gràcies

els números carreguen dins la seva motxilla kechua, a més de la tradicional carmanyola amb truita de patates, un filetets de pit de pollastre arrebossat i l’imprescindible cantimplora per si els seus numèrics ossos van a petar enmig d’un desert sense un trist oasi a ma, el feixuc pes de l’acusació generalitzada de fredor. sigui per la ben guanyada fama de rigorosos que els hi concedim o el matrimoni fins que la mort els separi que mantenen amb algunes ciències, sembla que ni un iceberg de l’antàrtic és més gèlid que els glaciars números.

no dubto que siguin d’una exactitud pèl superba ni que el seu idil•li amb determinades ciències faci més ràbia que el de shakira i piqué però emmascarats per la xifra concreta i inequívoca que ens ofereixen hi ha, la majoria de les vegades, un bon grapat d’atributs que poden ser titllats de qualsevol cosa excepte de freds.

156 (posts), 7342 (comentaris) i 3 (anys de vida, tot just avui, d’aquest poti-poti de bloc de nom anglès copiat d’una cançó dels queen of stone age) aparenten ser només això; impersonals xifres que ara mateix, només clicar el “publicar”, començaran a transformar-se en d’altres lleugerament diferents.

les aparences numèriques enganyen a base de bé ja que els 3 anys de trajectòria de the lost art of keeping a secret tenen el mateix de fred i impersonal que jo de físic nuclear. els tres anys de contacte amb tots vosaltres m’han fet carregar la meva motxilla kechua de quilos i quilos d’un optimisme que ja us dic jo que, quan el toques, ofereix una escalforeta molt més confortable que el de la funda nòrdica les nits del mes de gener.

moltes gràcies a tots, de veritat, per la vostra càlida companyia.