la vírgen de la cueva

en un món oníric, de cançó infantil, plouria quan se li solicités a la vírgen de la cueva. els ocellets cantarien sense que els humans haguéssim d’esquivar els misils que tot sovint ens envien per manca de wc’s als arbres. els núvols s’aixecarien al gust del consumidor. les entitats financeres esdevindrien robin hood’s concedint crèdits (com les ampolles) no retornables i, el millor de tot, treballariem en una feina divertidísima i enriquidora que ens faria sentir en perfecta comunió amb nosaltres mateixos. en un món oníric, clar.

després de setmanes atabalat, la proximitat de l’agost està oferint-me una treva laboral pre-vacances en la que frueixo d’hores i hores per avorrir-me com una ostra del cantàbric. sense saber massa què fer, em deixo hipnotitzar pel lent passejar de les agulles del rellotge del despatx i, clavant la mirada als números III, VI, IX i XII que marquen els quarts, divago oníricament sobre l’autorealització a la feina ...

penso, mentre la vista es perd al IX que a eto’o li acaben de pispar, que les feines que encara m’avorririen més que el no res, que fet i fet és el faig ara, serien les de vigilant nocturn de parking (acabaria fins el capdemunt de veure anuncis de l’abdominaiser al teletienda), garitero d’un peatge d’autopista (ningú es digna ni a saludar-te i sols s’anima una mica quan els usuaris, farts dels preus abussius, fan sonar el clàxon en passar la barrera) i de venedor de cotons de sucre al circ (poca gent va a un circ que no sigui el du soleil i, els que hi van, segur que ja no mengen cotó de sucre).

la que més m’entretindria, amb diferència, és la de posar els títols de portada dels diaris esportius. encara flipo, mentre em captiva el XII del rellotge, que els adolescents desitgin participar a ot o ser contertulis maleducats d’un programa del cor enlloc de convertir-se en ideòlegs de perles com “van maal” (quan el barça de van gaal no parava de perdre), “9 semanas y media con laporta” (striptease presidencial al control de l’aeroport) o “la reencarnación de judas” (marxa de figo al madrid).

en un món oníric, de cançó infantil, no miraria els quarts del rellotge ni escriuria un post sobre l’autorelització laboral, sobre les feines que m’ensopirien i les que em divertirien. estaria deixant el pis com els xorros del oro ja que demà torna la meva dona i em caurà una pluja de retrets quan vegi com està tot que no hi ha vírgen de la cueva que l’aturi.

segurament l’sport titolaria, en portada, “la cagaste, burt lancaster” i el mundo deportivo “aquí no hay quien viva”. amb raó.

òscar rodríguez

miro al diccionari ...

rodríguez:
cognom omnipresent a les guies telefòniques ibèriques, especialment si consultes per la lletra R. també s’anomena així als homes que, temporalment apartats de dona i fill/s en periode vacacional, gaudeixen en concupiscent llibertinatge d’aquesta estival solitut.

sols hi ha dues condicions d’obligat compliment per ser un rodríguez amb totes les de la llei. 1) que la dona mandregi, amb el nen, tumbada a la bartola de la platja mentre tu penques. 2) lluïr un pecholobo de l’estil d’alfredo landa o, si tens una mica més de glamour i perxa, de l’estil màgnum (tom selleck).

com des d’aquest dilluns passat compleixo escrupolosament amb les condicions 1 i 2 abans esmentades, puc afirmar amb orgull xiroi que soc un rodríguez com el temple de la sagrada família. ara, això sí, mentre a les pelis de landa el rodríguez de torn esdevé objecte del desig de tota sueca, teutona o autòctona que se li creua pel camí, a la (meva) vida real ningú no em fot ni cas.

dimarts tarda vaig tenir la primera prova d’aquesta indiferència. tot passejant pel carrer astúries de la vila de gràcia, vaig creuar-me amb, al menys, quaranta-tres turistes altes com un sant pau i rostidetes pel sol. se’m notava d’una hora lluny, com si portés un rètol al front publicitant-ho, que jo era un veritable rodríguez de les terres catalanes. un guifré el pilós, un comte arnau parit per despertar lascives mirades d’admiració entre les guiris. res de res. sols un noi tot suat va demanar-me si volia signar per apadrinar un nen. emprenyat vaig dir-li que el que jo desitjava era que m’apadrinés, a mi, una nibelunga.

ahir tarda, creient que la causa del primer fracàs podria tenir relació directa amb el fet de que no se’m veiés l’atractiva pelambrera del pit, vaig descordar-me dos botons de la camisa. toma matxote! malgrat l’evident canvi, els resultats van ser idènticament decepcionants. bé, la caixera del condis em va dir “adeu guapo” en pagar però això m’ho diu sempre vagi, o no, amb la camisa descordada.

aquest matí, al despatx, segueixo amb la camisa descordada i lluïnt al front el cartell que proclama que soc un rodríguez. la cartera, després d’entregar una carta certificada, m’ha dit mirant-me l’obertura camisera, amb una bona dosi de rexufla, que “on hi ha pèl hi alegria, xato”. poc més.

i d’alegria si que n’hi ha, ho reconec. tanta que em dedico a mirar que en diu el diccionari al respecte ...

alegria:
estat d’ànim efervescent que l’exrodríguez conquereix, després de retrobar un divendres tarda a dona i fill, en el precís instant que la dona li diu, en veure’l descordat de camisa, “que guapo és el meu pecholobo”.

si m’ho digués en nibelung seria, senzillament, l’hòstia.

tots tenim un passat

tots tenim un passat. i el meu, al menys fins els 10 anys, queda resumit per la suma gens aleatòria de nou lletres de l'abecedari: P+I+J+O+T+E+R+E+S.

la culpa (el culpable sempre encoloma la culpa als altres) és de la tele. imagino que vaig parar l’orella a algún programa de l’uhf teoritzant que el germà petit és el que gaudeix de tots els avantatges i consentiments d’aquesta benjamina condició i, com els nens són esponjes, vaig agafar-me amb literalitat als drets conquerits pel senzill fet de ser l’últim en aterrar a casa. espabiladillo que era un.

una de les primeres mostres de pijoterisme beligerant l’oferia en el terreny textil. em negava, en rodó i organitzant el pollastre que calgués, a vestir pantalons de llana ni jerseis de coll alt. al.legava que picaven una mala cosa i que jo, amb picors, no anava enlloc. i, efectivament, enlloc no anava fins aconseguir el canvi d’uniforme.

el conflicte també l’extrapolava als passeigs amb ma mare i ma germana. no caminava més de mitja hora seguida (vaig néixer esgotat, sembla ser) i, abans de sortir de casa, les sotmetia a interrogatori policial de l’estil ón anirem, què hem de fer, per quanta estona hi ha que si no em convencia, o presumia que m’estaven donant gat per llebre, s’acabava amb un “o anem en cotxe o jo no hi vaig”. elles, per art i gràcia d’aquell petit monstre mandrós, van estar un grapat d’anys sense fer massa exercici tot i que ja els metges, per aquella època, insistien en les virtuts del caminar per una bona circulació de la sang.

però, potser, el cim del pijoterisme vaig coronar-lo la tarda que, plenament convençut, vaig asseverar que no tornaria a netejar-me el cap perque el sabó enrogia els meus sensible ulls. un nen consentit, val; però guarro no -deurien pensar-.

a la recerca del xampú perfecte van visitar farmàcies d’arreu de la ciutat, drogueries, perfumeries i, fins i tot, consultar especialistes oculars de renom mundial (potser li estic posant més pà que formatge, eh!) fins a trobar la solució perfecte: una mena de barret foradat d’escuma que, encastat al cap, evitava el contacte dels ulls amb el sabó. el nen, per fi, tornaria a tenir el cabell net.

tots tenim un passat i el meu, ara per ara, està força allunyat de la suma gens aleatòria de lletres que forma la paraula pijoteres. perquè ... que segueixi sense posar-me jerseis de coll i pantalons de llana, o eviti passejar més de mitja hora seguida, o que no m’agradi gens ni mica que el sabó entri en contacte amb els meus ulls no és símptoma de P+I+J+O+T+E+R+E+S, oi?

la nova cançó

o vagareges (verb omnipresent als encreuats) evocant afligit un amor no correspost de joventut. o reivindiques quotes de llibertat saquejades per mandataris totalitaris.

tota generalització pot tenir les seves excepcions però, normalment, qualsevol cantautor reconegut haurà d’inclinar-se per una d’aquestes dues opcions per, carregat amb una guitarra i un extens mostrari de metàfores, tirar endavant una carrera reverenciada pel públic.

un altre dels segells de la marca "cantautor" és emprar un to més aviat ensopit, mancat de passió, d'aquells que t'acaben clavant l’estocada definitiva si te'ls escoltes un diumenge a la tarda que ja estàs una mica tou.

sigui cantant al cruel amor que el/la va abandonar injustament per altri gairebé als peus de l’altar o sigui solicitant una pàtria menys oprimida, l'important és que l’oïdor acabi amb els ulls enterbolits de llàgrimes i ganes (boges) de prendre’s cinc o sis micebrines amb ginseng.

aquesta habitual absència d’humor i passió al gènere m’ha portat a embrancar-me, els darrers dies, en una feixuga tasca d’arqueologia cantautoril cercant la perla musical, el tresor cantat qua aglutini aquestes dues característiques.



a les catacumbes del youtube, en blanc-i-negre, el senyor josé luís trenca amb els estereotips. transita, sense treva, des del hieratisme inicial a la passió desaforada. carrega, sense embuts, poesies ni metàfores, contra l’indignant ocupació anglessa de la roca de gibraltar amb un manifest toc d’humor que, al menys, jo li crec intuir.

trobo a faltar entre els cantautors catalans una peça de fina orfebreria musical com aquesta. una somrient núria feliu, per exemple, que a ritme de foxtrot reivindiqui la titolaritat catalana de l’illa de sardenya. podria acompanyar-la en duet, per allò de no obrir noves confrontacions, l’aragonès jose antonio labordeta. humor, passió i reivindicació pàtria tot en una.

com intueixo a la gran dama de sants massa enfeinada a les festes majors d’aquest estiu, potser millor apostar sobre segur. a norma duval, amb lletra de jiménez losantos, segur que li faria molta patxoca enaltir cantant la reconquesta ibèrica de l’illot de julivert de fa uns anys.

sentit de l’humor, a cap dels dos, segur que no els hi falta.

dret a vot

la lleva de nens que de franco gairebé sols sabiem que “tiene el culo blanco porque su mujer lo lava con ariel” varem escoltar fins a la sacietat, a casa i escola, que el dret a votar era un privilegi que ens havia caigut del cel. suposo que tal com baixava del cel aquest nou dret a escollir va començar paquito l’ascens a l’infern per rostir-se a l’ast, ben lentament.

potser per això, i perque a casa això dels referèndums no ho tenien encara massa per la mà, el professorat d’escola organitzava votacions per tal de familiaritzar-nos amb aquesta democràtica eina. votàvem pel delegat de curs, el subdelegat, el d’esports i, posats a votar, fins i tot per escollir delegat de neteja de pissarra o de passadisos. quina rellevant tasca desenvolupava aquest últim encara ara ningú no ho sap.

com tanta delegació resultava soporífera, els primers intents per organitzar votacions alienes (i més entretigudes) a l’organigrama d’aula van fer-se, en petit comité i sense acta escrita, per escollir si molaven més els rínxols de l’starsky o la pel.lambrera rossa d’en hutch, si la calba d’en kojac resultava més idònia per descobrir assasins que la gabardina de colombo o si era més txungo falconetti que l’indi joe de tom sawyer.

esperonats per l’èxit d’aquestes primàries inofensives, la primera gran votació va donar un pas endavant afegint a la temàtica televisiva una altra de caire més eròtico-festiva-infantil. 45 nens votant quin dels àngels de charlie era la que més patxoca feia.

incorporada cheryl ladd a la sèrie, les altres tres candidates eren kate jackson, jacklyn smith i l’ara recent desaparescuda farrah fawcet. excepte a kate jackson (sols un parell la van votar en catxondeio), l’elecció va estar apretadíssima i no absent de polèmica amb bescanvi de vots per flagolosines, grups de pressió i companys que afirmaven amb orgull que la seva mare era més guapa que qualsevol de les investigadores d’en charlie. van rebre, clar.

la democràcia elevada a l’absurd infantil, algun curs més tard, va obligar a debatir durant una hora sota el lema de “deportivo de la coruña: historia de un fracaso” ja que, com el profe era galleg, aquest va ser el tema escollit entre rialles. altres candidatures presentades (i no és conya) eren “campo o pelota” i “la lechuga: una especie en extinción”.

la lleva de nens que de franco sols sabiem que “tenía el culo blanco”, i que varem escollir a farrah fawcet com la més bonica de les quatre, sabem que mentre ella puja al cel amb aquest títol honorífic atorgat l’any de la picor, paquito segueix a l’infern rostint-se a l’ast.

si féssim ara un referèndum improvissat, segurament escolliriem per majoria absoluta que ben lentament. al costat d’altres com ell.