dimecres, 12 de gener de 2011

intimitat relativa

la consolidació dels reproductors d’mp3 com inseparables animals de companyia dels humans ha reconvertit el fet d’escoltar música en un acte majoritàriament aïllat i íntim. escoltar música, com acte social, està quedant circumscrit a concerts (a bars i discoteques escassament s’escolta res), sales d’espera de metges/dentistes i alguna platja en la que el notes de torn fa partícips a la resta de banyistes de la seva fidelitat a máxima fm.

a les nostres pròpies cases el panorama tampoc és massa diferent. la ferotge competència d’oci que signifiquen televisor, ordinador, videojocs o lectura fan que, per no destorbar algun d’aquests entreteniments que els altres practiquen, pocs cops posem per a tots els públics la cadena musical o base del ipod.

potser és una sort perquè, la veritat, el poti-poti musical al que em van sotmetre durant la meva infantesa (quan escoltar la música a tot volum no era un acte d’egoisme familiarment mal vist) va ser, objectivament, per acabar parant boig amb tanta diversitat.

mon pare, a la que algú es despistava oblidant deixar encesa la tele, anava cames ajudeu-me a fer sonar òpera al tocadiscs de la sala. així, no era gens estrany que un servidor fes batalletes d’indis contra vaquers amb els clicks de famobyl mentre pels bafles sonava el mio bambino caro de “gianni schicchi” o una furtiva lagrima de “l’elisir d’amore”. l’especialitat del meu germà gran eren les bandes sonores (tommy, hair, jesucristo superstar) mentre ma germana era més de posar a tota castanya als grans romàntics italians (sandro giacobbe, marco massini, umberto tozzi) per tallar-me la digestió, amb tant d’amor i desamor cantat, del phoskitos del berenar.

la pinzellada folklòrica a aquestes audicions d’obligat compliment arribava de la mà de mon àvia. l’escobar a la recerca del carro perdut i la piquer parlant del mariner d’un vaixell de nom estranger resultaven un surrealista obstacle al meu intent de memorització d’antipàtics temps verbals com el present de subjuntiu. tom jones, el tigre de gal•les, era el més punxat per ma mare. hits com it’s not unusual, help yourself o delilah sovint m’orquestraven les tardes de sofà amb àlbum de mortadelo y filemón.

per sort dels nens d’avui, escoltar música a casa sembla condemnat a ser un acte aïllat i íntim que no destorbi el seu temps d’estudi ni d’oci infantil.

dissortadament per ells, sempre hi hauran mares i pares que escoltaran a tot volum, poti-potis musicals propis i heretats, a l’únic reducte d’aïllament i intimitat que hi ha a tota la casa: la dutxa.

jo, al menys, així ho faig.

50 comentaris:

TORO SALVAJE ha dit...

Cada cop més aïllats.
No sé si anem bé...

Assumpta ha dit...

Oooooooh! Doncs jo ho trobo trist!! Com hem pogut arribar a aquest aïllament musical? Demà posaré CDs a tot drap!! iupiiiiii... :-))

A veure si ho he entès bé: Poses música a tot volum mentre et dutxes? o el que fas és CANTAR tu mateix? :-))

El meu pare també posava òpera... però la meva mare no era de posar discs, era d'escoltar la ràdio. Cosia molt i, mentre cosia, la ràdio li feia companyia. Estava al tanto d'un munt de notícies! Escoltava també "clásicos populares" i va arribar a guanyar un concurs de ràdio que es deia "¿Conoce Barcelona?" Eeeeei! quina mami que tinc!! :-))

garbi24 ha dit...

No trobo bé que els nens quedin aïllats amb els auriculars, tot i que el ipod és un gran invent i tots en som usuaris però no cal abusar. DE totes maneres no hi ha com escoltar la música amb uns bons bafles en un local amb bona ressonància.

caterinacortes ha dit...

Pens que tots els extrems són dolents però no crec que aquestes opcions d'aïllar-se siguin necessariament dolentes. No totes les activitats s'han de fer acompanyades ni totes soles. En molts casos preferesc l'mp3. Hi ha música que molesta, alta, però que si algú la té deu ser perquè li agrada. Podria posar exemples, però crec que no calen. Pens que tot és relatiu, depèn de l'ús que se'n faci. Un cop més, m'agrada el to irònic que fas servir als teus posts, òscar :)

Six X ha dit...

no he aconseguit acostumar-me al ipod (tot i que el tinc ple de música ben diversa), segueixo preferint escoltar-la ben alta, això sí, directament de l'ordinador (l'equip de música fa temps que va deixar de funcionar i em resisteixo a tirar-lo encara que només faci una funció purament decorativa)Suposo que em ve de quan els meus pares escoltaven a tot volum el Puma i tota la discografia completa de la Rocío Durcal (i tot i així he de reconéixer que m'agraden les ranxeres)

Cesc ha dit...

Ara mateix estic escoltant, amb auriculars, el Barça mentre comento el teu post.

Normalment l'ipod i l'spotify van a tota pastilla per casa, i el petit canta millor Mishima que les del Club Súper 3.

Bene, bene!

Jesús M. Tibau ha dit...

penso que hem perdut amb el fet de no escolat la música que posen els nostres familiars o companys de pis. Sempre s'aprèn alguna cosa, i sempre és interessant adonar-se que hi ha altres tipus de música

khalina ha dit...

Parles de la música que escoltaven els teus familiars, però i tu? Confessa, confessa! Posaves "la gallina coco guagua" d'Enrique y Ana? O preferies Parchís? O qui sap si els Nins? Jo quan era petita posava aquests cassettes. I a part, a l'estiu, en el mercadillo comprava el cassette dels èxits d'estiu que acostumava a incloure alguna d'Eurovision, o cançons estrangeres traduides, o la Massiel cantant "Vamos a Noa, noa" Això era a la infància, eh? Després vaig canviar els discs...

Vida ha dit...

I què me deis de la Rafaela Carrà i el seu " explota, explota, que explo, explota, explota, mi corazón"?, ja, ja, ja.

starbase ha dit...

A casa era més aviat jo el que sotmetía tirànicament a la familia a escoltar els Beatles una vegada i una altra.

Es clar que de gran vaig aprendre a apreciar la dissonància dels Stones :)

Es veritat que lleginte m'han entrat ganes de compartir música amb la reina del meu cor!

XeXu ha dit...

Jo ja ho vaig explicar, mon pare em posava els Beatles com a únics i irreemplaçables salvadors de la música, així que no vaig poder fer més que agafar-los mania, tant als Beatles com a mon pare.

Els meus companys de feina podran fer aquest post parlant de mi en un futur, ja que els poso la ràdio a tota hòstia. Però és un acte de compartir, joder! I cantar totes les cançons, per dolentes que siguin, també. Perdó, he dit cantar-les? Volia dir perpetrar-les.

Ho he investigat i la seu de l'sgae està a Madrid. Com ho tens?

nadeia ha dit...

A casa em condemnen a mi al musical Gerónimo Stilton. bé, no és ben bé una condemana perquè... confesso que m'agrada. Shhhhhht!!! no li diguis a ningú, no ho admetré mai! ;)
Per la resta ens posem bastant d'acord. Té gràcia que un nen de 7 anys i sa mare de 33 puguem avenir-nos musicalment. Però res de temes del moment. Lo nostre són bandes tipus The Specials, Toots & the Maytals, Desmond Dekker, etc. Així és de bon avenir-se... D'Ipods no en gastem, ni auriculars, i de fet mirem les mateixes pel·lícules (a la nit no, clar).

òscar ha dit...

relativament aïllats TORO. i relativament bé, anem.

tens una mami que segur és una crack, ASSUMPTA; tu ets la millor prova. que faig jo a la dutxa? :) a tot volum i ... a tot cant!

donen intimitat i fan que no destorbem els altres GARBI. però també acaben amb vells costums que, la veritat, malament no estaven.

penso que donen més que no pas treuen CATERINA. però un dels usos comuns que s'han carregat a mi em porta molts bons records.

rocio durcal va ser, també SIX, una pedra a la meva sabata. vaig acabar del fué tan poco tu cariño, del me gustas mucho i de les cançons de juan gabriel una mica fins el gorro. ma germana era la fan.

segur que, en un futur encara llunyà CESC, farà un apunt explicant com escoltava mishima mentre tal mirava el futbol o que love of lesbian posava banda sonora a les seves partides de play. que gran el barça! encara no som del tot conscients del que ens està tocant viure i veure.

dels poti-potis JESÚS, acabem destriant el que ens agrada i el que no. acabem, en definitiva, formant-nos el propi criteri.

les cançons de les sèries de dibuixos o infantils eren les meves preferides KHALINA. ara, la furia caballo del west d'enrique y ana o la batalla de los planetas parxissera també. evidentment, mirava de posar-les un moment o altre. si era buit el tocadisc o cassete, clar.

ohhhhh VIDA ... libe, libe, liberai. que desastre si tu te vai ... jajajaja: era boníssima!!! ara estaré amb la cançoneta al cap tot el sant dia.

nosaltres ens passem l'ipod STARBASE o, en ocasions, connectem els dos cascs alhora. és un moment maco però ... no és ben bé el mateix.

_MeiA_ ha dit...

Em moltesta molt i molt posar-me els auriculars, ho trobo molt molest, em fa mal i no ho suporto!!! Sóc de les que encara viu al passat, posant la música a tota pastilla i a la minicadena.
A part que és una forma d'aïllament. Els que venen amb mi, no poden portar ni auriculars, ni ulleres de sol! vull que m'escoltin bé i poder parlar amb ells mirant els ulls.
;)

Anna ha dit...

abans no podia sortir de casa sense llista de reproducció actualitzada a la butxaca. ara fa dies que no sé on para... i no saps quines apassionants aventures de cap de setmana té (o s'inventa) més d'un.. el tren és una font d'inspiració per a qualsevol novel·lista amb criteri! (agatha christie se'n fregaria les mans!)

Lastienditas ha dit...

Jo soc de les que tampoc m´he acostumat als auriculars, ni ipods ni mp3s ni res...
Si és que...hi ha antigues costums que s´estan perdent!
Reivindic l´acte d´escoltar música amb alt i en companyia!

Grigri ha dit...

A casa està prohibit escoltar música amb els auriculars quan s'està en companyia, encara que no s'estigui en una mateixa habitació ni compartint activititat.. I respecte a l'audició col·lectiva et puc ben assegurar que a casa tots escoltem de tot, primer CD's i ara amb el fantabulós spotify.. I triem tots els temes que volem sentir... I ballem, ballem com bojos, sense vergonya (tampoc ens veu ningú)... I ens fem tips de riure...
És un exercici molt recomanable!!

Grigri ha dit...

I encara diré més... la música és quelcom que he viscut sempre en família, així ho he heredat dels meus pares.. fins a tal punt que he anat més d'una vegada a concerts amb ells: Lenny Kravitz, George Michael,...
i penso que tinc molta sort de poder compartir amb ells aquests moments!!

Assumpta ha dit...

Hahahaha és que ho vaig preguntar perquè jo també canto a la dutxa!! hahaha :-DD

Ui, la meva mami... un dia en faré un post... és com una nena innocent, bona, feliç, generosa, amb un cor immens, i amb unes sortides boníssimes (la recordo amb una llibreteta espiral amb un muuunt de dades apuntades sobre carrers, monuments, arquitectes, museus, autobusos... estudiant pel concurs!! boníssima!!) :-))

A la propera trobada hem de cantar, eh? :-DDD (cantar "més encara" vull dir hehe)

Alyebard ha dit...

De fet a mi em salva de compartir converses xorres a les hores de tren de casa a la feina i de la feina a casa. I ha casa, si no és al PC no puc escoltar res més que les del Super3. I ja no et dic al cotxe!

MK ha dit...

Sona aquest matí dolç de gener amb la finestra del despatx oberta de bat a bat per arreplegar del tot l'escalforeta d'aquesta meravella de sol la banda sonora de "El último mohicano" a tota pastilla.Espero i desitjo que el veïnat tot d'oficines grises que m'envolta m'ho agraeixi fen el mateix amb alguna engrescadora proposta musical per seguir el matí.
mmmm he llegit "Hair"??'!!

murga ha dit...

traumatitzada! així és com em va deixar la veïna del poble on vivia amb els meus pares. era una aficionada a la música de 9 a 9, però no estava disposada a permetre que l'equip de música guanyes el pols a les seves cordes vocals. així doncs, dia rere dia, enfilava el seu "poderio" per les notes més altes del "sobreviviré" de mónica naranjo o del "i will always love you" de la whitney houston. deixant en evidència, la intensitat del pobre aparell i els vidres de la balconera. un autèntic drama auditiu, de debò!

Lula ha dit...

Però què dius?!?!?!!!

Jo poso la música per tots els que estem a casa. Demano permís eh? rollo: posem musiqueta?
Molts clàssics, per la colecció que regalava LV pagant, però tb òpera (que a la meva Jr li agrada, mira tu per on) però tb el chaval de la peca o doors o li deixo triar a la nena (i em condemno a la patito...agghh)

Besoteeeeeeeees

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Jo de tant en tant encara he de "patir" la música de la meua dona quan es col·loca davant del seu PC. Jo no sé per que no usa els cascos!!!!

Salut

Joan ha dit...

I què hi ha del 'fil musical'? Insuls com ell sol, però públic. Ara, com unes bones notes a tota dutxa no hi ha karaokes japonesos que valguin.

L'illa dels monstres ha dit...

Quan era petit l'espai de compartir música amb la família era el cotxe, ja que quasi cada cap de setmana anàvem a veure els avis, cosa que comportava entre anar i tornar unes 2 hores i mitja de música basada en cassettes de Tomeu Penya, Lluís Llach, El tec i la teca i algun que altre cantant italià.

Un cop crescut vaig agrair una mica d'intimitat musical, la veritat.

Albert B. i R. ha dit...

No sóc molt d'escoltar música. Em molesta molt tota aquesta gent que el posa a tot drap pel carrer i que l'has d'aguantar al transport públic. Per això, a casa, també cadascú escolta el que vol de forma íntima i prou.

El porquet ha dit...

Bé, la nova immigració llatinoamericana ens està retornant a aquests temps que enyores (o no) gràcies als megamòbils que porten tot fent sonar, per l'altaveu, estridents sonoritats hip-hoperes i d'altres rareses a les meves orelletes.

Ai senyor, com he rigut amb els clicks de famobil... sí senyor! Tota la vida s'han dit així!!!!

el paseante ha dit...

Ara hi ha aquelles discos-mòbils a bord de cotxes tunejats. Per allò de la llei de Murphy, sempre se m'acosten pel carrer amb aquell "chumba-chumba" estrident, quan als walkmans estan a punt de dir-me l'alineació del Barça. Els conductors/discjockeis deuen ser del Madrid.

òscar ha dit...

perpetrar cançons amb els companys de feina, qual terrorista musical de pa sucat amb oli, hauria d'estar subvencionat per la patronal XEXU. genera bon ambient de treball i optimitza la productivitat. viatge llàmpec a madrid llavors? :)

el teu fill està creixent amb un bon bagatge musical NADEIA. és la millor manera que no pensi que la música comença i acaba al club disney o, pitjor encara, als 40 principals. :)

el tema de les ulleres de sol és per un apunt a banda MEIA. aquell clàssic d'un paio (o paia) amb ulleres de sol dins del súper, o d'un pàrquing, sempre l'he trobat de pixar i no caure gota.

trens i metros són mitjans de transport d'allò més idonis per aillar-se amb l'ipod ANNA. tot i així, quan intueixes una bona història en d'altres usuaris, s'escau baixar el volum de l'mp3 i, amb els cascs com si escoltessis música per disimular, anar fent el xafarder :) m'encanta!

estic per anar, TIENDITAS, ara mateix al facebook i crear-hi un grup de "fanàtics d'escoltar la música a casa a tota castanya". segur que s'hi apunten un bon grapat d'aquells que, per desgràcia, també l'escolten a tota castanya ... a la platja! :)

òscar ha dit...

ballar i cantar, fent l'ase per casa GRIGRI, és una de les activitats familiars que més de bon ànim em posen. no diré que ho fem cada dos per tres perquè, la veritat, cansament, mal de caps i cabòries del dia a dia fan que t'oblidis de fer petites coses com aqueta però, quan ho fa, ... és allò de ¡¡¡qué bello es vivir!!!

em temo que si ens posem a cantar les nostres cançonete ASSUMPTA ... en fotran fora del viena! :) però ben pensat ... i que?

les converses estúpides de tren i metro a mi em distreuen molt ALYEBARD. val ... és una mica com fer xafarderia dels altres però ... acabes escoltant cada cosa que déu ni do!

sí, sí MK; mon germà posava molta banda sonora, òperes rock i 'altres propostes d'aquest estil. ara s'ha acartronat una mica i massa de música no és. compartim música, i tant, fins i tot a la feina.

bé MURGA, això jaés faraina d'altre "costal" :) cal fer-ho a hores raonables i, tot i així, amb una nmica de seny ja que jo, per exemple, tenia una veina que aprenia piano que em tenia martiritzat.

ohhhhh com anima, LULA, el chaval de la peca! jardín prohibido o dame veneno que quiero morir dame veneeeeeno són millors que qualsevol micebrina o pharmaton complex. visca la música vitaminada!

et vol fer patícip, DISSORTAT, de la seva alegria musical. sort que el volum dels ordinadors donen pel que donen :)

ladutxa és el indret de casa en el que un/a treu el participant d'ot que porta dins JOAN. jo, de fet, a vegades acabo treient el baríton que porto dins per desgràcia de família i veins que m'escolten fotent-li a una òpera o, pitjor encara, alguna sarsuela d'allò més carrinclona :)

el cotxe és, potser ILLA, el lloc de compartir músia més típic que encara queda. el cotxe jo posavem la trinca i d'aquest estil. tomeu penya? com mola! nina quan te vai conéixer canvià tot ... (amb accent mallorquí, clar!)

cóm és allò ALBERT? contra gustos ...? doncs això, mirar d'estar contents i a gust sense fer la punyeta els altres.

Aris ha dit...

A casa meva em passava el mateix, només que el meu pare en compte d'Opera posava Ray Coniff o James Last...jo ara només faig servir els cascos per fer footing o per relaxar-me quan vaig en avió. I jo també tinc veíns que de quan en quan fan karaoke a tot volum (horrorós, sort que es un cop al mes).

Cromlec ha dit...

A casa meva, els caps de setmana, esmorsem escoltant alguna emisora musical.I a vegades per sopar possem musica de fons, sobretot musica de cantautor.

Pel que fa al mes petit de la casa, li agrada molt escoltar contes explicats pels pares i a l'aparell de musica de la seva habitació.

Pel que af a les batalles d'indis i bakers, jo hi jugava a casa els avis tot escoltant la Odet Pinto o el Capri que posava el meu avi.

Gabriel ha dit...

L'MP3 ha de tenir al seu moment al dia com tenen altres aparells. Cada cop més aïllats? Potser sí...però potser en el fons els aparells també reflecteixen al món en el que vivim i de la manera com evolucionem i canvien els hàbits i costums.
Reconec que no sóc d'Mp3, tot i que en algún moment ho he desitjat ser...
Viatjant en FGC afortunadament no hi ha fil musical, però recordo haver anat amb Renfe (perdó, ara Rodalies Catalunya) un trajecte cap a Barcelona i recordo entre estació i estació un fil musical de fons bastant infumable. Suposo que a vegades, en determinats ambients i transports tenir un llibre al costat, un diari o un reproductor de Mp3 confesso que poden ser una autèntica taula de salvació.

Àlex ha dit...

A casa meva tenim un sistema rotatori d'escoltar música en comunitat: el primer que arriba, el primer que posa la música. I precisament per no aïllar-nos ens fem fotre i aguantem el rotllo de l'altra/e: definitivament odio el metal, el trash i especialment els Marea i ell detesta el britpop. Per això vivim junts: per guanyar-nos el cel resistint-nos.
Salut!

Sílvia ha dit...

Hola Òscar
Cada cop anem més a la nostra bola. Progressem? mmm...
salutacions

òscar ha dit...

cert el que comentes PORQUET. no hi ha vagó de metro en el que no trobem un d'aquests noiets/noietes oferint-nos un sorollós tast d'aquesta mena de melodies. toquen, també molt, el tema de bachates, merengues, etc. ps: desconec perque de fa uns anys els hi ha pegat per anomenar-los playmobils, la veritat.

no poden ser d'altre equip PASEANTE. és l'herència del pim-pam que en guti del crackòvia, abans de marxar a turquia, ens ha deixat. :)

hosti ARIS ... ray coniff i james last, amb aquelles versions instrumentals d'èxits de tots els temps! pensava que això només era un pecat exclussiu de casa meva.

què gran era en capri CROMLEC! aquells monòlegs, en vinil a 45 rpm, parlant de la parenta, les quinieles o el senyor doctor. fer indis contra vaquers, amb aquestes històries de fons, deuria fer que indis i vaquers aturessin la batalleta per gaudir d'en capri.

jo cada matí viatjo en metro escoltant l'ipod GABRIEL. és una manera de començar el dia amb força i empenta. malgrat això, hi ha cops que deixo el volum a zero per prendre atenció a les converses dels altres viatgers. xaferot que ha sortit un :)

bé ÀLEX, en tots els indrets couen faves (toma ja la traducció!). jo també soc una mica malalt de britpop i la meva dona de sidonie. la solució a casa ha acabat resultant més senzilla: a mi m'agrada sidonie i ella escolta molt contenta oasis, blur i, fins i tot, so manchester. clar, totplegat és més senzill perque a cap dels dos ens agrada el metal (bufff!). :)

sí SÍLVIA; malgrat l'mp3 progressem. tot guany acaba resultant bo si l'utilitzem amb mesura.

Guspira ha dit...

Això que els humans han reconvertit el fet d'escoltar música en un acte majoritàriament aïllat i íntim la meva veïna s'ho passa pel forro! Ella posa l'Alejandro Sanz per a toooooot el veïnat! I a més ho fa els dissabtes i els diumenges al matí! La mare que la va...parir!!!

òscar ha dit...

la generositat d'algunes veines, GUSPIRA, tot oferint generosament la seva música als altres, no admet males interpretacions. ¡vale, que a lo mejor me lo merezco! ¡bueno ... (larala)! :)

Nits ha dit...

M'ha agradat molt el post, m'ha fet pensar en quan era petita i la música que sonava per casa i com m'ha influit. Penso que quan no tens opció, pels veins o per no molestar els altres, doncs MP3 és un invent fabulós, però crec que és maco compartir amb els altres la música i sobretot si hi ha petits, amb els anys aquesta música (la dels pares) també et queda i ocupa un lloc de records de moltes vivències. Com tu has explicat. Igual com també és bo, penso, que els nens, puguin tenir el seu espai per posar aquella música que els agrada com feia jo amb el Parchis i Enrique i Ana (que ja em diras) però ho recordo ccom uns moments xulos de la infancia.

Salutacions Oscar!!!!

òscar ha dit...

parxis, enrique i ana, músiques de les sèries i els dibuixos de la tele ... totes aquestes músiques formen part del imaginari de molts i molts nens d'altres generacions, NITS. l'mp3 té, segur, moltíssimes virtuts però el que jo em pregunto és si les músiques dels altres (de pares, mares, gremans o avis) formaran part dels nens d'avui en dia. penso que al menys no tant com en van formar a la nostra.

meloenvuelvepararegalo ha dit...

Jo m'estimo més que sigui un acte aïllat quan estàs en un lloc públic i compartit com és el metro el bus!
Però és veritat que la nostra ampla i variada cultura musical potser no la tenen les nostres criatures perquè no sentiran la nostra banda sonora, si no és a festes de Cap d'Any :)
salutacions,

òscar ha dit...

caldrà llavors, MELOENVUELVEPARAREGALO, fer més d'una festa de cap d'any mentre duri l'any. :) serà una de les poques formes d'ensenyar-lis que hi ha quelcom més enllà de la miley cyrus.

Deric ha dit...

això de l'aïllament ja ho escoltava jo de petit quan anava, primer amb el meu "comediscos" pel carrer i després amb el walkman.
Per sort ja no se sent música a tot volum a casa dels veïns perquè es posen l'iPod i a destrossar-se les oïdes ells solets!

Gemma Sara ha dit...

Iep, jo vaig créixer entre el Camilo Sesto del meu pare i el Raimon de la meva mare (en política també fan el mateix). Ah, i mi carro me lo robaron, com tu, també, per part de la meva besàvia (per cert, al final troba el carro, m'ho va dir una companya de la feina).

Ara no puc dormir si no em poso a l'equip un disc que vam fer expressament per anar a dormir, no hi ha ni Camilo Sesto ni Raimon, tot i que el Veles e Vents podria ser-hi... em sembla que al proper hi serà! Bona nit.

òscar ha dit...

com molava el comediscos DERIC! recordo el meu, de color vermell, deglutint singles i penbjat en bandolera. potser sí que, sigui amb la dimensió que sigui, sempre s'ha escoltat això de l'aïllament en relació a la música. a mi les audicions en comú, sense emprenyar (massa) al veinat, m'agradaven.

la música per anar a dormir jo ja no la faig servir, GEMMA SARA. abans era més de ràdio i ara, la veritat, com estic tan fet puré no em cal ni música, ni tele ni, fet i fet, ajudaria a buscar al coi de manolo escobar el seu carro :)

Laia ha dit...

Com sempre, al·lucino amb la quantitat de comentaris! Els temps canvien però jo crec que en aquest cas, per bé :)

òscar ha dit...

segur LAIA que, al menys, són menys escandalosos :)

MPG ha dit...

A casa tot es comparteix, així que només hi ha una tele i un ordinador... i a tots ens toca esperar torn per a ser l'"AMO" de l'aparell que volem.... i per tant, els altres s'aguanten mentre no els hi toca i escolten el que altre ha triat

òscar ha dit...

és una bona opció MPG. així, ho vulguis o no, acabes coneixent els gustos dels altres.