oju

pepe gáfez, paròdic alter ego del cantant canari josé vélez, va conquerir els somriures de mitja catalunya amb les seves aparicions estel•lars als programes força barça de ràdio i tele. vestint una llampant americana de color groc i unes ulleres desproporcionadament grans, simbolitzava l’imminent entrada de la mala astruga al partit del barça. des del mateix moment en que el sr. gáfez pronunciava el funest “¡qué mala suerte!”, podies esperar-te des del tradicional penal injust en contra, l’expulsió d’stoichkov per una involuntària trepitjadeta a l’àrbitre o que julio salinas demostrés el seu talent innat per enviar al corner una pilota que ja entrava a gol. si acabàvem perdent i maleint els nostres, al menys rèiem una estoneta amb aquest gat negre dels personatges humorístics de ficció.


dissabte passat a xixó, poc abans del partit contra l’sporting, vaig participar en una orgia gastronòmica de les que deixen una pesada empremta. l’exagerada ingesta d’oricios de mar, xoriçets a la sidra, pintxo de truita, safata d’ibèrics, taula de formatges, taula cantàbrica, taula espicha i assortiment de postres asturs en matrimoni amb sidra, birra, gerres de negre, corias guilfa, cafè i patxaran va generar-me un estat tal de globus/sopor que acabar empatant amb els homes de preciado, després de setze partits consecutius guanyant, em va semblar el fet més lògic i normal del món.

ahir nit mentre guanyàvem zero a u a londres, i la tocàvem i tocàvem en un meravellós rondo, i se’m queia la bava admirant a la mare de tots els equips que és aquest barça, em va entrar gana. mira, coses que passen quan un no ha tingut temps de dinar i no està massa nerviós pel futbol. sóc de sopar poc i lleuger però, sigui perquè d’astúries he tornat fet un veritable zampabollos o sigui perquè a la nevera hi quedava (estranyament) una generosa ració de carn estofada amb patates, em vaig servir un plat king size.

oju que no havia pres ni dues cullerades i l’equip comença a perdre els papers. oju que no tinc temps d’agafar pa per sucar a gust i valdés, com un porter aleví, es traga el xut de van persie. oju que tinc un dauot de vedella a punt de viatjar a la boca i ens en tornen a fotre un altre. oju que en agafar la darrera patata, del plat m’apareix l’espectral figura de pepe gáfez qual aladí de la làmpada meravellosa tot dient “¡qué mala suerte!”.

oju que, a partir d’ara, no vegi tots els partits del barça en dejú. al menys seguiré rient com les dues darreres temporades i no tindré una panxa com la d’aladí.



PS: demà s’acaba el termini per apuntar-vos al II sopar blogger del proper dissabte 26 de febrer a barcelona (barri de gràcia). un restaurant tancat a pany i forrellat per a nosaltres, un piscolabis/pica-pica que fa molt bona fila i gairebé una trentena de blocaires confirmats. per conèixer qualsevol detall del festorro, o acabar venint, podeu contactar mitjançant un comentari al bloc o al mail lostartkeeping@yahoo.es (prometo no menjar res si el barça té partit, no patiu!)