un tomb per la pista

en ple èxtasi adolescent (pastifejats de clearasil per l’acné i katovit pels estudis), els meus amics i jo mateix teníem el ferm convenciment que esdevenir uns filigraners a la pista de ball (aplauso.la juventud baila.tv1) no garantia el passaport pel triomf amb membres del sexe oposat.

per tant, l’objectiu en trepitjar la pista d’una disco es reduïa a intentar captivar alguna reeixida noieta (jersei privata i escalfadors) prescindint d’un talent pel que no estàvem dotats però, això si, movent-nos fent els primaveres tot el que podíem i més.

com la llista de seduccions dels setze anys no ompliria ni un quart de post (rupertes a cabassos, torreviejas alicantes mai), em centraré en els dos estils més usuals d’aquest primaverisme ballador que amb tant deler practicàvem.

pel nostre debut varem adscriure’ns a l’anomenada “escola aspaventosa” de ball. una corrent que, en definitiva, apostava per ballar raro i malament intentant caure en gràcia.

moure el braç, amb un gir sobtat com si colpegéssim la pilota amb una raqueta de tennis, i després l’altre, va resultar atractiu fins que un de nosaltres, per innovar, va imitar també el gest de la sacada i, llavors, més que atractius tennistes del moment (sánchez vicario-sergio casal) semblàvem tontets perduts.

el bragueta-dancing va tenir una durada més aviat efímera. consistia en ballar amb les mans a les butxaques fent sols lleugers moviments de maluc. un fracàs coreogràfic que ens acostava més a la figura del sàtir que no pas a educats nois de col•legi concertat.

tapar-nos el nas com si ens anéssim a capbussar a la piscina, imitar els moviments d’un mim de les rambles palpant un mirall fictici o utilitzar els dits com si fossin baquetes d’una bateria ens feia riure tot sovint però, en definitiva, seguíem sense menjar-nos un torrat.

tancada l’escola aspaventosa en números vermells, la següent eina per conquerir el superàvit sentimental va ser associar-nos a “l’escola descriptiva” de ball. escenificar el què passava a la cançó.

la música del moment (spaghetti dance) posava la feina fàcil. si sonava la cançó de baltimora (tarzan boy); nosaltres que emulàvem el crit del xicot de la jane posant-nos, teatralment, la palma de la ma damunt del llavi. si el dj de torn punxava scotch (disco band); tocava estossegar com víctimes d’una bronquitis gravíssima. si sonava gazebo (i like chopin) fingíem tocar un piano imaginari com virtuosos.

gairebé al final de la sessió, mentre als bafles s’escoltava you are a danger (cary low), també anomenada la cançó dels xiulets, nosaltres marxàvem cap a casa xiulant, com dissimulant que, una altra tarda, ni una sola noia vestida amb jersei privata i escalfadors damunt la mitja ens havia fet ni cas.

l’herència de totes aquelles tardes a dos espelmes és una formidable col•lecció de maxi-singles d'spagheti dance que dormen a casa de ma mare des de fa anys i una capacitat inusitada pel xiulet, molt útil per dissimular. per dissimular d’una adolescència sense menjar-nos una punyetera rosca.

la botiga dels horrors dansaires

el llistó dansaire de dones i homes baixa ostensiblement amb la bonança climàtica. la presència de l’astre rei relaxa el nostre raser a l’hora d’acompanyar amb el cos el ritme de la música que escoltem fent que, en definitiva, a partir de la primavera ens deixem posseir sincopadament per cançons que ens mantindrien immòbils com un pal durant la tardor o hivern.

confesso que jo, en ple estiu i ajudat per un o dos lingotassos de més, he ballat sense cap mena de rubor ni vergonya aliena, “l’aserejé” de les ketchup fent totes aquelles pantomimes coreogràfiques amb les mans. també el “y.m.c.a.” dels village people imitant amb els braços (quina ràbia!) cadascuna de les lletres del títol. i fins i tot, crec que a una festa major a cabra del camp, vaig xalar de valent movent-me al ritme de “els pajaritos” de maria jesús i el seu (punyeter) acordió. el ménage à trois d’ambient estival + una mica d’alcohol + cançó patxanguera és, en el meu cas, letal.

els casaments, normalment concentrats al període comprés entre maig i juliol, també són un fastuós marc per fer el pamplines amb determinades cançons. des del tradicional pasdoble (un que es diu “islas canarias” ja em val) ballat matxucant durant tres minuts i escaig les abans immaculades sabates de la mare de la núvia, passant per unes sevillanes fent allò del se coge una manzana i rematant, ineludiblement, amb la clàssica conga de tots els convidats desconjuntant-se emulant un trenet però, això si, amb una copa a la ma i la cigarreta a la boca. si ets home, les normes d’etiqueta obliguen a anar amb la camisa per fora i el nus de la corbata afluixat. tela!

tot i aquesta pública confessió, tinc la meva dignitat de billy elliot i hi ha tubs pels que ni un excés de copes, la caloreta ambiental o la insistència de la mare de la núvia m’hi fa passar. tres en concret.

quan sonava coyote dax i el no “rompas más” fingia una estrebada muscular com si portés jugades tres pròrrogues i dues tandes de penals.

quan la veu d’una tal whigfield deia el inicial diri larala del “saturday night”, engrescant tothom a fer una coreografia massiva, apel•lava a una set de camell per anar a la barra a ofegar pena rere pena. amb el nus de la corbata afluixat, això sí.

però sobretot, quan escoltava els primers acords de “paquito el chocolatero”, l’ansietat per fugir era tal que m’agafava el passaport, traspassava la jonquera a corre-cuita i, per si de cas, prescindia de la xocolata tota una setmana. qualsevol precaució davant d’aquesta cançó era, i és, poca.

carta d'empenediment

apreciado sargento:

sirva la presente epístola a modo de arrepentida confesión de algunas de las chiquillerías perpetradas durante la prestación de mi servicio militar obligatorio. a usted, que siempre hizo gala de una paciencia casi paterna para conmigo y me despidió de las dependencias con un efusivo abrazo espetándome un “entraste aquí como un chico y te marchas como un hombre”, le debo, al menos, una afligida disculpa.

soy consciente que la traducción al castellano, durante nueve meses, de todas las noticias aparecidas en catalán en prensa escrita sobre temas castrenses era un destino, cuanto menos envidiable, para un mozalbete como yo. pero en mi descargo quiero comentarle, apreciado sargento, que desempeñar esta patriótica labor además de mandar cartas a las autoridades invitándolas a pascuas militares, desfiles y otros amenísimos eventos, me hastiaba soberanamente.

el aburrimiento, nunca una falta de respeto hacia su inmaculada trayectoria al frente de la sección de prensa y protocolo y un talante, quizás pizpireto en demasía, fue el que me condujo a permitirme ciertas licencias en mi labor diaria no remunerada. también, a mor de ser sincero, mi ínfima sensibilidad hacia unos altos mandos que, tras años ejercitando su carrera en cataluña, requerían de traducciones catalán-castellano para comprender el sentido de una breve noticia.

así, a modo de divertimento y una vez consciente que nadie se entretenía en mis traducciones, me concedí aderezarlas con frases de propia cosecha no incluidas en el original, flagrantes catalanadas y pinceladas humorísticas de las que acatando su orden (no interpretes, sé literal) surgían poblaciones de nuevo cuño como san clemente suscebollas.

algún que otro desliz cometí también cursando invitaciones. mi afán igualitario me obligaba a convidar a obispos y cardenales en condiciones idénticas a las de otras autoridades; es decir, en compañía de sus esposas. la típica precaución ante la posibilidad de un matrimonio del que no se tuviera o tuvieses constancia en el gabinete.

deseo entienda estas líneas como un sincero acto de arrepentimiento por un conducta en exceso superficial. deseo entienda estas líneas, apreciado sargento, como la más fehaciente constatación de que, como usted sentenció, a ese cuartel entró un chico para acabar saliendo todo un hombre.

atentamente ... y a sus órdenes de usted.

crack de cracks (i II)

el premi crack de cracks, inventat un ociós matí de febrer en el que contemplava absort les musaranyes i atorgat a catorze blocaires, va patir una entregatio interruptus en arrivar al setè guardonat. l’aturada responia al desig de no cansar la vista dels lectors amb un post més llarg que l’amazonas.

aprofitant la metàfora hidrològica, ara el premi torna a eixir com un guadiana blocaire amb els altres set crack de cracks. i ho fa repetint, com el botifarró de ceba al sopar, que “no avalua subjectivament talents de cap mena. valora que m’agraden molt i m’hi sento tan còmode com repantingat al sofá de casa. premia que, més que llegir un bloc, tinc la impressió d’estar-la petant plàcidament amb la persona que hi és darrera”.

doncs això, citant-me a mi mateix com ho fan els tocats de l'ala, els set premiats que complerten la llista són:

http://sonsolopalabrasdeeva.blogspot.com/
l’eva titula el seu bloc de forma massa modesta. no regala sols paraules; regala petites perles escrites al ritme d’un cor que, com el de totes les persones, batega a diferents cadències. els caramels del meu cumple em van venir al cap llegint com deia hoy me siento sugus. un sugus de bloc: una crack!

http://pedrafoguera.blogspot.com/
veig l’esther com una versió autòctona d’un ianqui a la cort del rei artur. alça la bandera de valls estudiant i vivint a fuenlabrada. plau llegir-la perquè és lúcida i àgil. plau llegir-la perquè no és una estudiant de periodisme: és una periodista. una delícia com la salsa dels calçots!

http://invarietateferran.blogspot.com/
en ferran alterna grans temes amb quotidianietats, afers de la societat alemanya amb d’altres de la catalana, i ho fa de la manera viva i entenidora que sols el talent possibilita. en ferran n’ofereix a quilos al in varietate concordia. més que un crack, un PERIODISTA en majúscules.

http://quenosabiariure.blogspot.com/
a mi, que soc incapaç de veure rec, en jeroni em captiva a còpia de relats de terror. ahir li vaig escriure: ets un mestre, un punyetero mestre. ens fas passar, en quatre línies mal comptades, per un grapat de sensacions. tio, ets un crack. cal, premi a banda, que recomani llegir-lo?

http://lisebe-lisebe.blogspot.com/
la simpatia per la lisebe va ser a primera vista. després hi he anat descobrint posts amb vivències diàries, curiositats històriques, sensibilitat, actitut reivindicativa, color, poesia, proximitat o cultura. els primers cops d’ull poques vegades enganyen: una crack de dona!

http://riboru.blogspot.com/
la rits és aquell sol amb cara i ulls que dibuixàvem de petits damunt d’una casa. des del seu vuit8ena, comparteix incertesses i alegries de manera molt propera. parla de persones i sentiments amb una senzillessa envejable. el sol de la rits somriu, tot i que no sempre hi ha motius per riure.

http://carlosalbiol.blogspot.com/
per definir el bloc d’en txarli em vé al cap un barbarisme d’aquests que fan mal als ulls: campetxano. però no un campetxanisme borbònic, sino un campetxanisme solidari, vital i divertit. amb ganes de cruspir-se el dia a dia. a més, la seva xicota va estudiar a la mateixa escola que jo i, això, puntua!

ps: avui tecnologia i òscar estem enfadats. no he trobat manera d'afegir els links directes als blocs. ho sento!!!

la central

traspassar les portes de la meva entitat finançera és un dels plaers que no dubto en autoregalar-me, al menys, un cop cada quinzena. no té preu.

el benestar podològic de la moqueta esdevé més gratificant que trepitjar la sorra de la platja. l’oasi de relax auditiu que m’ofereix la música ambiental no el trobo en cap recopilatori de café del mar ni en aquells cedès ètnics amb els que pico, com una truita de riu, cada cop que visito l’fnac.

la plàcida espera per ser atés, en ocasions molt puntuals i normalment concentrades als dies de cobrament de les pensions de jubilació i viduetat, queda més que amenitzada pels caramelets de franc o els vistosos tríptics oferint finançament per una senyorial vaixella d’exhibició obligatòria al dinar de nadal.

parlo amb persones, no amb maquines. educades, servicials, acollidorament xerraires si s’escau. oblido que acaben de carregar-me 155 euros del carnet del barça quan els sots-director s’aixeca de la seva taula per dir-me òscar (pel nom) i em comenta les bones sensacions que li transmet l’equip aquesta temporada.

encaixar la mà del director (en persona) mentre em felicita el nadal fa que surti de la meva entitat finançera com si hagués acabat de veure el qué bello es vivir de capra però, a més, amb l’afegitó d’un pràctic calendari i algun que altre boli que sempre va bé per omplir sudokus.

friso esperant que arribi el proper dilluns per tornar a saludar (pel nom) al sots-director, desitjar-li molt bon dia i preguntar perquè em cobren 0.96 euros mensuals en despesses d’un correu que mai no rebo.

friso per explicar al director (en persona, i després del bon dia de rigor) que no em sembla correcte que em carreguin el cost del duplicat d’una tarja quan la original vé tarada d’orígen.

tant director com sots-director s’excussaran dient-me que són coses de la central però miraran a veure què s’hi pot fer i acabaran, ambdós, oferint-me un caramelet i la seva ditxaratxera crònica de l’almeria-barça. .

traspassar, el proper dilluns, les portes de la meva entitat finançera
serà de nou un plaer que penso autoregalar-me. un plaer que amb sort i si la central ho permet, per mi no tindrà preu.

modestament penso que la central, aquest ens eteri, impersonal, sense nom ni cognom, sols fa que enviar circulars amb noves normatives, denegar prèstecs hipotecaris i cancel.lar unilateralment pòlisses de crèdit; però no s’entretén en collonades com les meves.

crec que la central, en realitat, és el vuelva usted mañana del segle XXI per les oficines. modestament penso que director i sots-director són, a més d’una mica cuentistes, socis del madrid.

xuclat el nas

crec que ara no és una activitat massa institucionalitzada entre el nens, però quan jo anava a col•legi qualsevol acte escolar anava acompanyat d’una banda sonora pròpia. parlant en plata: ens agradava molt fer follon cantant.

quan dos es/ens barallaven/em, formàvem una rotllana al voltant mentre dèiem un musical “manyanet” (el nom de l’escola) i fèiem unes palmes “plas-plas-plas”. així tota l’estona fins que la pacificadora presència d’algun profe donava la campanada de la fi del combat. els de la rotllana copiaven del 0 al 1000 de tres en tres i els púgils fins al 2000. com a purga.

els tres minuts de descans, entre classe i classe, el cor del B aprofitava per entonar grans hits del moment com la vieja y el viejo van pa albacete, la ramona pechugona o el que empiece ya el público se va. el peatge, per l’endemà, era copiar tres pàgines del llibre de literatura (senda) i, en concret, del járama de sánchez ferlosio.

els únics dies en que la música no anava acompanyada de la inevitable còpia de càstig eren els d’aniversari. mentre l’homenatjat passava de taula en taula repartint sugus (blaus pel amics més amics), el cor del B cantava a crit pelat allò de caramelos sugus, caramelos sugus, caramelos sugus, sugus de suchaaaaaaaaaaaard.

l’acte de sentit homenatge finalitzava quan el nen, palplantat d’esquena a la pissarra, escoltava el desafinat cor del B cantant cumpleaños feliiiiiiiiiiiiz, chupate la nariiiiiiiiiiiiiz.

doncs això; que avui 11 de març us porto sugus blaus per tothom. i si m’he de xuclar el nas, me’l xuclo!

de les onomatopeies als andes

els metges expliquen que els segons inicials de plor són esencials per ajudar a obrir l’aparell respiratori dels nounats. buaaaa! per coherència, i confiança cega en la classe mèdica, la millor manera d’aterrar a la vall de llàgrimes de la vida és fer-ho plorant amb ganes. després el flaca-flaca dels dos copets a les natges i a començar a fer el xafarder.

a la meva dona li fascina el meu plor selectiu al cinema. si hi ha una desgràcia en una peli em mantinc fred i hieràtic com un professional del pòker. ara, si la història té un final feliç en el que noi i noia es troben, després d’hora i mitja de desencontres, a la darrera planta del empire state; ploro com una bossa familiar de magdalenes. buaaaa!

el responsable que sols plori d’alegria és marco. si, si; el del mico amedio i el de los apeninos a los andes. aquell cúmul de desgràcies amb que em martiritzava, setmana rera setmana, la sèrie de dibuixos animats gairebé em deshidrata. que si la mare ha de fotre el camp a buscar-se les garrofes a argentina. buaaaa! que si el nen viatja per mig planeta i no hi ha manera de trobar-la. buaaaa! que l’esperat encontre mare-fill-mico és a punt de produïr-se i paaaam la mare que marxa a treballar a la quimbamba. buaaaa!

us ben juro que si en aquella època hagués existit el quíen sabe dónde d’en paco lobatón o el diario de patricia, jo trucava al telèfon dels programes perqué els seus equips d’investigadors trobéssin d’una vegada la pobra dona.

després de tres-cents mil capítols i litres i litres de secrecions lagrimals, la trobada entre mare, fill i mico arribà a bon port. va ser el flaca-flaca del metge, el copet a les natges que em va inmunitzar dels plors per tristors i desgràcies.

des d’aquell dia, sols ploro de felicitat. sols ploro quan mazinger z i afrodita a, després de nombrosos desencontres, acaben trobant-se a la darrera planta del empire state.

l'efecte calçot

l’hivern és l’ase dels cops de les estacions de l’any. el cap de turc anual en el que ens recolzem per legitimar que el caràcter se’ns regira una mala cosa.

coartades n’ofereix com per omplir un llibre. que el fred glaça els (bons) propòsits, que els dies s’escurcen i són més tristos, que la manca de sol xucla la vitalitat com una esponja i, per acabar-ho de salpebrar numèricament, sempre tenim a mà les estadístiques que indiquen que als ombrívols països nòrdics els índexs de suïcidi són elevadíssims.

reconec que aquest període de l’any em genera idèntica antipatia que la coliflor, el diari abc o els inspectors d’hisenda però crec, honestament, que els abruptes canvis de temperament tenen el seu punt i principi, no en el genèric hivern, sinó tot just finalitzada una de les cites hivernals per excel•lència: la calçotada.

és d’una lògica matemàtica: un cop acabada la mascletà d’alegria, l’orgia d’amistat al voltant dels calçots, dels pitets preventius, de la fantàstica salsa de màgica recepta ancestral i del got de vi amunt, got de vi avall ... què ens queda? una gèlida marató esperant que el fred foti el camp i arribi la meta de la setmana santa.

quan la flaire del calçot vallenc s’esvaeix de les pituitàries dels essers humans esclaten tot un seguit d’esdeveniments molt allunyats del raciocini: l’efecte calçot, poc conegut pels no calçotomenjants.

dos exemples molt recents.

quan la rentadora new pol eliminà els darrers perfums del ceballot que impregnaven la camisa de quadres de l’ernest, aquest va decidir tunejar el seu vehicle oficial amb quatre detallets del tot a cent oblidant que, en política, els gests tenen tanta importància com les paraules.

quan l’aroma del calçot va evaporar-se de l’atmosfera dels països catalans, el primer equip del barça va començar a fer el passerell transformant als orgullosos socis i patitzants culers en individus porucs i mancats de confiança.

de desgràcies, decisions precipitades i pors al blanc balompèdic; les mínimes. per tant, com l’hivern no en té la culpa de res i, indiscutiblement, no desitjo que s’elimini per decret llei el plaer de la calçotada, proposo que la confraria del calçot distribueixi de manera urgent entre la població ambientadors amb la seva fragància.

amb una senzilla ruixada a l’ambient recuperarem l’esperit alegre i positiu que l’hivern ens ha congelat. amb un parell o tres de ruixades cada cap de setmana, coincidint amb el partit del barça, potser descartarem exiliar-nos als ombrívols països nòrdics on, a més de no fer-hi calçotades, els índexs de suïcidis són elevadíssims.