de pastanagues i pals

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.

aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.