teoria de l'esmeuïsme

el sentiment de propietat pels bens materials sol ser directament proporcional a l’esforç que ens suposa aconseguir-los. quants més litres de sang, suor i llàgrimes aboquem per abonar-li al banc el sostre que ens aixopluga o més hores extres fem per consentir el cotxe com un nen mimat i ric, més arrelat estarà aquest sentiment del és meu i de ningú més: l’esmeuïsme.

la força indòmita d’aquesta corrent presenta, també, una altra cara des de fa dècades. una vessant simpàtica si es vol, però més propera a l’egoisme fonamentalista que a la cultura de l’esforç.

de ben menuts, a l’escola, exemplifiquem aquest esmeuïsme edulcorat no deixant paticipar en partits de futbol o bàsquet a nens solitaris amb l’autoengany exculpatori del “ho sento però som parellls” o, el més tirànic, “la bola és meva i tu no jugues”. visca la pedagogia infantil!

altres clàssics del món escolar són no deixar el bolígraf a l’odiós company/a del darrera que se l’ha oblidat, tot i que en tinguis el plumier farçit i, l’emblemàtic esmeuisme cognitiu, consistent en respondre les preguntes d’un examen interposant el colze per evitar que el del costat et copïi. una versió més tecnificada substitueix colze per una carpeta o llibre fent les funcions d’efectiu obstacle visual.

el sentiment de propietat per collonades no és exclussiu dels infants. tinc un amic (no és conya) que va estar dues setmanes sense parlar-se amb son germà. el motiu de la discussió: un trist tall de pizza que el gran va menjar-se quan li pertocava al petit. 21 i 25 anys respectivament.

però l’exemple més paradigmàtic és, pel meu gust, el gest que centenars d’usuaris fan cada matí als vagons del metro quan s’adonen que el del costat pretén compartir lectura de diari gratuit amb ells. és sentir, intuir la ullada del lladregot de notícies i tancar el diari molest (em foto jo, però també et fots tu) o variar la postura colocant el propi cos com pantalla opaca entre el 20minutos o l’ADN i el lector furtiu. com als exàmens del cole.

l’esmeuïsme de pacotilla el tenim tan arrelat al subconsicient que, en realitat, el señor de los anillos va triomfar espectacularment sols perquè veient golum dient mi tesoro a un anell de nygui-nyogui ens veiem, a nosaltres mateixos, dient mi tesoro a bolígrafs bic i pilotes, a un misèrrim tall de pizza o, el que és pitjor, a un diari gratuit que, més que informar, et deixa els dits tacats de negre per tot el dia.