draconià

CONTRACTE TEMPORAL D’ATOMITZACIÓ FAMILIAR

barcelona, a 19 de juliol de 2010

d’una part l’òscar, força major d’edat ja, blocòpata i singermornings vocacional i amb DNI 35(i sis números més); d’ara en endavant esmentat com a part ANDAQUENOETSPRINGAT.

i de l’altra l’E i en J, dona amb més bolsos que la preysler i fill que mai abandona el comandament de la tele d’en ANDAQUENOETSPRINGAT, d’ara en endavant citats com a part EMPIROVAMPIRO.

ambdues parts, actuant en el seu propi nom i interès

EXPOSEN

1.- que entre el 19 i el 30 de juliol de 2010, EMPIROVAMPIRO fruirà d’un període vacacional al maresme català sense la gratíssima companyia d’ANDAQUENOETSPRINGAT que continuarà a barcelona desenvolupant les seves habituals tasques laborals.

2.- per aquesta raó convenen subscriure aquest contracte sotmetent-se a les següents clàusules

CLÀUSULES

primera.- ANDAQUENOETSPRINGAT es compromet, durant aquest període, a no posar a dieta les gates adduint que s’han passat amb els dolços.

segona.- ANDAQUENOETSPRINGAT obviarà tradicions obsoletes, practicades durant l’estança adolescent a casa sons pares, no acumulant columnes dòriques (i jòniques) de plats i gots per netejar a la pica.

tercera.- ANDAQUENOETSPRINGAT, fóra d’hores laborals, farà els recadets i gestions (anar a buscar els llibres d’escola, comprar una canya de pescar -ara li ha pegat per pescar- i bambes per en J, etc) de sobte imprescindibles però que, abans, ningú no realitzava.

quarta.- ANDAQUENOETSPRINGAT no utilitzarà la llar familiar per improvisar sopars d’entrada d’estiu amb amigatxos en els que es sopa poc i es beu una mica massa ni, òbviament, per cap altra tipus d’esdeveniment nocturn de qualsevol caire i natura.

cinquena.- els ipods familiars (dos) quedaran sota guarda i custòdia d’EMPIROVAMPIRO ja que les hores a la platja solen ser, alguns cops, una mica ensopides. si ANDAQUENOETSPRINGAT vol escoltar música quan arribi a casa; que es posi la ràdio o canti ell.

sisena.- ANDAQUENOETSPRINGAT tindrà dret, això sí, a dormir ben espatarrat (travessat fins i tot, si vol) al llit conjugal.

setena.- ANDAQUENOETSPRINGAT consolarà, mitjançant diverses trucades telefòniques diàries, a EMPIROVAMPIRO per la tristor, per la buidor existencial d’uns dies de platja, aire condicionat, lectura, descans i gelats magnum que ell encara no pot patir. ANDAQUENOETSPRINGAT seguirà afirmant (contra vent i marea) al final de cada contracte, apunt i conversa; que estar de rodríguez a barcelona és la cosa més divertida del món. la hòstia.

per alguna cosa serà

desconec si cal fer-ne responsable a l’enganxifosa calitja barcelonina, a un rebuig sobtat al breekie’s excel que li comprem al condis o a l’estisorada estatutària però, de fa uns dies, tenim la gata amb la panxa ben regirada. per alguna cosa serà.

de petit, quan tenia mal de panxa per una no confessada deglució de dalky’s de xocolata i nata, ma mare m’entaforava una infusió de farigola que et feien venir ganes de no tornar a tastar mai els dalky’s.

ara, com amb tantes d’altres coses que el pas de fulls de calendari fan variar, la infusió de farigola s’ha anat substituint per medicaments de nom pintoresc; igual que ben poca gent sorgeix els mitjons foradats posant-hi aquells estranys ous dins (és més senzill, fet i fet, comprar-ne de nous i deixar-se de mandangues) ni, tampoc, s’estila allò de donar-te aigua del carme (més heavy que un xupito d’orujo blanc) quan et trobaven un pèl pansit.

pensant com recollir el contingut estomacal (ecssss) gatú que em trobo de regal al vestíbul de casa, recordo un altre costum en desús: la protecció del terra recent fregat amb fulls de la vanguardia per no trepitjar el gres humit.

allò era més entretingut que anar al parc d’atraccions de montjuic. una estora, un caminet fet amb fulls del diari, per anar practicant saltironets com un gripau per tot el pis. si la distància prudencial entre un i altre era massa curta, movies el full uns centímetres amb una dissimulada patacada per fer-ho més interessant.

si el que volies era forjar-te un futur com a saltador olímpic de llargada, practicaves saltant de dos en dos, o de tres en tres, fins el moment que algú de casa et demanava (amb molt bones maneres) que paressis de fer el cabra.

com no tinc paper de cuina ni serradures per recollir el regalet amb un mínim de garanties higièniques, agafo una vanguardia antiga. l’atzar l’obre per un full en el que apareixen les fotografies (estil dni) d’un personatges en rigorós blanc i negre.

i contra pronòstic, el que hauria de ser una feina fastigosa, gens edificant, agafa un punt del tot divertit quan veig que el contingut estomacal de la gata acabarà tenint, com embolcall perfecte per les escombraries, la foto de deu persones que han begut més (molt més) aigua del carme del que convé: els membres del tribunal constitucional. per alguna cosa serà.

el que fa l'avorriment

el que fa l’avorriment quan t’has quedat el cap de setmana més penjat que un espetec de vic. comptes 1, 2, 3, 4, 5 i, ara sí, el farsa d’en màrius serra mentre la dona s’està regalant una hidratació i massatge corporal al balneari de les vilas del turbón. té collons la cosa. segueixes el solitari recompte 7, 8, 9 i el segon exemplar en català que m’apareix és el com una novel·la d’en daniel pennac i penso que el nen, a casa d’un amic d’escola, deu estar comptant també (per desenes) partides a la play. té collons la cosa.

doncs sí, més penjat que un espetec de vic, assassino els minuts fent un acurat recompte idiomàtic dels llibres que okupen les lleixes de la saleta de casa i el resultat de l’escrutini no em plau gens. molt autoproclamar-me hereu del timbaler del bruc i del capità enciam, molt defensar núria feliu i guillermina motta com a grans dives universals de la música, molt desitjar que klose tingui un partit inspirat davant la parella de la carbonero però, quan toca comprar un llibre, semblo un tertulià de intereconomia.

sempre hi ha excuses, això sí. que la fidelitat lectora pels castellans vila-matas i bolaño rebenta qualsevol estadística, que algunes edicions catalanes tarden més en sortir al carrer i solen ser un pèl més cares i que, els dos darrers anys, la voluntat familiar passa per llegir en la nostra llengua quan podem escollir. però, tot i així, el 76,3% contra un trist 23,7% quadribarrat explica que la nostra voluntat ofereix uns resultats més aviat patètics.

em ve al cap, mentre la dona deu estar ara immersa en plena lodoteràpia i el nen jugant al pro evolution soccer, un estudi comentat per un professor de la uni sobre hàbits televisius. els enquestats, molt majoritàriament, responien que el model de tele que desitjaven era de caire cultural (amb reportatges d’animalons, història, viatges, etc) però que, quan tocava fer d’espectadors, miraven allò anomenat tele escombraria. la raó (i no és conya) és que tothom pensava que ja estava prou conreat intel·lectualment i que, per tant, podien permetre’s el luxe de mirar programes sense una exigència mental massa elevada.

potser passa una cosa semblant amb els llibres en català. com ja el parlem i escrivim exemplarment i com ja som uns més que dignes hereus del timbaler del bruc i del capità enciam; no ens volem prendre la molèstia de buscar si hi ha edició catalana del llibre que ens agrada.

faig zapping a la tele, cansat de recomptes llibreters apocalíptics. el trenta-tres fa un documental d’un país africà i altra cadena un programa de xafarderies rajant de pepe navarro i yvonne reyes. acabo mirant el del cor.

té collons però és el que fa l’avorriment quan et quedes el cap de setmana més penjat que un espetec de vic.