l'àgraf accidental

àgraf: persona incapaç d'escriure.

escriptor àgraf: figura contradictòria que esdevé un dels pilars de la narrativa del barceloní enrique vila-matas. professional de l’escriptura que abandona aquesta pràctica sense motiu aparent ni incapacitat física. juan rulfo, autor de pedro páramo, és el més clar exemple a la vida literàriament civil. dins l’imaginari dels llibres, bartleby, personatge de melville, és el paradigma d’aquest negativisme irracional amb la seva exasperant i reiterativa frase "preferiría no hacerlo" davant qualsevol tasca que se li demanava.

... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ... ...

P. eficient gestor col.legiat. lector contumaç de premsa escrita. català de socarrel. mai no respon als mails dels amics. mai.

tancat, quasi engarjolat, amagat del món exterior dins les quatre parets del seu despatx, P desenvolupa la seva feina metòdica i laboriosament imitant les abnegades formigues.

envoltant l'austera taula de treball, prestatges atapeïts d’arxivadors de tots colors segons l'assumpte o el tipus de client. damunt d'ella, bolígrafs escrupolosament organitzats en funció del gruix de l'escriptura. fulls dina-4 en geometria perfecta amb el vèrtex de la taula i un ordinador personal amb fons de pantalla d’en jordi pujol en ple ascens a la pica d’estats.

cap concessió estètica, ni un sol pacte demoníac amb el disseny pel disseny l'envolta. ni foto emmarcada de dona i fills ni cap motiu ornamental ètnic, tant de moda en l'actualitat, donant una pinzellada d'universalitat d'esquerres a l'espai laboral. sols un ergonòmic luxe en forma de reposapeus comprat al teletienda i, camuflats dins del calaix de la taula, el diaris que cada dia llegeix litúrgicament igual que el catòlic militant ho fa amb la bíblia.

P repassa documents, tickets, factures i formularis oficials sistemàticament, sense errades. cada paper o document avaluat, l'assenyala amb una petita creu escrita en llapis stadler que li atorga el premi del "ja revisat". mai no s'equivoca. un espectacle d'ordre i optimització del treball més proper a la perfecció suïssa que a l'això no toca català.

aquest matí P sura un optimisme adolescent. aparca paperassa i stadler per més endavant, i es llença a deglutir el país, la vanguardia i l’avui com qui es menja una espatlla de cabrit al forn després d'una setmana de dieta.

somriu mentre confirma els resultats de l’hecatombe pepera del dia anterior. veu la foto d’aznar i la botella abraonant-se amb un rajoy compungit. somriu. constata, per les declaracions de zaplana i acebes, que la derrota al darrer minut els hi semblat fruit d’un penal injust i xiulat per un àrbitre comunista. somriu, quasi es parteix literalment pel mig, imaginant al dels bigotis buidant precipitadament el mobiliari de la moncloa vestit amb mono d’operari blau (reminiscències de la falange, pensa) i un mocador al cap amb quatre nusos.

somrient desa els diaris a la carpeta etiquetada com "premsa dels dies històrics" i fa un cop d'ull a la paperassa que té pendent per avui. la mira amb una brillantor als ulls molt propera a la pàmfila mirada de l'amor. toca lleument el gruix de documents i factures. els acarona tendrament com qui amanyaga el fill abans de sortir cap a la feina. tanca la porta del despatx per conquerir intimitat en aquest darrer moment d’afecte gairebé patern i, atansant-se, parlant a cau d’orella als fulls de liquidació trimestral d’iva, els hi xiuxiueja un dolç “no patiu que, en pocs minuts, torno a estar per vosaltres”.

s’atansa a l’ordinador. obre el correu electrònic i torna a somriure amb els mails dels amics que organitzen cap de setmana a una casa rural. poca-soltes, pensa tot cofoi, mentre llegeix com atorguen categoria de referèndum a la simple elecció de la casa rural i, aprofiten que el pisuerga passa per valladolid, per fer befa recordant que P mai no contesta cap mail.

P, efervescent i jovial en un dels millor dilluns de la seva vida, decideix desmitificar el mite clicant al “responder a todos” i escrivint, tot seguit, un brillant i punyent correu electrònic, que en nom d’ell i la seva senyora, diu exactament “nosaltres votem per casa canellas a gironella. una abraçada”. clica enviar.

somriu, per enèsima vegada, quan tanca l’ordinador i fa més ferm encara el ple convenciment de no tornar a escriure mai a la vida. esdevenir un àgraf vocacional, un juan rulfo del segle XXI aparcant per sempre més el fet literari i retornant a la litúrgia dels documents estimats. la total comunió amb els enigmàtics fulls de liquidació d’iva trimestral. la carícia desitjada amb els bolígrafs i arxivadors de colors. el tacte gratificant amb el llapis stadler.

el que desconeix P és que, tot just ara, mentre s’emociona amb el tacte del llapis stadler entre els seus dits, assenyalant amb la creu de “ja revisada” una factura de vodafone, està fent, just en el mateix moment que la punta de l’stadler entra en contacte amb el terrenal paper de la factura, una petita mostra de literatura. petita, però literatura al cap i a la fi.

P de saber-ho, com bartleby, “preferiría no hacerlo”