hi ha un gest de la infantessa, contradictòriament tendre, que és el paradigma d’un dels gripaus que et tocarà empassar en vida adulta. exemplifica el fotimer de coses que et veus obligat a fer a contracor, malgrat la imposició t’arribi avalada per un presumpte bé major.quan et posaven el plat a taula, tot demanant-te que diguessis prou en el moment que la quantitat dipositada de fricandó amb moixernons o de, per citar alguna cosa més refrescant, esqueixada de bacallà saciés la teva expectativa deglutidora; el gest matern o patern era servir-te’n cullerada o cullerada i mitja de més. perquè sí.
tu et queixaves amargament. rondinaves preguntant pel ínfim valor de la teva opinió si t’acabaven posant un plus alimentari no sol•licitat o, fins i tot, amenaçaves negar-te (teatralment) a menjar l’afegitó. res: ells adduïen que havies de créixer, que el teu futur com jugador de bàsquet a la nba o com torner fresador depenia de la cullerada i mitja incorporada al plat.
comprenc (perquè jo ara també la practico) la bona intenció del gest familiar. que un dèficit fricandoril pugui frenar l’anhela’t desenvolupament vertical pot acabar esdevenint tan cert com que atorgar llibertat de ració als nens és, sempre que no hi hagi hamburgueses, ous ferrats o patates al menú, el primer pas per introduir una quantitativament precària nouvelle cuisin als àpats casolans.
el que no acabo de comprendre és que, ja d’adult, rememori aquest gest tot just quan el papa estat m’envia una carta sol•licitant-me abonar, com cada any, impostos.
potser és que m’emociona (teatralment) el bé major de saber que, gràcies a la meva contribució pecuniària, el país acabarà alt com pau gasol, eixerit (per dins i per fora) com josé coronado i laboriós com un torner fresador.
o potser és que m’he acostumat tant a empassar el gripau de la declaració de la renda que crec impossible que hi hagin aprofitats que es cruspeixen fricandó amb moixernons gràcies als tòtils que paguem.
o esqueixada de bacallà; ara comença la caloreta.
Entrades
34 comentaris:
sovint aquesta cullerda de més encara et cau al plat ara, quan el fillet ja en suma més de quaranta, perquè "no menges prou", michelins a banda
jo he après a dir prou una cullerada o dues abans de voler dir prou amb l'afegitó, dit amb una rapidesa que riu-te'n tu dels driblings d'en Messi, de 'si un cas ja repetiré', però només em funciona amb el menjar. o sigui que no crec que et pugui servir de gaire res...
Jo, abans que em començessin a omplir el plat, abans que el primer cullerot decantés... ja deia prou! (per allò de l'afegitó).
Potser amb els impostos hauríem de dir prou abans tot just que ens arribés la declaració. I tots junts potser tindriem força!!
ironia de la fina :) honestament sempre he cregut que paguem pocs impostos, el mal és que veient que es fa amb ells, potser en paguem massa :S
Això la meva àvia encara ho fa. Sempre diu allò de “ja diràs prou”, i després es fa la sorda. Com conec la seva malèfica tècnica li dic “prou” un parell de cullerades abans.
I ara, com ja hem menjat prou bé, ens toca anar a declarar. Una de les coses més carregoses de l’any. Només veure el “borrador” a la bústia ja em foto negre. I, no sé per quin estrany motiu aquella gent d’hisenda sempre acaba considerant que durant l’any has pagat massa poc.
*Sànset*
... i aquesta es presenta mala anyada sigui per fricandons o bacallans amb xamfaina... i és que de tant estar amb l'aigua al coll, l'esforç d'empassar es fa difícil...
Si en veiesim el seu bon us potser no ens sabria tant de greu, però com que tot s'envà per alimentar lladres ens fa emprenyar molt, almenys a mi.
piropop piropop piropopopopoooooop
El papá estat em té cansat.
Pagar i pagar per no res.
Bé, si, per una cosa si, per pagar subvencions a qui els vota.
Ja està bé.
Es pot entendre que si volem una societat amb una sèrie de prestacions socials, això no ho porten els reis.
El problema és la gestió patètica que se'n fa dels nostres diners que ens costen un bon esforç de guanyar. Perque quan alguna cosa és de tots, al final no és de ningú. Estic segura que si ens donessin el percentatge de la rendibilitat real dels nostres impostos, surtiriem al carrer i penjaríem a tres o quatre.
Més que els impostos (perquè encara no tinc cap propietat per la que estigui hipotecada, tot arribarà), el que em fa ràbia és pagar l'assegurança del cotxe. Gairebé novell i amb cotxe vermell (bé, clio granate de 12 anys, però com hi diu "vermell" més em toca acoquinar la gripauada, però atenció, això no farà cap país eixerit com José Coronado, sinó les asseguradores més riques).
O carpaccio de bacallà, el dissabte en vaig tastar, molt bo! :D
Vols creure que jo vivia feliçment en el meu món sense pensar que toca fer la declaració de la renta? Ja ha passat un any? Segur que no ens n'han colat dues aquest any? Jo ja m'espero de tot. Què hi farem, a veure si ens tornen alguna cosa, no?
Doncs que fa ràbia que s'utilitzin els diners tant malament... molta que se'ls quedin i que els llencin i que no n'hi hagi per les coses importants.
tot i que veritablement hi ha vegades que sembla ens prenguin el pel amb els nostres diners, hem de mantenir la idea romàntica de que el fer les coses bé ens fam ser més persones.
Salut
Ahh si et serveix de consol també em tocarà pagar en la declaració de renta d'aquest any:) A MENJAR GRIPAUSSSS!!!!
Ah! així que tu ets dels afortunats als que els hi toca pagar? :-))
Als pobres ens en tornen (i declarant-ho tot i sense fer trampes, que consti!) als pobres autònoms ens tenen tan fregits, massacrats, aixafats i recargolats durant tot l'any que jo, quan s'apropa l'època de la declaració de la renda penso... uf!! menys mal!! per fi ens tornaran una mica de tot el que hem pagat de més!! :-))
Gràcies, Òscar!! així m'agrada!! Gràcies a tots els que aquests dies, en fer la pau amb Hisenda, resulta que havíeu pagat "poc" i heu d'afegir la resta... els que hem pagat de més us saludem ;-))
Una cosina meva una vegada em deia "m'agradaria tant haver de pagar un milió de pessetes a la Renda!!" jajaja i jo deia que jo també!! :-DD
(m'ho va dir fa temps, per això deia "pessetes")
De petit t'ensenyen les coses perquè et serveixin en el futur, encara que quan ets nen no ho vegis massa clar.
Adéu!
La cangur dels meus fills els embotia l'última cullerada amb l'argument "potentíssim" que "aquesta és la que alimenta"!!!! Sort que eren molt petits i no se n'adonaven. Ara, el dia que jo arribava de la feina puntual i encara enxampava l'última cullerada, se'm regirava tot! I dels impostos més val no parlar-ne que el dia ja é sprou gris per ell sol. Petons.
tota una tradició això que comentes JESÚS: les mares, tinguem l'edat que tinguem, sempre ens veuen desnutrits.
la tàctica previsora ELUR, tant en les cullerades com amb hisenda, és d'allò més útil per intentar no enuegar-te.
amb cor de reptar a un pols a ma mare m'hi veig, CESC. amb hisenda (digue'm cagat) no!
estic amb tu CLIDICE: no em sap greu que es paguin impostos. em sap greu que els dilapidin en dietetes, congressets i en fer, en definitiva, el plat més gros d'uns quants.
la setmana prèvia d'entregar-la, la de buscar paperots per arreu, és de les pitjors setmanes de l'any SÀNSET.
molt mala anyada THERA. i l'aigua, de tant estar al coll, ens té també força ofegats.
i de taules farçides de lladres, JOAN, en som tots ben conscients que n'hi ha un bon grapat.
jo sempre havia dit, LAIA, dibirop dibirop dibirop. això és el millor de les onomatopèies: cadascú les fa al seu gust :)
hi ha papes, TORO, als que no els hi hauriem de deixar tenir fills.
les grans companyies ESTHER, siguin d'assegurances o estatals, són les que, al final, sempre estan més eixerides. les que, sí o sí, mengen carpaccio de bacallà, de vedella (també boníssim) o de pop (de traca i mocador). :)
jo pago poquet, però pago XEXU. el gestor sempre em diu que es culpa meva per no agafar factures, etc, etc. al damunt culpa meva!!!
sempre reben el polítics CARME però la impressió general, penso que gens equivocada, és que són uns pèssims gestors (com a poc) dels presupostos.
potser per aquesta idea romàntica, CARLOS, seguim pagant tot pensant que, al final, es faci bon us de la morterada de quartos que recapten.
em consolaria més, JORDI, que els gripaus es gastessin en coses visibles pels que ens els traguem.
a mi també m'agradaria pagar morterades d'aquest estil ASSUMPTA. no és el cas i, tot plegat, és força més tristament terrenal.
no en toca altra ALBERT. o això o a menjar patates i ous ferrats tot el sant dia.
doncs no vull ser aixafaguitarres FADA, però encara ho serà més el dia D en el que toca fer el pagament de la punyeta. :)
ei,
què si pot fer si la paraula tòtils ens agrada i en som gran seguidors..
comença la caloreta i l'alèrgia..
Salut!
;)
Per desgràcia, ens toca tragar a mesura que ens anem fent grans que quan som petits. Aquesta cullerada és només un mins exemple del que tocarà viure des del primer dia que es posi a treballar.
cullerades, gripaus, impostos: agfssssssssssss :(
Jo també deia prou però no em feien cas!!!
Salut!!!
jo passo de més cullarades
Quaan et demanin de pagar impostos, fes com els teus pares: els en dones una culleradeta més. No et vindrà de mil eurets ara, i així fas gran l'Estat.
Doncs sí, era i és així. Ara et val l'experiència i dius prou una mica abans del que voldries.
Tal hi com quan erem petits.. a callar i aguantar!
La cançó.. jaj m'ha portat molts records!
sí, sempre acabem pagant els tontos i després vindrà un Millet o un Matas o un Camps qualsevol a riure's a la nostra cara
Y luego, a veces, hasta se llega a echar de menos :P esa cucharada...
Aprovechados, los hay en todos los ámbitos de esta "suciedad" materialista ;)
Un beso
li tenim un amor incondicional a la paraula tòtils, EULÀLIA.
deu ser, ALBERT, una mena d'entrenament que el pares, de forma inconscient, ens fan.
el millor resum és l'agfsssssssssssssss final CRIS :)
el prou, ni de petits ni de grans EVA, sembla ser massa efectiu. fixa't en l'exemple del cuní :)
tots voldriem passar LYDIE. altra cosa és que ens facin cas.
mil eurets PASEANTE??? no sé en quin post vas entendre :) que jo era altruista de mena però et garanteixo que ho vas entendre malament!!!
que vindria ser MAI, si fa o no fa, allò de mirar de pagar una mica menys desgravant tot el que es pot i més :)
el comeranas és un clàssic CLARA. callar i aguantar ... també! :)
els tontos fem equilibris DERIC. els massa llestos, a vegades, van a petar a la garjola. a vegades, això sí!
se echa de menos SILVIA D. y aún más cuando las comparas con los otros tipos de cucharadas que te acaban exigiendo.
buff... Jo l'he feta dos cops, la declaració, de moment. El primer vaig haver de pagar prop de 300 euros, i el segon me'n van tornar uns 80. Aquest any no sé com anirem, però espero que no em busquin massa les pessigolles (tampoc no poden, perquè no vaig tenir cap moviment estrany...). :D
La meva sogra, malgrat que tracta amb "nens" crescudets, continua aplicant la cullerada i mitja, gairebé dues, de més! argh!
i tant!
Al final esdevindré insubmís!
*Sànset*
hi ha una mena de llegenda urbana NÚR, entre mames i sogres, que a grans trets diu que gràcies a aquest plus de les dues cullerades, els comensals que les pateixen són com són -de bons-.
crec que aquesta mena de insubmisió, SÀNSET, no està encara tipificada.
Uaaauuuu, quins records!
Publica un comentari a l'entrada