gran ona de kanagawa. relats conjunts

no em complau gens ni mica la meva etiqueta devastadora. com diu el popular efecte, quan una papallona bat les seves ales al central park de nova iork, jo acabo provocant importants destroces a passeigs marítims de l’altre punta del món o fent anar baixells enmig de l’oceà com si fóssin atrotinats jo-jos comprats al tot a cent.

i la culpa és sempre meva. soc el pere botero de la mare natura, la cirera gegant del pastís de les desgràcies. els homes mai s’autoinculpen asumint que es passen pel folre la llei de costes en pro del turisme o que determinats guanys al mar són pà per avui i gana per demà.

però ja n’estic fins al capdemunt. vaig agafar la feina com a gran ona de kanagawa per necessitat. tinc dues onetes en edat escolar (tercer i cinquè curs) a les que, cada cop més sovint, les companyes de curs retreuen la sicària feina de sa mare. no vull que s’eduquin tristes ni acovardides.

deixo aquesta feina i ens traslladem a un parc aqüatic. aquí, a platja d’aro, el contracte és per sis mesos i les condicions econòmiques no són envejables. però, dins d’una piscina gegant, la feina és d’allò més còmoda i les nenes creixeran lluny de males cares i el mobbing marí.

a partir d’ara, si la civilització vol demanar responsabilitats pels desastres que es mirin el malic o, millor encara, que parlin amb la papallona del central park de nova iork. desitjo, pel seu bé, que no tingui papallonetes al seu càrrec.