dijous, 10 de novembre de 2011

per molt que hi insisteixi

hi ha dies que un no encerta a donar-ne una a dretes ni a esquerres, i el central argentí del barça estava patint un d’aquests dies d’evident terra engoleix-me. jo, per allò tan diplomàtic de no esbroncar els de l’equip propi i per allò tan educatiu de servir d’exemple el nen que vols que sigui educat, m’abstenia d’esmentar en veu alta la mare biològica del central cada cop que arribava cinc minuts tard al tall. silenciava els seràgilipolles i els militodelscollons que en justícia li correspondrien quan encadenava passades abominables, quan corria com si trepitgés ous d’estruç i, fins i tot, quan va cometre un penal absurd i innecessari.

però quan, per acabar-ho d’adobar, va gosar reclamar l’indiscutible pena màxima fent aquell gest típicament italià d’unir les puntes dels dits de la mà, tota la contenció se me’n va anar a norris i vaig cridar-li però què fas, burro? si tu no ets italià: tu no ets dels meus! el nen (un aixafaguitarres de manual), sense ni tan sols mirar-me, va dir: a veure papa tu, per molt que hi insisteixis, tampoc ho ets d’italià.

i és cert. no he nascut a siena, no puc acreditar cap avantpassat a l’arbre genealògic originari de l’alger ni he demanat ser fill adoptiu de san gimignano però, tot i així, de fa anys insisteixo en l’automentida de que jo, enlloc d’una clínica de l’eixample barceloní, sóc nascut a itàlia. mira, m’ha pegat per aquí quan a d’altres els hi pega per fer balls de saló, aeromodelisme o construir la torre eiffel amb escuradents.

val que tenim el país a tocar de la fallida i que no som ningú escollint governants llefiscosos, però en tota la resta ho brodem. transformem una pífia arquitectònica en un atractiu turístic mundial (torre de pisa), exportem el nostre segell al racó més recondit del món gràcies a la pasta, la pizza i la moda, les samarretes de ratlles que resulten ridícules pel javi de verano azul estilitzen fins i tot el gondoler amb més sobrepès i si hem de trencar el nas de luis enrique per passar a les semis del mundial del 94 ho fem sense que l’àrbitre s’adoni.

som xerraires i simpàticament entabanadors, tenim la millor postra (el tiramisú) que es pot tastar i servim un cafè igual de bo que d’imperceptible per l’ull humà sense l’ajut d’un microscopi. hem farcit les esglésies de frescs i retaules que la gent fa cua per veure, arrasat composant òperes, tenim un himne que posa la pell de gallina i un idioma que aconsegueix dotar de música a paraules (telefonino, pallacanestro, pomeriggio) de significat poc rítmic.

sóc italià perquè m’agrada itàlia i no puc ser el que m’agradaria. sóc italià per no decebre el nen responent-li, mentre faig el gest d’unir les puntes dels dits de la mà, que tampoc em deixen ser català. per molt que hi insisteixi.

32 comentaris:

XeXu ha dit...

Toma ya! I em permeto fer servir paraules incorrectes per aplaudir aquest final de post, és clar que sí! No acabava de veure clar on anàvem a parar, tot i que a mi també m'agrada Itàlia i moltes coses d'allà, tret dels italians. Però em trec el barret davant d'això. Ja que no ens deixen ser catalans, què collons, siguem d'on ens doni la gana. Jo preferiré ser alemany, que aquesta gent em cauen millor. Llàstima que el cafè no és tan bo com el dels italians...

Aris ha dit...

visca Vivaldi! Visca Italia! Jo també soc Italià! Pizza, peperoni, pomodoro!

maijo ha dit...

Mentre et llegia m'anaves convencent. He viscut molt el teu relat :-)
Una abraçada.

Jordi ha dit...

E, e, e!! Para el carro! I de la Carrà que me'n dius? Home, que és la Feliu d'allà? I del Pier Luigi Collina?? I la Cicciolina, la Carmen de Mairena d'allà?

Per cert, saps que diuen que si tutos los cornutos de la italia portaren un faro en la punta de li cornio, tuta la italia serata iluminata. Ala, arribederchi!

Yáiza ha dit...

Dooooncssss... em demano França! És que a mi, l'italià, em posa una mica nerviosa. I ja que estic immersa a l'ou de gavatxilàndia, ara mateix, doncs que serveixi per alguna cosa. Ja que no em deixen ser catalana...

Apa, au revoir!

Pakiba ha dit...

Com mno "capisco" molt el italià i m'agrada el meu país encara que fora de casa no me deixan ser catalana, en quedo en ell. VISCA CATALUNYA

Alyebard ha dit...

Jo sempre dic que m'autoexiliaré a la Toscana.

aina ha dit...

Compartim el parer, jo, de poder triar, també triaria ser italiana.

Porca miseria d`essere spagnola.

Carme ha dit...

Molto bravo, bravíssimo Òscar!

Io no sono italiana, ma mi piacce molto l'Italia.

Nemmeno sono espagnola ... porca miseria!

E piano, piano se va lontano!

A rivedrechi! :)

pons007 ha dit...

si que tenen alguna cosa especial els italians sí
http://www.youtube.com/watch?v=HHWBL9_alKs

Assumpta ha dit...

Hahahaha jo ja sabia que ets italià!! i tant que ho ets!! De fet, tens tot l'aspecte d'un italià de pura cepa!! :-))

A la propera trobada que fem tu canta aquesta cançó del vídeo que has posat i jo ja cantaré l'azzurro... Té, que ja sé que t'agrada :-DD

I els catalans, que amb quinze dies de viure a Itàlia ja parlaríem l'italià!! mare meva... si és que l'italià TAMBÉ ES PARLA, que carai!!

M'has fet pensar en el primer fascicle d'un curs d'italià que es va comprar ma germana (sempre es comprava els primers fascicles de tot :-DDDDD que són baratíssims i té cada cosa!!) i en aquell fascicle vaig aprendre a dir:

Io sonno una studentessa italiana

amb un accent de nassos!! :-DD

rits ha dit...

carai, passaré el teu post a un amic italià que el tenim en hores baixes. avui no és un gran dia a les itàlies (o potser si?) xq encara que entenc el post, a Itàlia tb hi ha Berlusconis, gent que viu del cuento i molta, molta mandra.


mmm, pizza al taglio!!

cantireta ha dit...

Jo faré companyia a l'Alyebard a la Toscana, beurem vi ben fresc i menjarem risotto i riurem de la nostra dissort. Ben dit!! Siguem italians, almenys som cosins en moltes coses!

Elfreelang ha dit...

A mi m'agradaria ser italiana...o posats a fer grega o millor islandesa....

el paseante ha dit...

Ara t'he imaginat amb una sogra italiana, d'aquelles de cintura ampla, amb un vestit gris i les mans plenes de farina. Patiries encara més :-)

starbase ha dit...

No és gens de rebut tornar a recordar-me Milito i trencar la meva pau mental de acabat d'aixecar.


I ja posats a parlar a calzón quiato. Jo, que sóc francés us trobo massa sorollosos, mon Dieu!! :-P

Anna Eme ha dit...

Comparteixo sentiments Òscar!!! Tenia una besàvia amb cognom italià però a l'àvia no la vaig poder conèixer i no en sé res més dels origens. Podriem crear una colònia filo-catalano-italiana i exiliar-nos una temporadeta ara que el berlusca marxarà ;)
Anna

Acabatdefer ha dit...

Si ja ho diuen els més llibertari quan deixen anar allò de.... "jo és que sóc del món..."
Sort en tens Òscar de tenir un nen tan maco que malgrat les teves desorientacions et recoondueixi amb tanta finura, jejejej
:D

òscar ha dit...

primer vaig adoptar la nacionalitat italiana com a segona opció XEXU, ja que això de polònia a mi no m’acabava de fer massa el pes. però ara amb el anys, i veient com lo “nostru” no fa grans (ni pètites) passes endavant, he decidit tirar pel dret amb el contracte itàlia-òscar, òscar-itàlia. no t’agraden els italians??? uns tios que, amb dos collons, entren a la platja enfundats en un pareo com no poden agradar??? jo, de fa temporades, que no sé entrar ni sortir d’altra manera a la sorra :)

cal accelerar els tràmits per fundar, ARIS, un casal català d’italians adoptius. bon beure, millor menjar, elegància garantida i converses vehements entre els associats mentre la tele ofereix partits de la veccia signora. ja bavejo!

t’apunto com associada emèrita, MAIJO, al nou club d’italians adoptius. itàlia és bressol de grans artistes i tu, si em permets la floreta, ets molt artista i ets molt gran :) un petonasso wapíssima!!!

un país que té en un pedestal aquesta deessa de la cançó lleugera, JORDI, cóm pot no agradar a ningú? hi ha algú que en escoltar “para hacer bien el amor”, “rumore”, “fiesta”, “5353456”, “explota explota que explo” o “una mujer en el armario” no es posi, ipso facte, de boníssim humor?

a mi frança ja no em fa tanta patxoca, PAKIBA. sempre els he trobat pèl massa seriots i circumspectes, però només és una impressió. ara, el més important, és poder escollir país: tot just el que no podem ni ens deixen fer per aquí :)

existeix un millor lloc per exiliar-se ALYEBARD? siena i les seves set portes, passejar pel ponte veccio florentí i fer petites travesses en bicicleta enmig de la ruta del chianti? ufff ... m’hi marxo ara mateix!!! a pastar tot plegat!!! :)

començaré a investigar preguntant el seu consolat AINA; igual és més senzill del que sembla. compto amb tu que, potser, fan importants descomptes si ens hi engresquem uns quants. vaig, això sí, reservant els vols :)

òscar ha dit...

però fa tant i tant temps que estem anant piano piano, CARME, que el meu piano està del tot desafinat :) no perdre’m la fe però això sí, mentre, seguiré exercint d’italianet adoptiu.

és bo boníssim el clip PONS. i molt clarificador de la manera de fer que “tenim” els italians. jo, per sort de la resta de conductors, no tinc carnet de cotxe :)

els catalans portem l’italià a la sang ... i a la llengua, ASSUMPTA. no cal primers fascicles ni res. tu vas a roma i dius bon dia i la gent, simpàtica i comerciant de mena, et responen bon dia ben bé com si fossin nascuts a sant esteve sesrovires. tot el contrari que el que ens passa aquí :( el teu accent, reusenctorinès, és perfecte per parlar i cantar. el proper festival de san remo jo et votoooooo!!!

reconec que itàlia és un desgavell de país (només cal veure qui els ha governat els darrers anys, RITS) però mira, saps què, prefereixo el caos amb certa alegria que l’organització i formalitat amb cara de peix bullit. estic cansat de tristors de peix bullit!!!

s’està gestant una estada blocaire a la toscana, CANTIRETA. que no m’assabenti jo que marxeu cap enllà d’amagatotis, sense dir-me res, eh!!! :)

pots demanar una mena de plurinacionalitat de països en dificultats, ELVIRA. al pas que anem, però, no sé si el llistat de països acabarà esdevenint igual de llarg que el quixot.

mai PASEANTE; ja et puc garantir que jo a itàlia no hi patiria gens ni mica. per molta sogra manaire que em toqués ni per governants llefiscosos que els meus conciutadans escollissin. a itàlia els patiments són menys patiments.

carina ha dit...

Jo també sóc italiana. Et poc dir una cosa? El meu nen quan veu pintades a les parets, papers a terra o brutícia diu: "Això segur que ho han fet els espanyols o els del Madrid", et juro que jo no li he dit mai res d'això, deu ser que també és italià.
Bentornat

Joana ha dit...

Les vegades que he anat a Itàlia, sempre espero veure sortir per un balcó a la Sofia Loren en viso cridant Pepino! Pepino!

Ferran ha dit...

Mita, italià, si hi ha una cosa que al teu país heu fet bé, UNA!, és...

el tiramisù!
(llegir amb veu de Vanessa)

Parfavó, només per això el país ja paga la pena. I a sobre el comentari te'l deixo el diumenge post-Berlusconi, i a sobre fa sol, i a sobre el Barça va primer a la lliga (aitx, no, això no!).

Tu italià, servidor ein deutscher i, ben dit, de seguida que puguem, catalans!

Gerònima ha dit...

Ja ja ja! boníssim!!!

Núr ha dit...

Ets gran, molt gran! Jo, com el XeXu i en Ferran, m'apunto al grup dels germànics! Ich liebe Deutschland!!

Anna Griera ha dit...

la veritat és que m'agraden molts països i se'm fa difícil triar-ne algun que no sigui Barcelona. és un dels millors llocs del món per viure i encara que no em deixin, jo sempre seré catalana i lluitaré per defensar la nostra cultura.
Però posats a triar, avuidiria Cuba. Enyoro el sol, la platja i la calor. Bé, ara allà no sí si estan en l'època de pluges... bueno, és igual, m'agrada cuba per la simpatia de la gent, el seu caràcter extravertit, la illa paradisíaca, els coctels i la seva facilitat per ballar bachata. xD

òscar ha dit...

una miqueta escandalosos sí que ho som, STARBASE. i de torracollons també una estona llarga; només així es pot comprendre citar el germà maldestre de la nissaga militianna :)

ohhhhhh ... jo a aquest exili m’hi apunto amb els ulls tancats ANNA EME. i més ara que s’acosta el nadal amb la conya aquella de les llenties per cap d’any, el panettone, ... :)

sap llatí, ACABATDEFER. miro de fer que sàpiga, també, italià però el paio se’m resisteix :)

els nens i els borratxos, segons s’explica, diuen gairebé sempre la veritat, oi CARINA? moltes gràcies: poc actiu però tornat, això sí.

sofia loren, maggiorata per excel•lència JOANA, sempre hauria d’anar només amb un viso al damunt :) jo, quan he anat a roma, esperava trobar-me nanni moretti damunt la seva vespa voltant la capital. què gran el tio!

potser a còpia d’anar instal•lant ambaixadors casolans (però ambaixadors al cap i a la fi) arreu de europa, FERRAN, pujarem els esglaons de tres en tres i no, com ara, de menys un en menys un. i, vists els resultats del 20-n, ull que els salts de cranc no ens els facin fer més grans encara ...

gràcies GERÒNIMA. el mèrit és d’itàlia :) no pas meu!!!

doncs a veure si entre els tres els animeu a ser un pèl més vitals i riallers, NÚR: el bacallà d’europa el talleu vosaltres però ... amb una mica més d’alegria no seria possible?

suplantar llocs de naixement pot permetre, per exemple ANNA GRIERA, ser italocatalà deu mesos l’any i, quan toca l’estiu, reconvertir-te en italocubocatalà. Complicat de pronunciar però ... plaent de portar a la pràctica :)

Joan ha dit...

Ostres, i jo que de segon plat (perquè desenganyem-nos, encara no hem arribat a les postres) vull ser kiwi...

mirambella ha dit...

Bravo, a mi també m'agrada la Italia. Petons

kira permanyer ha dit...

jajaja Oscar, admeto que fins gairebé al final anava una mica perduda... però olé tu! jo no se que soc, ciutadana d'on em surti? rebeldilla jo... Mil petons.

jordicine ha dit...

La meva germana va viure deu anys a Roma i anava a veure-la dos o tres cops l'any. A mi Itàlia també em té enamorat.

òscar ha dit...

nova zelanda també mola com segon plat, JOAN, ja que de desenganyats per no arribar a les postres ja fa massa àpats que ho estem.

el bravo, llarg i dempeus, és una de les accions que més fa per itàlia MIRAMBELLA. i una de les que més es mereix. petoneeets.

el país del “d’on em surti” seria un dels més bons per anar-hi a viure KIRA. consultaré l’atlas perquè, fluix en geografia com sóc, no acabo d’ubicar-lo de memòria.

ta germana sí que en sap, JORDI. i tu, clar, també una estona llarga ja que les tres visitetes anuals em fan sentir tota l’enveja del món. dijous un italià? :) ho dic en serio, eh!!! demà t’envio un whatsaap!!!