el poder suec

la FEEM (facultat d’estudis estadístics de màlmoe –suècia-) ha publicat un estudi assenyalant que recomanar amb vehemència passional un llibre, genera unes expectatives massa altes en el confiat oïdor que difícilment queden satisfetes amb la lectura.

suècia, a banda de ser bressol de facultats fictícies especialitzades en estudis inexistents, ha assortit europa de icones culturals de fort pes específic. la música pop, per exemple, no seria el que és sense l’estrafolari i colorista fons d’armari d’abba i aquells fantàstics clips en els que l’agnetta mira frontalment a càmera mentre frida, desentesa, es col•loca de perfil entonant la tornada de mamma mia.

el foment, en edat infantil, de la interacció humana amb animals i plantes té un imprescindible referent suec en pipi calzaslargas. l’ecotracte que dispensava al seu mono (sr. nilson), cavall (pequeño tío) i arbre del jardí, sense nom propi però òptim com a dispensador de llimonades embotellades, faria enrogir d’enveja insana a ecologistes de disseny com joan saura.

el currículum del comentarista estrella de la tele catalana, pichi alonso, acumula també un deute històric amb el país nòrdic. sense l’èpica actuació contra el goteborg suec, el bo d’en pichi segurament entrenaria el benjamí-A del seu benicarló natal enlloc d’endur-se una pastarada gansa explicant la importància dels laterals en el joc ofensiu del barça.

però, potser, l’aportació cabdal de l’estat que regna el també campetxano carles gustau la trobem en l’exuberància de les seves fèmines convertides, per obra i gràcia de les pelis d’alfredo landa, en el més preuat objecte del desig de qualsevol masclet aspirant a casanova estival.

d’un país que ha vist néixer abba i pipi calzaslargas, que ha donat una empenta definitiva a la carrera de pichi alonso i exporta, cada estiu a les platges catalanes, centenars de noies de bandera que, a més de tenyir de vermell gamba la seva epidermis, pugen l’ego d’un bon grapat de noiets; jo me’n refio.

me’n refio tant que, com assenyala el inversemblant estudi de la FEEM, no recomanaré el llibre “els homes que no estimaven les dones” del suec stieg larsson. no esmentaré, tampoc, que va enganxar-me des de la primera fins a la darrera plana. i, encara menys, explicaré que la meva dona va devorar les quasi set-centes pàgines en un sol dia.

sols escriuré que de dissimular, fer una cosa aparentant no haver-la fet, se’n diu fer-se el suec, veritat?