la venjança de donya menda

(s’obre el teló. el focus il.lumina un home amb cara resignada assegut davant una taula sols vestida per un ordinador portàtil amb wi-fi. comença a escoltar-se “l’stuck in the middle with” you dels stealers wheel i des de la dreta de l’escenari entra una dona, ballant pausadament la cançó, amb un canuto de boli bic i municions de granets d’arrós a la mà dreta i, a l’esquerra, una goma de pollastre preparada a modus de tiraxines. l’escena recrea suaument una del “reservoir dogs” de tarantino. s’esvaeix la música)

DONA: ja saps ... ¡escriu!
(amb el canuto amenaçant llençar un projectil)

HOME:
(no diu res -imaginant el grà d’arrós deixant-li l’ull a la virulé- i escriu un text que li és familiar però amb algunes MAJÚSCULES modificacions)...



la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita del meu HOME empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprèsA i admiraDA.

explica, per exemple, que DEMANAR-LI QUE DESI ELS LLENÇOLS A L’ALT DELS ARMARIS EXIGEIX MÉS TEMPS D’ESPERA QUE LES OBRES DE LA SAGRADA FAMILIA. esmenta, com qui no vol la cosa, que PERTANY A UNA ESTRANYA SECTA QUE SOTA L’EXCUSSA D’UNA INCAPACITAT CONGÈNITA PER COLOCAR BOMBETES O QUADRES A LA PARET AMAGA UNA MANDRA MALALTISSA.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que LES CANÇONS DEL IPOD FAMILIAR quedaràN democràticament repartiDES en percentatges de 90 (ELL, CLAR) i 10 (jo). I QUE, A MÉS A MÉS, HAUREM DE SUPORTAR AMB ESTOICISME QUE ENTONI (ÉS UN DIR) MENTRE ES DUTXA, AUDICIDIS MUSICALS DE L’ESTIL “NUNCA DEBÍ ENAMORARME” DE CAMELA, LA INFUMABLE “LAMENTO BOLIVIANO” D’UN TAL DANI MATA O “ES UNA LATA EL TRABAJAR” DE LUIS AGUILÉ.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que EL MEU HOME mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a REPlicar AL SEU bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb TAPS A LES OIDES DESPRÉS DE LA SEVA MUSICAL DUTXA, bona nit i t’estimo.



(l’home acaba l’escrit -tot pensant que quí li manava posar al ipod aquestes horterades- i pregunta ...)

HOME: ¿alguna cosa més, carinyu?

DONA: res més. penja-ho al bloc signat per mi i acompanya-ho d’alguna cançoneta final.

(la dona s’atura i fa un gest exagerat d’estar pensant agafant-se la barbeta amb la mà)

DONA: sí, una cosa més ... ¿m’acompanyes a l’abacus ara, oi?

(es tanca el teló mentre sona una cançoneta de marc parrot)