dolça felicitat

mantenir l’estat d’ànim a punt de neu requereix, entre d’altres coses, de no llegir els diaris ni mirar el telenotícies, no amoïnar-se per l’endemà i, tal com s’està posant el pati, repetir-se a tothora que el “menys és més” és l’eslògan perfecte excepte pel barça.

pels dies en els que la teoria falla, i tot i tenir el cos fresc com un donut el cap no et dona una mísera raó per somriure com un gilipolles, trec de la meva txistera de mag un conill blanc que em va d’allò més bé: anar al súper amb el nen.

és entrar dins aquell univers de l’alimentació, sense l’espassa de damocles d’una llista de imprescindibles i en un acte de corporativisme masculí que dona l’esquena a les necessitats bàsiques de la casa, i mentre omples el carret de la compra tornar a dir-te que el món és, definitivament, meravellós.

perquè hi ha meravella més gran que un parell d’ampolles de cacaolat inaugurant la compra? o agafar un pot de nocilla que mai no hauria de faltar en tota dieta amb cap i peus? i aquell moment, de íntima comunió patern filial, en el que et plantifiques a la secció de dolços i, a quatre mans, deixes orfes de magdalenes banyades en xocolata, galetes príncipe de beckelar, bollycaos i d’altres porqueries (amb xocolata, està clar) les lleixes del condis o mercadona.

hi ha meravella més gran que apoltronar-se a l’àrea de lactis i congelats per arrambar amb packs de natilles danone, tocinets de cel dhul i un ampli mostrari de gelats que van des de la bàsica vainilla (“has agafat xocolata desfeta per tirar-li pel damunt, carinyo?”) fins a sabors més elaborats com els de llet merengada o cheese cake strawberry? sospito que no.

i també sospito, després de pagar a caixa una burrada d’euros en capricis de nens grans i petits, que mantenir el compte bancari a punt de neu requereix, en el meu cas, d’anar més aviat poc al súper quan només ho faig per aixecar l’ànim i repetir-me, altra vegada a tothora, que excepte pel barça, el “menys és més”.