus imprescindibles conjugals.

vaig saber pair amb estoïcisme, el dia del fatal descobriment auditiu, el xoc inicial de comprovar que els sons que escoltava procedents de la dutxa no eren emesos en clau humorística. al cotxe, mentre condueix, el nen i jo hem aprés a evadir-nos mirant el paisatge (ell també aprofita per jugar a la psp amb els cascs posats) i així relativitzar els constants galls, i els freqüents atemptats contra la contaminació acústica, que el relax de la conducció li indueix a perpetrar. pregar-li de genolls que no canti, com hem fet en repetides ocasions, és garantir-nos un parell d’indesitjats bisos. més val callar i aguantar.

però el nou membre de la família, la gosa, no entén d’estoïcismes ni sap evadir-se contemplant el paisatge de les parets de casa. i, per tant, cada cop que escolta l’E destrossant apassionadament cançons que els manel o la cristina rosenvinge s’han treballat de valent, reacciona amb uns sonors lladrucs de lament que eleven l’escena a la categoria d’olla de grills.

cal cercar solucions abans que el problema figuri a l’ordre del dia de la reunió de veïns. i la pansida bústia, per un cop, ens ha ofert la sorpresa d’un flyer que ha de ser el sant grial pels nostres respectius timpans, martells i trompes d’eustaqui: un curs de cant organitzat pel casal del barri que encara té places lliures.

desconec si l’E, quan es trobi el flyer del curs sota el seu coixí, l’acabarà rebregant per encastar-me’l dins de la boca o cercarà per internet un tractament d’incontinència verbal que eviti un futur de posts com aquest d’avui. o potser, després de fer les dues coses, començarà a cantar, maldestrament i a crit pelat, la versió manelera del no t’enyoro.

la gosa engegarà a bordar, inevitablement, elevant l’escena a una categoria d’olla de grills que, amb sinceritat, ve molt de gust escoltar a primera hora del matí. però molt de gust.