desenllaç argumentat

l’assassí riff de guitarra que enceta el tema, l’alternança d’uns versos dòcils amb una tornada tronadora i l’abrupte canvi de tendència que l’èxit de la cançó va provocar en el panorama musical van convertir l’smells like teen spirit en un rebel himne generacional. el suïcidi de kurt cobain un 4 d’abril de 1994, quan la banda només havia publicat tres treballs, va acabar elevant nirvana a la categoria de llegendes de la història de la música.

no és cap sorpresa, doncs, que l’electorat blocaire hagi escollit, per aquestes o d’altres raons, smells like teen spirit com a guanyadora del I festivalet monstres del 90 per davant d’omnipresents temes noranters com el loosing my religion de rem i creep dels radiohead. el rap blanc d’eminem, i les seves controvertides lletres, han estat condemnats a la darrera plaça d’una llista que podeu consultar a continuació.

1. nirvana – smells like teen spirit (36 punts)
2. rem – losing my religion (28 punts)
3. radiohead – creep (25 punts)
4. u2 – one (24 punts)
5. red hot chili peppers (19 punts)
6. blur – girls and boys (12 punts)
7. spin doctors – two princess (12 punts)
8. green day – basket case (11 punts)
9. depeche mode – personal jesus (8 punts)
10. oasis – wonderwall (8 punts)
11. counting crows – mr. jones (7 punts)
12. lenny kravitz – it aint over til is over (5 punts)
13. pulp – common people (5 punts)
14. george michael – freedom (3 punts)
15. robbie williams – angels (2 punts)
16. madonna – ray of light (0 punts)
17. the verve – bittersweet simphony (-2 punts)
18. eminem – my name is (-10 punts)

és tradició tancar festivals nyonyos com aquest amb l’uribarri de torn explicant el gran paper realitzat pel intèrpret de casa (malgrat oblidar-se una part de la lletra i només rebre els vots dels amics grecs) mentre el cantant o grup guanyador fan un emocionat bis final del tema.

és tradició acabar aquest concurs/apunt anual no penjant mai la cançó guanyadora i sí una altra sota qualsevol excusa gens argumentada. enguany però, després de llegir als comentaris l’extraordinari exercici de capbussament youtubístic que s’ha pegat escoltant totes i cadascuna de les cançons de la llista per poder votar conseqüentment, crec que d’arguments per acabar el I festival monstres del 90 penjant un tema vuitanter dels siniestro total no me’n falten. a reus o a barcelona ella, de mona, ho és una bona estona.

I festival monstres dels 90

igual que un cop l’any a la ana obregón, sense que ningú li ho demani, li pega per fer un posat fotogràfic en biquini (amagant tripa, com marquen els cànons) a una platja de mallorca; a mi també un cop l’any, sense que rebi ni un trist correu electrònic demanant-m’ho ni hagi fet cap promesa a la santa patrona de la societat general d’autors (com planyo la pobra dona), em pega per organitzar un mena de festivalet musical catosfèric. eurovisiu i ociós que és un.

si paraules d’amor d’en serrat, al 2009, va ser escollida com la cançó més nostrada de totes les que es fan i es desfan al festival crostavisió i al 2010 el cadillac d’en loquillo, i el centenar de gavines duncandhuneres, van compartir el dubtós mèrit de guanyar el festival octovisió; enguany el meu certamen de pa sucat amb oli es calça les sabates de la internacionalitat proposant-vos escollir la millor cançó de la dècada que va tancar el segle XX. i en anglès, que per alguna cosa ha de servir el traductor del google i el idioma guichi guachi que utilitzem quan no entenem la lletra.

els noranta van oferir-nos un entretingut mosaic amb, per exemple, constantino romero demanant als atletes que abandonessin l’escenari, la proclamació de monica lewinsky (en companyia del seu vestit tacat) com la becaria més mediàtica del planeta i a l’ovella dolly com el xai més fotografiat de la llarguíssima història dels xais fotografiats. també als noranta, i gràcies al gol d’un holandès un pèl passat de pes, molt barcelonistes varem deixar de pronunciar la frase de capçalera “ens morirem sense veure al barça guanyar una copa d’europa”.

totes aquestes foteses mig divertides, i moltes d’altres que no ho van ser gens ni mica, van tenir una banda sonora que ara us proposo escollir. tres punts per la que més us agradi de la llista, dos per la segona i un puntet per la vostra darrera opció. un punt negatiu per la candidatura més odiada de les divuit presentades.

votem que, fet i fet, sembla molt més saludable que deixar-nos fotografiar en biquini amb el fred que ara mateix fa. en el cas dels homes, a banda de més saludable, sembla rematadament menys ridícul. per molta tripa que amaguem.

blur – girls and boys
counting crows – mr. jones
depeche mode – personal jesus
eminem – my name is
george michael – freedom
green day – basket case
lenny kravitz – it aint over til is over
madonna – ray of light
nirvana – smells like teen spirit
oasis – wonderwall
pulp – common people
red hot chili peppers – under the bridge
rem – losing my religion
robbie wiliiams – angels
radiohead – creep
spin doctors – two princess
the verve – bittersweet simphony
u2 - one

molt més que música

malgrat que la fide (federació internacional d’escacs) reconeix les taules com a resultat plausible en una partida d’aquest vertiginós esport, he de reconèixer que el llarguíssim matx que hem disputat la meva dona i jo les darreres setmanes (amb arguments, contrarguments, llistat d’avantatges i d’inconvenients, etc) no ha tingut, malauradament per mi, aquest equilibrat resultat.



hi ha persones, manifestament esotèriques, que afirmen que en altra vida van ser reines egípcies o bruixes cremades a la foguera. jo, que d’esotèric no en tinc res, afirmo que la meva dona en altra vida va ser una tafur de les més txungues i tramposes que deurien existir ja que utilitzar el comodí del nen per acabar guanyant és lleig. manifestament lleig.



ara toca enterrar argumentacions i llistes d’inconvenients que, de tant repetir-li, han acabat agafant regust d’all i oli. ara toca exiliar del meu vocabulari frases com “ja t’ho deia jo” o “no em vas voler fotre cas” que segur, en un futur no massa llunyà, tindré la temptació de palplantar-li enmig dels morros. les decisions acordades en aquesta camama que és la democràcia familiar són decisions familiars.



ara toca deixar d’escoltar cançonetes de beck, fatboy slim i les sister sledge i fer el que em toca fer: sortir al carrer d’una punyetera vegada que, de fa estona, el motiu de controvèrsia de les darreres setmanes m’està demanant anar fer el tercer passeig del dia.

i mirant com remena la cua, només puc dir que m’alegro d’haver perdut aquesta partida.

intimitat relativa

la consolidació dels reproductors d’mp3 com inseparables animals de companyia dels humans ha reconvertit el fet d’escoltar música en un acte majoritàriament aïllat i íntim. escoltar música, com acte social, està quedant circumscrit a concerts (a bars i discoteques escassament s’escolta res), sales d’espera de metges/dentistes i alguna platja en la que el notes de torn fa partícips a la resta de banyistes de la seva fidelitat a máxima fm.

a les nostres pròpies cases el panorama tampoc és massa diferent. la ferotge competència d’oci que signifiquen televisor, ordinador, videojocs o lectura fan que, per no destorbar algun d’aquests entreteniments que els altres practiquen, pocs cops posem per a tots els públics la cadena musical o base del ipod.

potser és una sort perquè, la veritat, el poti-poti musical al que em van sotmetre durant la meva infantesa (quan escoltar la música a tot volum no era un acte d’egoisme familiarment mal vist) va ser, objectivament, per acabar parant boig amb tanta diversitat.

mon pare, a la que algú es despistava oblidant deixar encesa la tele, anava cames ajudeu-me a fer sonar òpera al tocadiscs de la sala. així, no era gens estrany que un servidor fes batalletes d’indis contra vaquers amb els clicks de famobyl mentre pels bafles sonava el mio bambino caro de “gianni schicchi” o una furtiva lagrima de “l’elisir d’amore”. l’especialitat del meu germà gran eren les bandes sonores (tommy, hair, jesucristo superstar) mentre ma germana era més de posar a tota castanya als grans romàntics italians (sandro giacobbe, marco massini, umberto tozzi) per tallar-me la digestió, amb tant d’amor i desamor cantat, del phoskitos del berenar.

la pinzellada folklòrica a aquestes audicions d’obligat compliment arribava de la mà de mon àvia. l’escobar a la recerca del carro perdut i la piquer parlant del mariner d’un vaixell de nom estranger resultaven un surrealista obstacle al meu intent de memorització d’antipàtics temps verbals com el present de subjuntiu. tom jones, el tigre de gal•les, era el més punxat per ma mare. hits com it’s not unusual, help yourself o delilah sovint m’orquestraven les tardes de sofà amb àlbum de mortadelo y filemón.

per sort dels nens d’avui, escoltar música a casa sembla condemnat a ser un acte aïllat i íntim que no destorbi el seu temps d’estudi ni d’oci infantil.

dissortadament per ells, sempre hi hauran mares i pares que escoltaran a tot volum, poti-potis musicals propis i heretats, a l’únic reducte d’aïllament i intimitat que hi ha a tota la casa: la dutxa.

jo, al menys, així ho faig.

nova rutina

digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora però jo, quan crec imprescindible trencar amb la rutina, en tinc prou renovant les carpetes de música del ipod o, com a molt, comprant-me unes bambes d’un color ben llampant (el vermell i el taronja cridaner esmicolen la rutina que és un content). la meva dona, com enlloc de conformista, rància o les dues coses alhora és una entabanadora, quan vol trencar amb la rutina introdueix canvis de natura més abrupta.

així, amb una periodicitat de més o menys any i mig, no és gens estrany que jo surti de casa de bon matí per anar a pencar i en tornar, a tocar de quarts de nou, entri dins d’un habitatge que se’m fa difícil de reconèixer com a propi. mobles desmanegats, làmpades fugisseres, quadres que han desaparegut sospitosament del m² que els acollia i parets que han canviat de color recreant, tot plegat, un escenari més adequat per un peli sobre la guerra de vietnam que no pas per una llar catalana com cal.

que sota l’excusa de trencar rutines practiqui, pel seu compte, risc i sense previ avís, mutacions genètiques al nostre pis no m’atabala. té criteri, bon gust i, com a perfecta juanapaloma, no requereix de la meva col•laboració més aviat mandrosa per fer una redecoració bàsica de la nostra vida. m’empipa que, per acabar de rematar aquest primer lífting, calgui (és imprescindible, diu ella) una segona cirurgia més profunda.

i jo, digueu-me conformista, ranci o les dues coses alhora, prefereixo seguir amb la rutina d’abans que, fet i fet, no estava tan malament que no tenir-ne una de nova que obliga, més o menys cada any i mig, a visitar una conegudíssima empresa sueca de mobles que em posa dels nervis. molt.