fefaentment

no era plat de bon gust emprar amb ell aquell to txulopiscinesc ja que es tractava d’un treballador modèlic i millor persona. però les normes son les normes i ¡què collons! no es podia tolerar que ningú, per bon jan que fos, se les saltés a la brauera. així que al cap de recursos humans, fastiguejat d’excuses dignes d’un pàrvul, no li va tremolar gens la veu quan va dir-li a H que el proper cop que fes tard s’aniria a la puta calle. va semblar-li que l’ús del "a la puta" reflectiria més fefaentment la inestabilitat del seu lloc de treball que el "de patitas". tot son criteris.

H no és cap prototip de bellesa masculina digna de compartir llençols, i adopcions vietnamites, amb l’angelina jolie. tampoc presenta un coeficient intel•lectual superior a la mitjana ni és un admirat esportista d’elit emprat com esquer per vendre natilles a tuttiplén.

però, malgrat no ser una icona social, atresora un aura que el converteix en un ser dotat d’un magnetisme diguem-ne que peculiar. quan H trepitja el carrer, atrau inevitablement a qualsevol vianant desinformat i/o turistes capbussats dins d’un plànol de la ciutat. farmàcies properes i itineraris més idonis per visitar la magna obra de gaudí figuren entre les preguntes més plantejades.

és una força superior de la que no se’n sap escapolir i, el que és més greu, amb l’afegitó de recrear-se en mil i un detalls i explicacions addicionals. millor agafi el bus que el deixa al peu del parc güell enlloc d’anar en metro i pujar per unes escales mecàniques que gairebé mai funcionen, ... bla, bla, bla. inevitablement arriba tard a la feina.

el més xocant és que no atrau enquestadors ni profetes de pseudoreligions rossets, vestits amb camisa blanca i corbata negra. només se li atansen per esbrinar cóm arribar algun lloc, però mai per qüestionar-li sobre hàbits de compra ni ensenyar-li el camino cap a la veritat.

ho ha provat tot i més. posar-se passamuntanyes sols sortir de l’escala de casa o recórrer a la cirurgia estètica creient que el problema era facial. assistir a cursos d’oratòria zen quan pensava que el problema eren els seus excessos verbals. res.

mirant el sostre i veient l’espassa de damocles del a la puta calle damunt del seu cap, va respondre-li al responsable de recursos humans, sense tremolar-li la veu, que la millor manera per anar-hi era obrint la porta del despatx en que es trobaven ara mateix. girar tot seguit a ma dreta, seguir recte pel passadís i, quan aquest s’acaba, tombar a l’esquerra fins un vestíbul emmoquetat en el que llueixen dos ascensors de portes platejades.

a H va semblar-li que aquella resposta explicaria més fefaentment que, a partir d’ara, pensava ser taxista.