criatures

malgrat que a un grapat de gent els hi provoca una sobtada incontinència urinària i a molts d’altres un tic immediat que els obliga a prémer nerviosament l’aparell amb numerets que descansa damunt del sofà, a mi sempre m’han seduït els anuncis de la tele.

l’origen d’aquesta atracció està, segurament, en les improvisades competis que organitzàvem a casa per veure qui encertava més ràpidament la marca que s’amagava rere les imatges. veies una noia que no portava ni un segon ensabonant-se a la dutxa i cridaves un contundent fa-los-limones-del-caribe que t’atorgava el primer punt del concurs. o un helicòpter a punt d’aterrar enmig d’un pati d’escola (fet versemblant a matar) i jo, cames ajudeu-me, baladrant un tulipán tronador per conquerir el segon punt. com era el petit em deixaven guanyar sempre, clar.

superada la casolana dèria competitiva, els anuncis em van seguir interessant per d’altres motivacions. per oferir el warholià minut de glòria a individus d’empatia més que dubtosa.


per ensenyar-me que el dir no quan vols dir sí no és patrimoni de les dones.


per confirmar la teoria que diu que la major part de les frustracions tenen origen a la infantesa.


o simplement per simpatia generacional guai.


i per descobrir-me, avançant-se a uns grans magatzems que ho solen proclamar els primers, no només que la primavera ja és aquí ...


... sinó que el nen, a jutjar per l’estat catatònic en el que es va quedar tot veient-la, comença a tenir prou primaveres per ser cada cop menys nen.