nova rutina

digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora però jo, quan crec imprescindible trencar amb la rutina, en tinc prou renovant les carpetes de música del ipod o, com a molt, comprant-me unes bambes d’un color ben llampant (el vermell i el taronja cridaner esmicolen la rutina que és un content). la meva dona, com enlloc de conformista, rància o les dues coses alhora és una entabanadora, quan vol trencar amb la rutina introdueix canvis de natura més abrupta.

així, amb una periodicitat de més o menys any i mig, no és gens estrany que jo surti de casa de bon matí per anar a pencar i en tornar, a tocar de quarts de nou, entri dins d’un habitatge que se’m fa difícil de reconèixer com a propi. mobles desmanegats, làmpades fugisseres, quadres que han desaparegut sospitosament del m² que els acollia i parets que han canviat de color recreant, tot plegat, un escenari més adequat per un peli sobre la guerra de vietnam que no pas per una llar catalana com cal.

que sota l’excusa de trencar rutines practiqui, pel seu compte, risc i sense previ avís, mutacions genètiques al nostre pis no m’atabala. té criteri, bon gust i, com a perfecta juanapaloma, no requereix de la meva col•laboració més aviat mandrosa per fer una redecoració bàsica de la nostra vida. m’empipa que, per acabar de rematar aquest primer lífting, calgui (és imprescindible, diu ella) una segona cirurgia més profunda.

i jo, digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora, prefereixo seguir amb la rutina d’abans que, fet i fet, no estava tan malament que no tenir-ne una de nova que obliga, més o menys cada any i mig, a visitar una conegudíssima empresa sueca de mobles que em posa dels nervis. molt.