cafè amb gel dominical

com eminència de renom internacional que és en matèria de discussions trivials, la meva dona sol aprofitar l’avinentesa de l’ambient relaxat que es respira un diumenge, al solet de la terrassa d’un bar, per obrir un for de debat (entre ella i jo) centrat en dos grans temes de transcendència metafísica: “òscar: deixa’t de peterpans i romansos” i “òscar: un sosaines oníric”.

a poc que el nen em reclama com partenaire per jugar a pilota, jo miro de fugir cames ajudeu-me abandonant-la amb la seva interessant línia argumental i abocant-me en l’educativa activitat d’un vint-i-u emprant la paperera com cistella o al també molt docent frontó-futbol contra la paret de la biblioteca pública que hi ha a la plaça.

els cops en els que, desafortunadament per mi, altres menuts volten per enllà i acaben organitzant un partit de futbol sense presència paterna, no em queda altra que participar d’aquesta edificant polèmica de la que jo en soc involuntari protagonista.

l’artilleria amb la que, amablement, exemplifica el meu peterpanisme ilustrat és tan poderosa que no em queda més que limitar-me a glopejar el cafè amb gel mentre em recorda, entre d’altres coses, que vaig al súper per un quilo de tomàquets i torno amb un gelat de llet marengada, una bossa atapaïda de bolleria industrial martínez, quatre kojacs de maduixa i, és clar, sense tomàquets. o, també, que cada cop que passen per tele “els goonies” d’spielberg em poso més content que si m’hagués tocat l’euromillón.

com enlloc de debatre, ric i segueixo fotent-li al cafè amb gel, passa al següent tema que és la meva flagrant incapacitat per evocar cap somni passat. ella es lleva i fa una pormenoritzada narració de la peli mental que s’ha fet mentre dormia i jo, el soso oníric diplomat, no recordo mai ni un garbuix. em pregunta si de petit somiava i tinc un pretèrit record de despertar-me un cop pel tòpic de caure d’un precipici i altra, després de veure “los pajaros” de hitcotch, batallant contra angunioses aus voladores. res més.

ella se’n fa creus. diu que no recordar un trist i solitari somni no és gens normal. que tothom somia una cosa o altra i que hauria ser observat en alguna universitat nord-americana especialitzada en estudis neurològics.

a mi l’idea no em desagrada. si a més de visitar disney i els escenaris on es van rodar “els goonies”, em garanteixen que després d’estudiar cadascun dels meus somnis no recordats em donen un american donut ben farcidet de xocolata, m’hi apunto.

bé, jo i ... el nen. tots dos, de fa temps, que tenim ganes de practicar un vint-i-u de bàsquet fent servir una paperera nord-americana com a cistella.