insults de baixa intensitat

si és de ben parit el ser agraït; jo que, segons les anècdotes familiars reiterades en sopars de nadal, vaig néixer travessat requerint de cesària, al profe d’anglès res tinc que agraïr-li. bé, una cosa sí: la dèria col·leccionista pels insults de baixa intensitat.

ell, convidant-me a abandonar l’aula per alguna fotesa infantil amb la frase “zascandil, váyase a zascandilear fuera de clase”, va inocular-me involuntàriament el virus del interès pels insults de nyigui-nyogui.

he d’assenyalar que vaig marxar ofès, vermell d’ira, en no saber què m’havia dit però, un cop consultada l’enciclopèdia durvan de casa, allò de ser un “hombre informal, enredador, que no para quieto nunca” ho vaig trobar simpàticament educatiu. ja que intenció de saber gaire més que el to be no en tenia, al menys aprendria castellà en desús gràcies a ell –deuria pensar-.

a partir d’aquell moment vaig començar una cursa desbocada a la recerca d’insults d’aquest estil. vaig abandonar-me, moltes nits, en braços de l’abutanat locutor josé maría garcía sols per afegir al meu particular diccionari mots com ningundis, abrazafarolas, correveidiles, lametraserillos, palmeros o chupópteros. quin lèxic tan acurat: molt millor que el del meu teacher!

aportacions (sandios, cenutrios) de pares de molt bons amics i algunes incorporacions provinents de l’aimat català (galifardeu, escanyapobres, baliga-balaga) van, a més d’enriquir substancialment la meva col.lecció, fer un primer pas pel matrimoni de conveniència entre les llengües oficials del nostre país.

anys més tard, i des d’una vessant fronterera amb el surrealisme, vaig afegir-hi el gafotas amb el que una irada noia d’una discoteca va obsequiar-me no sé per quina raó. el que sí sabia era que jo d’ulleres ni en duia ni mai n’havia portat.

aquest passat diumenge, després de mesos sense pensar en el meu tronat diccionari d’insults de baixa intensitat, vaig presenciar una acalorada batalla dialèctica entre un ciclista equipadíssim (maillot de marca probike, coulotte negre, sabatilles de ciclisme) i la conductora d’un honda civic.

allò semblava una olla de grills. crits, cap respecte i una frase final del ciclista mentre feia via que entra, amb tots els honors, a la meva oblidada recopilació d’insults: “ets una filla de la gran muntanya”.

si és de ben parit el ser agraït, jo que vaig néixer travessat, al ciclista equipadíssim d’aquest diumenge sols puc agraïr-li que em fés adonar que les everestiannes parlen un català de nivell c quan condueixen hondes civics. bé, i una altra cosa: que dir-li a una persona filla de la gran muntanya fa riure tant, o més, com que et diguin gafotas quan mai has dut ulleres.