òscar rodríguez

miro al diccionari ...

rodríguez:
cognom omnipresent a les guies telefòniques ibèriques, especialment si consultes per la lletra R. també s’anomena així als homes que, temporalment apartats de dona i fill/s en periode vacacional, gaudeixen en concupiscent llibertinatge d’aquesta estival solitut.

sols hi ha dues condicions d’obligat compliment per ser un rodríguez amb totes les de la llei. 1) que la dona mandregi, amb el nen, tumbada a la bartola de la platja mentre tu penques. 2) lluïr un pecholobo de l’estil d’alfredo landa o, si tens una mica més de glamour i perxa, de l’estil màgnum (tom selleck).

com des d’aquest dilluns passat compleixo escrupolosament amb les condicions 1 i 2 abans esmentades, puc afirmar amb orgull xiroi que soc un rodríguez com el temple de la sagrada família. ara, això sí, mentre a les pelis de landa el rodríguez de torn esdevé objecte del desig de tota sueca, teutona o autòctona que se li creua pel camí, a la (meva) vida real ningú no em fot ni cas.

dimarts tarda vaig tenir la primera prova d’aquesta indiferència. tot passejant pel carrer astúries de la vila de gràcia, vaig creuar-me amb, al menys, quaranta-tres turistes altes com un sant pau i rostidetes pel sol. se’m notava d’una hora lluny, com si portés un rètol al front publicitant-ho, que jo era un veritable rodríguez de les terres catalanes. un guifré el pilós, un comte arnau parit per despertar lascives mirades d’admiració entre les guiris. res de res. sols un noi tot suat va demanar-me si volia signar per apadrinar un nen. emprenyat vaig dir-li que el que jo desitjava era que m’apadrinés, a mi, una nibelunga.

ahir tarda, creient que la causa del primer fracàs podria tenir relació directa amb el fet de que no se’m veiés l’atractiva pelambrera del pit, vaig descordar-me dos botons de la camisa. toma matxote! malgrat l’evident canvi, els resultats van ser idènticament decepcionants. bé, la caixera del condis em va dir “adeu guapo” en pagar però això m’ho diu sempre vagi, o no, amb la camisa descordada.

aquest matí, al despatx, segueixo amb la camisa descordada i lluïnt al front el cartell que proclama que soc un rodríguez. la cartera, després d’entregar una carta certificada, m’ha dit mirant-me l’obertura camisera, amb una bona dosi de rexufla, que “on hi ha pèl hi alegria, xato”. poc més.

i d’alegria si que n’hi ha, ho reconec. tanta que em dedico a mirar que en diu el diccionari al respecte ...

alegria:
estat d’ànim efervescent que l’exrodríguez conquereix, després de retrobar un divendres tarda a dona i fill, en el precís instant que la dona li diu, en veure’l descordat de camisa, “que guapo és el meu pecholobo”.

si m’ho digués en nibelung seria, senzillament, l’hòstia.