la pera a dos mans

l’entretingudíssim itinerari intersetmanal casa-feina-casa deixa, alguns cops, com a dolç peatge pel cap de setmana una mandra gatuna, una pause vital manifestada en un desig zero per fer res que no sigui mantenir un apassionat affaire amb sofà i tele. aquest tocar-se la pera a dos mans no sempre és sant de la devoció de tothom.

quan la meva dona (ideòloga de l’eslògan “dropos no, gràcies!”) contempla que mantinc aquesta desidiosa actitud més de tres quarts d’hora un diumenge al matí; s’acosta a la galeria, agafa l’escala, es pal planta davant meu i, fent d’improvisat obstacle visual entre la superpantalla comprada per reis i l’òscar escarxofat, m’etziba l’ordre més inquietant que oïda humana mai desitjaria escoltar: “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes”.

el “tierra trágame” o el “veure la teva vida passar” expliquen només somerament alguna de les coses que se’t passen pel cap. dedicar uns adjectius qualificatius al constructor que va decidir habilitar un llarg altell al passadís de casa, expliquen les altres.

si hagués tingut vocació de monitor d’steeps (que no la tinc); el freqüent puja-baixa d’esglaons per la precària escala seria l’entrenament ideal per acabar lluint uns bessons de ciclista.

si les infantils tardes de circ m’haguessin despertat el cuquet del funambulisme (el cuc, més que adormit està mort); mantenir l’equilibri carregat amb els coi de plafons de fusta, tremolant com un tres de nou a punt de fer llenya, em permetria ingressar al circ d’angel cristo passejant-me damunt dels caps d’elefants, tigres i altres animalons.

si les pelis d’indiana jones m’haguessin fet somiar un futur envoltat de troballes arqueològiques (la barba curta no em queda malament però els barrets no em fan gens el pes); tindria algun sentit l’excavar buscant forat per encabir maletes damunt de l’arbre de nadal, una pantalla d’ordinador de l’any 85 mirant de no trencar la vaixella regalada per la sogra o una caixa amb tovalloles sense que un esquí em deixi un ull guerxo.

si tingués vocació d’actor, fingiria amnèsia temporal quan la meva dona em digués “has de pujar a l’altell per desar algunes cosetes” i jo, després de respondre-li “vostè qui és?” i “què és un altell?”, continués abraonat al sofà tot mirant despreocupadament un partit de bàsquet entre l’estudiantes i el caja laboral.

malauradament els actors pèssims acabem conreant bessons de ciclista, practiquem el funambulisme casolà i semblem ben bé harrisson’s ford’s sense barret després de pronunciar, tot amables i somrients, “ara mateix vaig, carinyo”.