redacció

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. els diumenges al matí mengem xurros amb xocolata desfeta i nata. i el papa sempre se’n pren dues tasses i en acabar, com està feliç d’estar tip, li planta un parell de petons a la boca. a la mama, tot i que dissimula dient-li no siguis burro, la posa molt contenta.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. cada cop que al papa li toca viatjar per feina, la mama li prepara la maleta. diu que ell és un desastre i el papa li contesta, somrient, que no sap que faria sense ella. quan torna a casa, sempre li duu algun regalet de múrcia, salamanca o d’allà on li hagi tocat anar.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. ahir nit em van desvetllar uns sorolls de la seva habitació. uns ais de la mama, uns gemecs, com si li fes mal alguna cosa. un parell de cops va dir, també, déu meu. al cap d’una estona el papa va sortir de l’habitació per anar al lavabo. el vaig cridar per preguntar-li i em va dir que no patís. que els gemecs i ais de la mama no eren res. només una mica de mal de panxa i que ara anava a buscar-li un got d’aigua.

la mama i el papa s’estimen molt. moltíssim. per això he escollit aquest tema com a redacció d’escola. ara vaig a buscar-li un got d’aigua a la mama que de fa estona torna a estar gemegant i dient ais i déus meus a l’habitació amb el tiet lluis, el germà del papa.

demà, quan el papa torni del viatge a castelló, li ensenyaré la redacció. segur que li farà molta il•lusió saber que quan ell no hi és jo també em preocupo pel mal de panxa de la mama.

els vuitanta són (punyeterament) nostres

els vuitanta van ser mala cosa de punyeters. d’una década que s’inaugurà amb l’hortera d’en naranjito jugant a futbol no se’n podia esperar massa cosa bona però, tot i així, la mascota del mundial d’espanya va ser el mal menor d’uns temps en els que les esponjitas clearasil per combatre l’acné es barrejaven, amb tota la patxorra del món, amb ombreres, escalfadors i cabells permanentats les noies, i camises amb dibuixets d’amebes, mitjons blancs i nàutics als peus els nois.

per sort els anys (i algunes modes) passen, encara que hi quedi el testimoni de fotografies que et provoquen un somriure vergonyós, cançons que et recorden (si tu eres mi hombre, every time you go, ...) l’odi visceral que senties per les lentes i el punyeterisme vuitanter, que és una de les herències genètiques que encara ara resisteixen. i amb força.

la millor mostra d’aquest punyeterisme l’he tingut quan, tot sumant els vots d’aquests darrers dies en una fantàstica taula d’excel, m’he adonat que el I festival octovisió no ha tingut un guanyador sinó que, per tocar la pera, n’ha tingut dos.

1.-cadillac solitario/loquillo (30 punts)
1.-duncan dhu/cien gaviotas (30 punts)
3.-alaska/¿cómo pudiste hacerme esto a mi? (27 punts)
4.-radio futura/escuela de calor (24 punts)
5.-tequila/salta (23 punts)
6.-hombres g/venecia (18 punts)
7.-la unión/lobo hombre en parís (17 punts)
8.-mecano/me colé en tu fiesta (13 punts)
9.-nacha pop/chica de ayer (10 punts)
10.-secretos/déjame (7 punts)
11.-gabinete/al calor del amor en un bar (5 punts)
12.-tino casal/embrujada (4 punts)
13.-refrescos/aquí no hay playa (3 punts)
14.-miguel bosé/nena (1 punt)
15.-iván/fotonovela (-3 punts)
16.-ronaldos/adiós papá (-7 punts)

els dos-mil-deus (es diu així?) pinten, també, mala cosa de punyeters.

i com jo, punyeter de mena, no vaig inclore al último de la fila per no patir el risc que no guanyéssin; proclamo des d’aquestes línies a quimi portet i manolo garcía guanyadors del I festival octovisió davant la indefinició de la catosfera.

que fet i fet són, amb diferencia, el punyeter grup dels 80 que més m’agradaven.

I festival octovisió

infantilment influenciats per mazinger z i afrodita a repartint mastegots a tort i a dret; l’omnipresent generació dels 80 hem tingut el dubtós privilegi de lluir mitjons a rombes i jerseis privata a ratlles dues talles més grans, ser els primers en tastar la regalèssia vermella i els kojacs amb xiclet incorporat i, també, pioners trencant-nos algun braç damunt d’uns precaris monopatins anomenats sanchezsky.

el virus vuitanter no acaba de tenir antídot, segurament ajudat per pelis com “al otro lado de la cama”, representacions d’èxit (“mamma mia” o “hoy no me puedo levantar”) i anuncis com aquest



i pel mitificant revival que les ràdios, però també bars, discoteques i altres garitos del bon (i mal) viure, fan permanentment de la seva música.

jo tampoc estic lliure de culpa i, tot sovint, col•laboro en fer més gran l’ombra musical d’aquesta dècada mostrant entusiasme quan el nen s’interessa per alguns èxits en mig sèpia (tarzan boy, fame, etc) que els spots repesquen com a banda sonora amb la intenció que beguis refrescs o et facis client de gas natural.

tinc ganes de tancar d’una vegada portes amb algunes de les músiques dels 80 i contradictori, però sobretot masoquista de mena com soc, no se m’acut altra teràpia per fer-ho que proposant a la comunitat blocaire un festivalet casolà sense chikilicuatres ni uribarris.

enguany el I festival octovisió recull 16 cançonetes ibèriques d’aquesta època per atorgar 3, 2 i 1 punt a les tres que més us agradin i un flamant -1 per la que no voleu tornar a escoltar mai a la vida en anuncis, politons del mòbil ni el singstars de la play.

Alaska - Como pudiste hacerme esto a mi
Duncan Dhu - Cien gaviotas
Gabinete Galighari – Al calor del amor en un bar
Hombres G – Venezia
Iván - Fotonovela
La Unión - Lobo hombre en Paris
Los Ronaldos – Adios Papá
Los Secretos - Déjame
Loquillo - Cadillac solitario
Mecano – Me colé em tu fiesta
Miguel Bosé - Nena
Nacha Pop – Chica de ayer
Radio Futura – Escuela de calor
Tequila – Salta
The Refrescos – Aquí no hay playa
Tino Casal - Embrujada

el previsible premi, a sortejar entre tots els participants, seria l’emblemàtic jersei privata a ratlles. dic seria perquè ma mare, que els vuitanta l’importen un cogombre, la primera cosa que va tirar a la brossa quan vaig marxar de casa va ser el jersei. “no era gens guai” –va dir excusant-se-.

la venjança de donya menda

(s’obre el teló. el focus il.lumina un home amb cara resignada assegut davant una taula sols vestida per un ordinador portàtil amb wi-fi. comença a escoltar-se “l’stuck in the middle with” you dels stealers wheel i des de la dreta de l’escenari entra una dona, ballant pausadament la cançó, amb un canuto de boli bic i municions de granets d’arrós a la mà dreta i, a l’esquerra, una goma de pollastre preparada a modus de tiraxines. l’escena recrea suaument una del “reservoir dogs” de tarantino. s’esvaeix la música)

DONA: ja saps ... ¡escriu!
(amb el canuto amenaçant llençar un projectil)

HOME:
(no diu res -imaginant el grà d’arrós deixant-li l’ull a la virulé- i escriu un text que li és familiar però amb algunes MAJÚSCULES modificacions)...



la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita del meu HOME empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprèsA i admiraDA.

explica, per exemple, que DEMANAR-LI QUE DESI ELS LLENÇOLS A L’ALT DELS ARMARIS EXIGEIX MÉS TEMPS D’ESPERA QUE LES OBRES DE LA SAGRADA FAMILIA. esmenta, com qui no vol la cosa, que PERTANY A UNA ESTRANYA SECTA QUE SOTA L’EXCUSSA D’UNA INCAPACITAT CONGÈNITA PER COLOCAR BOMBETES O QUADRES A LA PARET AMAGA UNA MANDRA MALALTISSA.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que LES CANÇONS DEL IPOD FAMILIAR quedaràN democràticament repartiDES en percentatges de 90 (ELL, CLAR) i 10 (jo). I QUE, A MÉS A MÉS, HAUREM DE SUPORTAR AMB ESTOICISME QUE ENTONI (ÉS UN DIR) MENTRE ES DUTXA, AUDICIDIS MUSICALS DE L’ESTIL “NUNCA DEBÍ ENAMORARME” DE CAMELA, LA INFUMABLE “LAMENTO BOLIVIANO” D’UN TAL DANI MATA O “ES UNA LATA EL TRABAJAR” DE LUIS AGUILÉ.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que EL MEU HOME mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a REPlicar AL SEU bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb TAPS A LES OIDES DESPRÉS DE LA SEVA MUSICAL DUTXA, bona nit i t’estimo.



(l’home acaba l’escrit -tot pensant que quí li manava posar al ipod aquestes horterades- i pregunta ...)

HOME: ¿alguna cosa més, carinyu?

DONA: res més. penja-ho al bloc signat per mi i acompanya-ho d’alguna cançoneta final.

(la dona s’atura i fa un gest exagerat d’estar pensant agafant-se la barbeta amb la mà)

DONA: sí, una cosa més ... ¿m’acompanyes a l’abacus ara, oi?

(es tanca el teló mentre sona una cançoneta de marc parrot)

la lletra petita

la lletra petita, la mosca collonera de tot contracte que per mandra o manca de paciència mai acabem llegint, és un dels principals focus de conflicte de les relacions entre persones i empreses.

des de la recòndita caverna que l’asila, la lletra petita engrandeix sobtadament a majúscula de cos 72 i negreta, com el floquet de neu que muda en allau rodolant per la muntanya, per precisar que les comissions de manteniment zero del compte corrent només tenien un any de durada, que per tramitar la baixa de la companyia de telèfon mòbil calen desenes de trucades i, a vegades, un emprenyador burofax o que no és or tot el que llueix en la fantàstica mútua mèdica que vetlla per la teva salut.

la lletra petita toca la pera, i de quina manera, també en les relacions entre persones. sense anar massa lluny, la lletra petita de la meva dona empara tot un seguit de clàusules que amb el temps he anat descobrint entre sorprès i admirat.

explica, per exemple, que comprar una llibreta a l’abacus amb ella exigeix un mínim de tresquarts d’hora per prendre la transcendental decisió. esmenta, com qui no vol la cosa, que al cinema s’hi ha d’arribar inexorablement amb cinc minuts de retard ja que és militant destacada d’una extravagant secta que no pot veure mai una peli des del començament.

en una de les parts en les que la lletra esdevé, més que petita, microscòpica, diu que el llit i armaris titularitat de la parella quedaran democràticament repartits en percentatges de 90 (ella, clar) i 10 (jo). el tetris del mòbil ha estat un excel·lent simulador per encabir la meva roba miraculosament al foradet que m’ha cedit però per dormir amb mig cos suspès fóra del llit no hi sé trobar altra alternativa que aprendre a levitar.

però no tot han de ser laments i queixes. la meva lletra petita, aquella mosca collonera que la meva dona mai no va llegir per mandra o manca de paciència, m’autoritza a explicar en un bloc públic totes aquelles collonades privades, petits estires i arronses parellils, que fan encara més plaent dir-li, cada nit amb mig cos al llit i l’altre mig levitant, bona nit i t’estimo.