dimarts, 16 de desembre de 2008

marca de la casa

els botànics afirmen que és recomanable fer-la petar amb les plantes de la llar. creixen com un sant pau i absorbeixen l’aigua que dona gust si et prens la petita molèstia de pelar la pava una estoneta amb el ficus o aprofites, mentre regues el gerani, per comentar-li que trobes marichalar molt desmillorat des de la separació.

a casa dels meus pares, com això de les plantes no els hi va acabar de fer mai el pes, van centrar les seves energies conversacionals en l’aparell de televisió. deurien pensar que, al menys, de la tele podien esperar-hi resposta.

la instauradora de l’excèntrica pràctica va ser la meva àvia. patidora de mena i aficionada als braus, conjugava ambdues passions, primer, per treure’m dictatorialment el mazinger z quan al vhf retransmetia corrida matias prats senior i, després, avisant a crits al matador marcapaquet, tota angoixada, si les banyes de l’animal amenaçaven foradar el flamant vestit vermell i or.

el patir l’extrapolava, també, a les pelis de lladres i serenos (anomenava així a qualsevol film en el que no sortís paco martínez soria). a psicosi, per exemple, quan el perkins s’acostava a la dutxa per fer la seva particular versió de la matança del porc, ella advertia la noia del perill inminent amb frases del tipus “fuig, fuig d’aquí que et vol pelar!!!” o, ja resignada, formulava preguntes retòriques estil “quí et manava anar a la dutxa ara?”.

el testimoni de interacció el va recollir ma mare però dotant-lo d’una vessant més pràctica. un “si clar, arribes a casa i trobes aparcament a la primera!” quan el prota d’alguna sèrie no tenia el més mínim problema en trobar lloc pel cotxe i un “però ón vas amb aquesta fatxa? no pots anar al dentista abans de sortir a la tele?” si creia que algun convidat de programa no lluïa dentadura digna de ser ensenyada a milers d’espectadors

jo, tercera generació d’aquesta sana tradició familiar, xerro amb la caixa tonta als partits de futbol. dedico uns quants comentaris constructius (en castellà, perque ho entenguin bé!) a l’àrbitre i rivals destralers del meu equip.

aquest matí, quan he escoltat com el nen recomanava a goku una tècnica letal de lluita, primer m’he somrigut en confirmar que el segell d’identitat, la marca de la casa, continua. després, pensant-ho bé, he decidit que comença a ser hora de posar alguna que altra planta al balcó del pis.

50 comentaris:

Ferran ha dit...

Deu ser que no miro gaire la tele i que mantenir una conversa amb el solitari potus del menjador no m'excita gens, que normalment aquestes coses les faig quan llegeixo posts. Per cert, el teu m'ha fet somriure unes quantes vegades. Molt bò!

Àlex ha dit...

Jo parlo amb el Telenotícies, però no em fan cas... Sempre he pensat que les notícies havien de ser més interactives que les pel·lis (deu ser que com que els posen el teleprompter de cara, sembla que ens mirin a nosaltres...) i per això intentava dialogar amb la Raquel Sanz o el Ramon Pellicer. Però sembla un diàleg de besucs. Jo els hi dic de tot i ells em miren somrient, fent veure que em donen informació...
Em compraré un cactus, potser...

Alex. ha dit...

Ja sigui amb la TV o amb les plantes, lo important és parlar i no quedar-se amb les ganes de dir quelcom.

Altre cosa és parlar amb els animals domèstics, tot tractant-los com si fossin nens petits.

Les tradicions familiars s'han de mantindre, són el segell que distingeixen el tarannà propi d'una casa. La manera de ser i de fer dels Casacoberta o dels Coromines.

Veig al teu net parlant amb un ServiCaixa!!

Goculta ha dit...

Jo parlo amb les plantes, quasi cada dia el hi dic bon dia! En quant a la televisió, li parlo quan estic sola a casa i he decidit no veure partits de futbol, perquè darrerament m'he descobert una vena patidora futbolera que em sorprén.
Però és ben cert que hi ha herencies que es transmeten per imitació..

Assumpta ha dit...

Jo també parlo amb la tele...
I parlo sola, parlo moltíssim sola, a casa, al matí... quan vaig a treballar tard. Més ben dit: no és que parli sola, parlo "amb mi mateixa" :-)

I parlo amb els blogs a vegades (bé, llegint els blogs més aviat el que faig és riure, somriure o... emocionar-me)

Jo també crido com una beneita mirant el futbol (jo crido en català) però no dic paraulotes, com a molt poca-vergonya, assassí, destraler, animal... (això son paraulotes? no, oi? jeje... vull dir que ni em fico amb la mare de ningú, ni blasfemo mai.

I això d'avisar del perill a les pelis també ho faig jeje com la teva avia: "Vigilaaaaaaa al darreraaa", "tanca la portaaaa", "Però obre la llum, imbècil" (imbècil no és una paraulota, eh? és un insult, i si algú entra a un lloc perillós a les fosques, s'ho mereix)

Un bon article :-)) com sempre jeje

lisebe ha dit...

Vaja i jo que pensava que era l'unica en parlar-hi al trasto d'ordinador quan fa el tonto, al meu gat quan no em surten les coses com vull, es clar que ell com es un gat em mira i sembla que m'entengui prou, només fa un miu com dient-me tens rao noia, i jo em quedo tant i tant contenta.

Però ja veig que el tema de parlar-hi amb la tele, la peli,el prota. de torn, el futbol, es cosa de tots així ja em quedo mes tranquil.la, com diu la dita:
Mal de muchos...a quien buen arbol se arrima, es que agua lleva."

Molts petonssssss Òscar.

rits ha dit...

je, je....les coses de la família bé s'han de passar de generació en generació, no?

M'ha fet molta gràcia el post!!!

la caixa tonta pot ser molt tonta però de vegades fa molta companyia també.

mmm,diria que no li parlo, xò no t'ho sabria assegurar....

Txarli ha dit...

Jajajaja! M'he sentit identifacat amb el teu post, Òscar.

Un dia la meva àvia mirant-se una d'aquestes sèries catalanes estava tant concentrada que quan un dels personatges va entrar a la casa i va dir, "hola"...la meva àvia va contestar-li: "Hola!". Jajajajaja. Brutal! I el meu avi cada cop que un jugador del Barça feia alguna cosamalament deia: "a la presó!". Si li haguéssin fet cas, estarien tots a la presó.

Jo, en canvi, em fico nerviós amb els telenoticies i la manera que tenen de tractar agunes noticies...no m'agunto i els dic de "sinvergüenses!" cap amunt. També marca de la casa, Òscar!

Shalheira ha dit...

Mai m'ha agradat mirar la tele, em sembla una pèrdua de temps.
A mi em va més allò de fer-la petar amb les plantes. Tant, que des de que els hi parlo, estan més verdes i frondoses que mai. Només dir-vos, que tenia una planta de cannabis sativa i vaig conseguir que creixés en tres setmanes fins al 1.40cm.

elur ha dit...

Li ha fet cas el Goku??

Un post boníssim! I és que la genètica és la genètica, tu!

(parlo amb la tele, amb la ràdio, amb les plantes, amb els ocells i arbres, amb el gat i el gos i fins i tot amb el meu ordinador... lo meu no és genètic, és malatís!)

desdaqui ha dit...

M'estranya que no hi hagués ningú a casa teva que informés als altres que per molt que hi parlis no es senten. A casa meva passava això! "Que et penses que et senten...?"
Els meus únics comentaris són per aconsellar a qui han de passar la pilota els jugadors del Barça. No me'n puc estar, ho reconec!

Jesús M. Tibau ha dit...

Per què abandonar aquesta pràctica? No us ha anat tan malament, no?

alas ha dit...

doncs a mi m'encanta aquesta pràctica! de fet la reivindico! a mi també em bé d'arrels profundes, una de les meves àvies...montava i monata uns shows, amb les pelis de l'oest jajaja :D, el meu pare sempre ho recorda quan comentaris mirant la tv
m'he divertit molt amb el post :P
petons

Cesc ha dit...

Boníssim... la meva mare retransmitia pelis de por. "No li has donat el medalló a l'espíritu i ara tindrem raons..."

Ostres, ostres. Quants records

O la mítica frase quan s'espatllava "no, això és d'ells". Però qui son, ells???

Albert ha dit...

Passa el mateix amb la gent que parla amb els gossos. Una cosa és dir el nom del gos, o fer el "vine aquí!", però hi ha gent que els hi parla com si fossin humans i crec que alguns fins i tot esperen una resposta verbal per part del gos...
També hi ha gent que quan mira una peli va repetint tot el que diuen els personatges per assimilar-ho.
Així està el país, jaja.

Salutacions!

Els dijous nous ha dit...

Uau!!això de la dialèctica televisiva és una costum ben arrelada als països catalans!!

Recordo un dels últims episodis de la celebèrrima sèrie La memòria dels cargols, en què davant l'arribada de la tv, l'àvia de la família es passava l'estona fent mitja i dialogant amb la televisió!!! molt divertit el capítol!!

Ah! i a mi tb em va tocar xupar-me alguna "corrida de toros" de petit, arrel de la passió taurina de l'àvia! que per cert, sempre estava esperant que el toro enganxés per l'entrecuix al torero, i si passava, ho celebràvem amb els germans!!!!!
1a abraçada!!

NeoPoeta ha dit...

M'ha encantat el post! Jo sóc com tu i, en alguns casos, com la teva mare... mira que a vegades arribem a ser-ho, de babaus!

Sol Solet ha dit...

Pensant, pensant, jo és que parlo amb la tele, amb el gos, amb les plantes, amb mi mateixa...però quan de veritat crido és sentint les "burrades" que diuen alguns polítics.
Hi ha vegades que et fan entrar veritables ganes d'agafar-los pel coll.

Sirvi ha dit...

Jo parlo amb la gossa, que vé a ser com parlar amb la tele, pel cas que em fa; el meu pare té una mania molt estranya que consisteix en cridar i picar de mans en escenes romanticones (espero no haver-ho heredat, això). Quant a les plantes, potser seria la solució a la condemna que suposa per a qualsevol vegetal la mudança a casa nostra... fins i tot un cactus va morir ofegat...
M'ha agradat molt el teu blog; ens tornarem a veure per aquí.
Fins aviat!!!

kweilan ha dit...

Una situació quotidiana i casolana convertida en un relat divertit i entretingut gràcies a la teua genialitat.

Cesc ha dit...

Aquests signes d'identitats que recordes i veus en els teus descedents t'han de fer sentir ben orgullós :) no tothom hi pensaria... tens seny i sentiment company... i per cert, Paco Martínez Sóriaaa ueee

XeXu ha dit...

No home no, que la tele fa molta companyia, i se li pot parlar, i tant! Amb l'arbitre i els rivals jo també hi parlo, i no per dir-los coses maques, precisament. Però ja que ens sincerem, jo t'explico la meva peculiaritat: jo parlo amb els anuncis. Sí, sí, contesto a les ximpleries que diuen, i feia gràcia, perquè amb la meva parella, que es desconnecta quan posen els comercials, jo deixava anar alguna resposta a l'anunci, i ella no tenia ni la més remota idea del que acabava de dir, no entenia res.

Ei, quin punt la teva àvia, eh?

Salva Piqueras ha dit...

aiiii les iaies... sempre creant tradicions d'aquelles que un no pot escapar. amb més iaies al món, els psicòlegs es moririen de gana!!

sky-walkyria ha dit...

xerrar amb les plantes, el gat, i qualsevol cosa, inclòs els humans, es una pràctica molt sana...

Eva ha dit...

Doncs jo he desistit de tenir plantes, parli amb elles o no acaben totes fatal, tenen una mitjana de vida molt baixa, per no dir inexistent.
També tinc experiència en converses televisives; això de parlar als presentadors, als actors, ... o donar la teva opinió sapiguent que ningú et contestarà.... uff, sovint fa que pensar. Però sempre arribes a la mateixa conclusió: puc dir el que vulgui, total no se´m giraran...
Fins una altra... salut!!

Dani ha dit...

Si la gent comprés més plantes, potser no em caldria treballar ;)

Si sabesis com arrivo a cridar en una carrera de GP!!! ja ja ja i la Gabriela va pel camí, de moment ja aixeca el braços i saluda les motos fent la "V" ;)

Abraçada xatin

Irene ha dit...

tendresa pura i quina llarga tradició i (des de l'amor) què soberanament estúpida la conversa amb la caixa. ei, i que la fa la gran majoria de la població. qui no li ha dit mai a la remei del cor de la ciutat que calli una estona? qui no li ha dit a la isona de ventdelpla que (per favor) sigui una mica més pava? qui no li ha dit de tot al ronaldinho? és constant.. però mira, ja va bé, que diuen que si les coses es queden a dintre es fan pilotetes que es van acumulant i van agafant un color lleig.
suposo que cadascú té els seus mètodes. jo mantinc llargues converses amb la meva gossa i quan veig que em mira amb cara de preocupada no sé què pensar..
muà!:)

L'illa dels monstres ha dit...

perquè després diguin que la interactivitat ha nascut amb internet. l'home de sempre ha interactuat amb els seus electrodomèstics, principalment amb el palmell de la mà per animar-los amb uns copets a l'esquena quan funcionen malament. jo a qui parlo més és a la ràdio

Lula ha dit...

Eixxxxxx
Jo tb ho faig a vegades això de parlar-li a la tele
I a la ràdio
I al fax
I a la impressora
I a les contraportades dels llibres (allà ontaià la fotu del senyor que l'ha escrit tumentens)
I al despertador pel matí

Les plantes però... mira, no em surt la conversa....


Besoootes

khalina ha dit...

Quina gràcia de post!
Es un costum com un altre, mentre no s'enfadin la resta dels que veuen la tele. Al cinema no ho feu, eh?? jeje. Ni al teatre.

Jo amb plantes no acostumo a parlar, però reconec que parlo sola que és millor que parlar amb la tele, perquè la tele no respon, i jo m'autoresponc :)

el paseante ha dit...

Tinc plantes, i no parlo amb elles. Les rego, les miro i prou. Tinc tele, i no parlo amb ella. L'engego tres o quatre vegades per setmana (sovint per mirar futbol) i prou. No tinc àvia, però m'agrada aquesta teva dels braus. És autentica.

Bon post. Fa somriure, i això costa.

caterinacortes ha dit...

La tele, des que va aparèixer, crec que en menor o major mesura ens ha marcat, per bé i per mal. Qui no recorda certes sèries de la infància? S'ha de reconèixer que les sèries estan cada cop més treballades, especialment les americanes. La tv ens permet veure un partit de futbol en directe. Però és cert que avui en dia la programació deixa molt que desitjar. No sóc gaire de seguir la tele, prefereixo fer altres coses, però reconec que és una eina que ha marcat i que, en certs moments, com quan un està malalt amb grip, pot arribar a fer veritable companyia :)

Marta ha dit...

Ui, els crits de mon pare a jugadors i arbitres quan mira el futbol son mitics... i a vegades a la radio i tot quan el puyal s'equivoca de jugador xDDD

òscar ha dit...

és cert FERRAN. llegir posts, si plantes i tele no motiven, pot ser un altre excelent exemple d’aquesta mena de converses. gràcies pels somriures!

bon dia ÀLEX i benvinguda! amb els presentadors del tn sempre es pot tirar de creativitat per fer-la petar i imaginar, per exemple, al pellicer amb vestit de matador marcapaquet i, la raquel, a la dutxa :)

jajaja ÀLEX; quan tingui un net, d’aquí a molts i molts (i molts) anys, el servicaixa ja no tindrà tecletes ni pantalla ni color groc i ho farà tot, òbviament, seguint el lema de la nostrada entitat finançera ... parlant! abraçada!

per fortuna familiar GOCULTA, la dèria pels toros es va quedar en la meva àvia. no veig al nen parlant, enlloc del goku, amb en finito de còrdova

ASSUMPTA llegint el teu comentari m’ha vingut al cap que ma mare, durant un partit de futbol, exigeix al defensa que treu la pilota, gairebé a l’àrea propia, amb un “però perquè no xutes?” que es deixin de passades que ella creu inútils. també el clàssic “ai, ai, ai” quan el rival passa escasament de mig camp. petooons!

LISEBE ... arrieros somos que buena sombra le cobija con un cuchillo de palo! petooonasso!

RITS la caixa tonta serà molt tonta però, en el cas nostre, més que generar incomunicació, facilita la comunicació. potser amb un interlocutor no vàlid però comunicació al cap i a la fi! :) petooonet gegant!

alguns telenotícies TXARLI s’han acabat convertint en una versió ben vestida de “el caso”. els avis són uns cracks i la meva àvia una altra crack de la que espero fer un post ben aviat. una abraçada que traspassi la jonquera! :)

quants cigarrets de la risa SHALEIRA t’haurà donat aquesta planta, bandida!!! petó!

ELUR, goku i el nen són com faemino y cansado, com el crim i el càstig, com josé luis y sus muñecos ... si el nen diu fussió, doncs fussió que fa. si el nen diu superguerrer, doncs en superguerrer que es posa. intueixo que el guió l’ha escrit el nen a l’hora del pati! :)

benvingut DESDAQUI (ferran) al bloc! clar, clar ... jo vaig començar dient a casa això de “que no veieu que us escolten?” per, poc després, desistir assumint la marca de la casa. una abraçada!

òscar ha dit...

abandonar-la no JESÚS, però donar vida al balcó amb alguna planteta tampoc estaria malament. una abraçada!

aquestes cosetes ALAS, aquests petits shows, del nostres avis i àvies és el que fan, o feien, que la família tingui gust a familia. petooonet!

ostra CESC, “l’això és d’ells” (una tercera persona del plural amb reminiscències gairebé marcianes) és un altre dels clàssics televisus. abraçada!

millor que no expliqui, ALBERT, cóm tractàvem a casa els pares els animals domèstics. vivien a cos de rei: sols els hi faltava iot propi i palau a marivent!

sembla que els braus DIJOUS NOUS (lluis) era tota una tradició erótico-festiva de les àvies :)

NEOPOETA gràcies per la visita i si, una mica babus si que ho som però ... i el caliu que dóna? :)

SOL SOLET això dels polítics és, si fa o no fa, com lo dels telenotícies. algun d’ells una bona estocada si que els aniria bé, oi? :)

gràcies SIRVI per la floreta :) ... em poso a picar de peus i mans! :)

merci KWEILAN!!! jo sols relato el que veig i, per sort meva, el que m’envolta sol ser força divertit sempre! petooonet!

hooooola crack (CESC)! la veritat és que sentiment si que en tinc! i un sentit de l’humor “sui generis” que em fa que veure “don erre que erre” o “el abuelo tiene un plan” pugui acabar esdevenint una petita party! una abraçada ben fortaaaaaaa!!!

la meva àvia era una “fenomenu” XEXU de la que tinc pensat fer un post un dia explicant, entre d’altres coses, amb quína cançó em llevava per anar a escola, cóm es dirigia a déu de tu a tu o cóm es prenia les mil-i-un pastilles receptades pel metge. una abraçada igual de forta que la del cesc per tu!!!

noooooooo això no SALVA!!! :) si els psicòlegs es moren de gana, la meva dona em farà menjar cigrons dia si, dia també!!! :)

òscar ha dit...

SKY-WALKYRIA sempre s’ha de xerrar i, si no hi ha sers animats a prop, amb els inanimats! :)

boooooon dimecres EVA. doncs vaja ... si que m’animes per anar al garden? :) així, entre tu i jo, passo de comprar plantes que el balcó ja està monopolitzat per trastos, pilotes i cadires de tot tipus!!!

com escombres cap a casa DANI!!! escombrem cap a casa (teva punyetero!) i posem un link ben gran amb nom i adreça? jajajaja ... m’imagino la gabi fent la v i la marta mirant-vos amb cara de què-he-fet-jo-per-merèixer-això!!! jajaja. abraçada xatín! ps:ja et diré, però tenia pensat piratejar-te vílment un clip. em deixes?

petooonet IRENE! i si, ja va bé de tant en tant poder desfogar-nos amb tele, plantes o animals de companyia. com deia la sky-walkyria abans; la qüestió és xerrar! :)

jajaja és cert ILLA DELS MONSTRES: la cèlebre pantuflada a l’aparell de marres esperant que funcioni!!!

molt rebones LULA! al fax, que el tinc ara mateix a mig metre, mai no li havi dit res fins ara. tot i que, mirant-lo pensit com està, sembla que vol que li faci cinc cèntims de lo mala persona que és l’scanner! :) petooons!

no-no KHALINA, al cinema mantenim certa compostura. Tot i que hi ha comentaris d’algun dels espectadors que són per interaccionar amb ells!!! :)

cada cop costa més PASEANTE! el somriure i la tendressa són espècies en perill d’extinció! una forta abraçada!

soc poc (o gens) apocalíptic amb la tele CATERINA! crec que és una bona eina d’entreteniment i que, com totes, és bona o dolenta segons l’ús que se’n faci. a casa, més que de tele, som de veure sèries baixades d’internet! abraçada!

jajaja MARTA! xerrar amb els futbolistes mentre juguen enriqueix la tàctica de l’entrenador. tu, el dia del barça valència segur que ho vas fer i ... així de bé ens va anar!!! :)

mia ha dit...

Bé, jo sóc de les que m’encanten les de lladres i serenos… i clar no puc deixar de dir: “Aquest ja ha begut oli...!
Als gat els parlo poc... deuen pensar que sóc una antipàtica, nomes els renyo! Umm faré un pensament i serè més positiva!
Sí, quan tinc al Rossi davant faig com en Dani, potser crido i de segur m’aixeco del sofà!! No em puc controlar...

Noctas ha dit...

Què n'ets d'original Oscar. Què n'ets d'imaginatiu. Amb les plantes la meva dona i jo varem salvar una de casa el meu avi que estava apunt de morir perquè aquella casa estava buida i ningú la cuidava. T'asseguro que la planta ha crescut moltíssim com si ens estigués agraïda de la seva salvació. Encara tindran ànima les plantes...?
Amb les converses amb al Tele xerro amb els partits de fútbol sobretot quan juga el meu equip el Barça però també quan veig les notícies i qualsevol programa. Com sóc un cascarrabia li dono a la llengua i així em desfogo. Menys mal que la dona té paciència i aguanta les meves sortides de tò...saludus crack i no sabia que encara donessin el Goku a la tele. Signifia doncs que no tot està perdut....

Jordi ha dit...

Òscar, jo també ho faig, això de parlar amb l'àrbitre i dedicar-los algun que altra insult als jugadors rivals. Però de bona fe, eh???

La meva àvia, quan feien una pel·lícula d'aquestes de sang i fetge sempre deia: "Morts, tiros i barrenos". I sí, també parlarva amb la tele!! I amb les plantes del balcó!

Delfica ha dit...

Jo sempre saludo al noi o noia del temps, que hi posen molta fe i molta simpatia.
Això també em ve de la meva iaia andalusa... Buenas noches señoras y señores... Buenanoshe hijo, que duerma' bien, ea, cadamoshuelo a su olivo.

Dani ha dit...

Per soposat, sempre que em paguis bé ja ja ja.

Ja saps que els meu videos son teus ;)

Abraçada.

PD:Ens veurem per cap d'any???

Deric ha dit...

amb les plantes no he pogut parlar mai, no hem tingut química. Jo abans parlava amb l'ordinador

bajoqueta ha dit...

Les meues plantes no estan gaire ufanoses, pobres no los dic res normalment :)
Però parlo amb la lavadora i amb los aparatos de casa quan no van bé, de moment cap a contestat.

òscar ha dit...

il dottore MIA, a ben segur que des de l'altre costat de la pantalla et deu respondre. el que no faci ell ...

NOCTAS no sé perquè però, a tu també, t'imaginava fent-la petar amb la tele. :) i si; encara fan goku. no sé si al jetix o a quín però, per enèsima vegada, el fan. crec que l'han repetit més que verano azul. saludus forts crack!!!

no són insults el que propinem als àrbitres JORDI. són petites directrius indicatòries de cóm han de gestionar el partit. això, si fa o no fa, escrit en plata vindria a ser un "insultar-los perquè pitin a favor" :)

si que és cert que els homes/dones del temps DELFICA són d'allò més campetxanos i semblen demanar-te, a cop de borrasca, que interaccionis amb ells! petooons!

guai DANI; te'l mangaré encara que l'impost revolucionari sigui trinxar-te el gel per fer mojitos. ps: no hi ha casa ni res pel cap d'any, oi? abraçada xato!

molta gent DERIC, al pc, enlloc de xerrar li solen dedicar uns quants copets a l'esquena. alguns de massa forts i tot!!! abraçada!!!

BAJOQUETA la paciència és la mare de la ciècia i, qui més qui menys, sempre esperem alguna resposta dels electrodomèstics ... encara que sigui tornant a funcionar!!! :)

Natàlia ha dit...

jajajaja ja diuen ja que tenim a la natura abandonada...

òscar ha dit...

massa NATÀLIA, massa! :)

- assumpta - ha dit...

Sempre ens fas extreure un somriure ... genial !
Jo sí els hi parlo a les plantes. Abans se'm morien totes ... i ara les tinc molt boniques, no sé si serà per això, però ser si un cas seguirem petant la xerradeta ...

òscar ha dit...

gràcies ASSUMPTA i ... siiiii, fés-ho! seré irònic però, segur, que si els botànics ho diuen alguna raó hi haurà, no? abraçada!

Raquel ha dit...

VAJA! I quin és el teu equip???

òscar ha dit...

jajaja RAQUEL. el virus-barça, no el fifa, és el que té els cap de catalunya desbordats!