cansat

l’estiu és, potser compartint honor amb les festes de nadal, el període de l’any que suma més tòpics verbals per metre quadrat de conversa.

quan el primer ascens de temperatures ens obliga a fer el canvi d’armari, precipitant l’emotiu retrobament (gairebé com el d’un amor perdut de joventut) amb els pantalons pirates que et ballen com una baldufa gràcies a l’eficiència de l’operació bikini o amb les samarretes de color cítric que et transformen en un subliminal home-anunci (o dona) de trinaranjus, sura també la humana necessitat de repetir el manat d’alls que són els tòpics estivals.

al menys al cap i casal, creuar-te amb un veí esbufegant al migdia dins l’ascensor i no esmentar allò de el que mata de barcelona és aquesta humitat que fa que la roba se’t enganxi al cos és símptoma d’escassa educació veïnal o de que el veí és un nudista militant.

també és d’una idoneïtat repetitiva, mentre et trobes totalment extasiat assaborint el primer polo dràcula de la temporada, comentar als que t’envolten que l’estiu és vida, talment com si acabessis de parir una frase digna d’un filòsof grec malgrat que, en síntesi, estàs venint a dir que la resta d’any és mort.

o recórrer a un dels clàssics entre els clàssics de les mentires piadoses (a l’estiu ve molt de gust menjar amanides), quan en realitat mastegar a tothora fulls d’enciam i diverses herbotes comestibles només els hi ve de gust a les cabretes sigui quina sigui l’època de l’any.

però de entre tots els tòpics, el que més m’agrada és aquell que diu que la platja cansa. potser existeix alguna explicació científica que doni veracitat a la frase però, a priori, escarxofar-se damunt la tovallola a xafardejar que fan els altres banyistes, intentar fer el pi a l’aigua o, el més sacrificats, construir un precari castell de sorra amb un infant; no semblen activitats que requereixin un plus de ginseng matinal, la veritat.

la platja, al menys a mi, no em cansa gens ni mica. el que em cansa és que el veí excusi la poderosa olor que desprèn en la humitat de barcelona, que costi tant de trobar llocs on encara segueixin venent polos dràcules o que el monopoli dels primers plats estivals les tinguin les amanides.

la platja no em cansa. el que em cansa és seguir comptant els dies que falten per poder pal plantar-me a la sorra tres setmanes seguides sense fer altra cosa que dir, en sortir de la platja, que la platja cansa una mala cosa.