alternatives turístiques

des del meu santuari laboral (anomenar catedral als 30m² escassos de la meva oficina seria pecar de massa metafòric) veig tot sovint a riades de turistes fent via cap al parc güell. una somrient rua, amb integrants de tots colors, ètnies i vestimenta, ignorant que la feixuga pujada fins l’entrada del parc els hi oferirà de tot excepte ganes de seguir somrient. passat el viacrucis, un camí d’espines i d’escales mecàniques eternament espatllades, el feliç premi de conèixer aquesta obra de l’arquitecte més estimat per tramvies i japonesos.

per estranys tirabuixons del pensament (els dijous, el meu pensament tirabuixoneja que és un contento), veure’ls m’ha recordat la de cops que els humans patim veritables calvaris per aconseguir un premi final que intuïm, sols intuïm, ens farà feliços.

l’aparició, quan ets encara un projecte d’home, d’uns ridículs borrissols anomenats pèls al bigoti, lluny d’esdevenir un esclat de joia pre-adulta, és un mal tràngol que s’hauria d’estalviar als infants. no t’afaites perquè si ho fas te’n creixeran més i, no fent-ho, et sents patètic amb aquella ombra que tu magnifiques davant del mirall equiparant-te amb groucho marx o emiliano zapata.

el dia que, fart, acabes finalment amb aquells quatre pèls als que fins i tot havies batejat, et sents alliberat. millor ser un nen que un híbrid d’home –et dius- sense saber encara que cada quinze dies, a no ser que passis la maquineta, tornaràs a veure’t com una infantil parte contratante de la primera parte o un mini-comandant de revoltes camperoles.

desitjar una propera estrena sexual també tenia la seva penitència en forma de visita a la farmàcia. no he fet mai una enquesta fidedigna entre tot el meu cercle d’amics, però he escoltat des de testimonis que asseguren haver donat tres cops la volta a tota una illa de l’eixample mentre assajaven la complexa frase “em donaria, si us plau, una capsa de preservatius” fins als que, ja davant la farmacèutica, deien el mot “preservatius” tan ràpid i baixet que els obligava, fins a tres cops, a tornar-lo a repetir.

un cop els tenies, l’optimisme inicial que t’havia dut a la farmàcia es diluïa en dies i dies d’espera (tensa) fins que o bé els preservatius caducaven o et plantejaves fer una representació de putxinel·lis posant-te’n un a un dit de la ma dreta (el llop) i l’altre a un dit de l’esquerra (la caputxeta).

hi han petites fites que, un cop conquerides, et poden decebre obligant-te a afaitar massa sovint o corporitzar en làtex a la pobra caputxeta i el ferotge llop.

hi ha dures pujades als accessos d’alguns parcs que em poden servir d’excusa per no haver-lo visitat mai. ja va sent hora que agafi l’autobús que, fet i fet, em deixaria a la mateixa entrada i sàpiga d’antoni gaudí alguna cosa més que va engegar la sagrada família i morí atropellat per un tramvia a barcelona.

si el que veig m’avorreix, sempre puc acabar oferint un altre punt de vista als turistes presents: una funció amb putxinel·lis de làtex en la que els protas siguin l’arquitecte català i, òbviament, un tramvia.