aquesta cançó és per dir

obrir la bústia i consultar-hi el correu és una de les feinetes més decebedores de casa. els extractes bancaris et recorden una dietètica realitat econòmica impossible d’oblidar, l’alcalde hereu es postula com a millor ploma de gènere fantàstic del 2011 amb unes epístoles que presenten una barcelona de ciència ficció i els flyers d’aliments multiculturals a domicili (doner kebab, mexicà, sushi, burkinofasonès, ...) només serveixen, convenientment arrugats fins aconseguir una forma arrodonida, per fer un bàsquet de dos a l’escombraria de plàstic ubicada sota les bústies. el correu ordinari deixa un pansit marge per a la sorpresa.

el rostre angelical presidint uns moviments femeninament gràcils i una veu de vellut que acarona més que parla (com descriuria atinadament corín tellado) porten a engany: la meva dona canta fatal, com una cloïssa, pitjor que ortega cano el dia del seu casament. i això ho descric atinadament jo.

està clar que ni sóc pavarotti ni crec imprescindible, perquè una relació de parella tiri endavant vent en popa i a tota vela, que ambdós integrants entonin amb una certa gràcia i/o salero les melodies de moda. cal complicitat, carinyo, calidesa, comprensió i un grapat de coses més que comencen amb la lletra ce. però cantar, tot i que si no ets okupa s’enceta també amb una ce, no és cap dels meus imprescindibles conjugals.

vaig saber pair amb estoïcisme, el dia del fatal descobriment auditiu, el xoc inicial de comprovar que els sons que escoltava procedents de la dutxa no eren emesos en clau humorística. al cotxe, mentre condueix, el nen i jo hem aprés a evadir-nos mirant el paisatge (ell també aprofita per jugar a la psp amb els cascs posats) i així relativitzar els constants galls, i els freqüents atemptats contra la contaminació acústica, que el relax de la conducció li indueix a perpetrar. pregar-li de genolls que no canti, com hem fet en repetides ocasions, és garantir-nos un parell d’indesitjats bisos. més val callar i aguantar.

però el nou membre de la família, la gosa, no entén d’estoïcismes ni sap evadir-se contemplant el paisatge de les parets de casa. i, per tant, cada cop que escolta l’E destrossant apassionadament cançons que els manel o la cristina rosenvinge s’han treballat de valent, reacciona amb uns sonors lladrucs de lament que eleven l’escena a la categoria d’olla de grills.

cal cercar solucions abans que el problema figuri a l’ordre del dia de la reunió de veïns. i la pansida bústia, per un cop, ens ha ofert la sorpresa d’un flyer que ha de ser el sant grial pels nostres respectius timpans, martells i trompes d’eustaqui: un curs de cant organitzat pel casal del barri que encara té places lliures.

desconec si l’E, quan es trobi el flyer del curs sota el seu coixí, l’acabarà rebregant per encastar-me’l dins de la boca o cercarà per internet un tractament d’incontinència verbal que eviti un futur de posts com aquest d’avui. o potser, després de fer les dues coses, començarà a cantar, maldestrament i a crit pelat, la versió manelera del no t’enyoro.

la gosa engegarà a bordar, inevitablement, elevant l’escena a una categoria d’olla de grills que, amb sinceritat, ve molt de gust escoltar a primera hora del matí. però molt de gust.

criatures

malgrat que a un grapat de gent els hi provoca una sobtada incontinència urinària i a molts d’altres un tic immediat que els obliga a prémer nerviosament l’aparell amb numerets que descansa damunt del sofà, a mi sempre m’han seduït els anuncis de la tele.

l’origen d’aquesta atracció està, segurament, en les improvisades competis que organitzàvem a casa per veure qui encertava més ràpidament la marca que s’amagava rere les imatges. veies una noia que no portava ni un segon ensabonant-se a la dutxa i cridaves un contundent fa-los-limones-del-caribe que t’atorgava el primer punt del concurs. o un helicòpter a punt d’aterrar enmig d’un pati d’escola (fet versemblant a matar) i jo, cames ajudeu-me, baladrant un tulipán tronador per conquerir el segon punt. com era el petit em deixaven guanyar sempre, clar.

superada la casolana dèria competitiva, els anuncis em van seguir interessant per d’altres motivacions. per oferir el warholià minut de glòria a individus d’empatia més que dubtosa.


per ensenyar-me que el dir no quan vols dir sí no és patrimoni de les dones.


per confirmar la teoria que diu que la major part de les frustracions tenen origen a la infantesa.


o simplement per simpatia generacional guai.


i per descobrir-me, avançant-se a uns grans magatzems que ho solen proclamar els primers, no només que la primavera ja és aquí ...


... sinó que el nen, a jutjar per l’estat catatònic en el que es va quedar tot veient-la, comença a tenir prou primaveres per ser cada cop menys nen.

molt millor

doncs avui em dona que enlloc d’un apunt emparat en fórmules ortodoxes d’inici, nus, desenllaç i clip de vídeo tancant la paradeta; no em pot sortir altra cosa (a mi que tant odio els puzles) que quelcom molt semblant a aquest entreteniment-tostón en el que, a més d’una paciència infinita, cal anar unint un grapat de petits bocinets de cartró per acabar aconseguint una foto panoràmica de, per exemple, el llac de sant maurici.

i començo a treure peces ... el politburó organitzatiu dedicant-nos un reüll còmplice de l’estil la-feina-ben-feta-trenca-la-frontera-de-la-freda-virtualitat-companys. la melé de rugby organitzada al voltant de les croquetes de bolets. la recerca del grial del got de vi perdut en companyia de l’amic. el trident més encantador suportant la meva taladrada sobre l’heterogeneïtat musical del cedé que tothom s’endurà com a record. l’speakers corner improvisat al carrer culminant en l’anècdota d’una trobada ben fruitera amb una actriu americana. la simpatia encomanadissa (hauria de dispensar-se, sense recepta, a totes les farmàcies de catalunya) del fotògraf oficial i d’un torrent de dona amb més llum que fecsa-endesa.

i més peces a la caixa d’aquest II sopar blocaire. la recomanació del miolastán, via telefònica, com a última opció per assistir a la trobada. una col•leccionista i un colat de darrera hora pagant el peatge d’escoltar la meva admiració per la senyora de reus i l’home del turó parc. l’elegància personificada renyant-me (per dir-ho d’alguna manera) per ficar-me tant amb la meva dona als posts. el cinèfil desconfiat de l’existència d’una cockteleria al carrer còrsega o la gratitud envers el lladre d’aniversaris pel regal d’una primera lectura amb el meu nen.

doncs dissabte em dona que un grapat de blocaires (32 si no m’equivoco) amb el seu grapat de bocinets de cartró, van acabar aconseguint completar un puzle espectacular i gens tostón. molt millor, sens dubte, que qualsevol foto panoràmica del llac de sant maurici.