dilluns, 28 de setembre de 2009

diverses lectures

per raons particulars que no cal esmentar aquí (anar a pagar la hipoteca al cul de la ciutat), un cop al mes he de creuar el passadís que uneix línia groga i verda a l’estació del passeig de gràcia de barcelona. una inmensa recta, més llarga que el desert dels monegros, que reuneix un grapat d’usuaris amb la màscara posada del conill d’alícia al país de les meravelles mentre repeteixen “faig tard-faig tard-faig tard”.

cada cop que hi passo, amb la tranquilitat d’esperit que atorga el fet de complir dins del termini amb l’entitat finançera copropietària del nostre pis, m’aturo com un badoc a contemplar una mostra artística d’autor anònim que s’hi pot trobar al començament de la recta: les línies pintades d’una sortida dels 100m d’atletisme.

bestial. brillant. o bestial i brillant alhora. unes sencilles línies que descriuen en perfecta metàfora la velocitat amb la que ens toca viure, si un s’ho vol prendre trascendentalment, o una simpàtica invitació a agafar posició al calaix de sortida, posant els genolls al terra, tot esperant que algú doni la senyal per apretar a córrer. lo de cada dia però imitant exageradament a bolt o, si ets una mica més granadet, a carl lewis.

imagino a l’artista, quan va vendre l’idea a transports metropolitans de barcelona, explicant les diverses lectures de la singular obra i justificant-la, amb tot el convenciment del món, dient que la ciutat més olímpica de totes les ciutats seria l’indret més idoni per la seva creació artística.

a mi m’agrada. tant que estic per proposar a l’entitat finançera copropietaria del meu pis que convidin a l’artista en qüestió perquè pinti una ratlles similars al passadís d’entrada al banc. com encara em queden vint-i-cincs anys de pagaments, més que la sortida d’una cursa de 100m millor que hi traçi un circuit de marató.

i millor que jo, quan hi entri, no ho faci amb la màscara del conill d’alícia al país de les meravelles posada. el que podria semblar el tret d’inici de la cursa per pagar cada primer de mes el coi d’hipoteca seria, segurament, l’alarma del banc sonant.

diverses lectures que té la singular obra.

52 comentaris:

Helen ha dit...

Es el peor trasbordo de barcelona y debe de estar en el top 10 de los peores del mundo...las pocas veces que he tenido que recorrerlo...paciencia paciencia, porque parece que nunca acaba! eso si, tan largo él que da para la imaginacion de muchos, porque uno se entretiene a leer textos en las paredes, techos, suelos...

Muy buena tu entrada.

Saludos!

Deric ha dit...

Molt bona reflexió!
Fa anys que no faig aquell transbord. Avantatges de traslladar-te a viure a una ciutat petita!

Esther ha dit...

Sí.... jo ho he de confesar, però poques vegades he anat en metro a Barcelona. Potser farà mig any que anava cap a casa dels meus cosins i em vaig confondre a prop de la botiga del nespresso i vaig baixar cap a baix, i el trasbord entre estacions era més llarg que un dia sense pa, vaja, que no m'esperava que hagués de caminar tant. Em van sorprendre moltíssim aquestes línies, com una pista d'atletisme, i com una noia amb el seu nen i el seu pertinent cotxet s'ho passava d'allò més bé amb una improvisada carrera competint amb ella sola... :)

Ferran ha dit...

Per sort, jo també sóc dels que poques vegades he fet aquest passadis. Però el recordo bé, i tant: algún cop tinc malsons i aquell passadís n'és la causa! (val, exagero, però podria ser veritat).

Recentment han adecentat (molt) el passadís entre les línies 6 i 7, i les línies 3 i 5 a l'estació de Provença/Diagonal, amb cintes automàtiques i tot. Crec que està en projecte una remodelació semblant, del "teu" passadís. Paciència, Òscar!

Clidice ha dit...

Un bon text :) i una bona obra, també :P

instints ha dit...

Quan treballava a Mundet i vivia al Guinardó, i no tenia carnet, em tocava xupar el transbord. Cada dia a un quart de 8.
Al cap del temps, vaig aprendre de Barcelona i sobretot d'aquell trasbord, a anar amb temps pel món, a estudiar quines serien les fintes de les persones que venen de cara cap a tu (perquè no s'aparta ningú, t'has d'apartar tu clar) i a cagar-me amb la persona que havia dissenyat la recta interminable. Clar que quan viatges, sempre recordes aquell passadís. Petonets, molt bon post!!

Rita ha dit...

Uffff! No l'he suportat mai i sempre que puc l'evito.

Com diu en Ferran, és de malson i jo hi afegiria claustrofòbic també!

kika ha dit...

horroros, claustrofobis, estressant, calorosissim, nomes comencar la recta fa ganes de marxar corres, i fa por de que no en podras sortir mai mes!
pero el transbord ara es pot fer per fora, no? i sense pagar extres...
i si aixo de d'haver de pagar la hipoteca es fotut, el d'haver d'anar a pagar-la no-se-on encara ho deu ser molt mes!

Núr ha dit...

Sempre he fet el possible per a estalviar-me aquest transbordament!! És terrible. El vaig fer un cop fa temps i no recordo aquestes línies, però et garanteixo que no les aniré a veure! argh! Un desastre!

Hipoteca? buff... Només de pensar-hi em fa una mandra... I això que no en tinc! hahaha

TORO SALVAJE ha dit...

Un circuit de marató sembla molt apropiat.
I també amb ambulàncies que mai estàn de més.

Cesc ha dit...

Tan córrer per, moltes vegades, arribar enlloc.

elur ha dit...

vaja... i jo em queixo dels conductors de bus que van tant lents que me deixen veure el paisatge amb tota la tranquil·litat del món... potser que quan obri la boca pensi en tu i calli :P

un gran post, sí senyor.

P-CFACSBC2V ha dit...

Recordo haver-lo fet alguna vegada, el trasbord. Aquestes coses no s'obliden fàcilment :-D

Carme ha dit...

Jo no faig gaires transbordaments de metro. Tinc la sort de tenir una combinació fàcil i directa. No m'afecten gaire quan els he de fer... jo sempre acostumo a portar posada alguna pel·lícula mental que m'escurça qualsevol passadís... Malgrat tot m'ha fet gràcia el teu post i també les idees artístiques al metro.

garbi24 ha dit...

No ho conec, però amb la imatge que ens dones, no crec que sigui massa enriquidor anar a passar per allà.
Que vagi bé amb la marató que correm tots plegats i que no haguem d'abandonar.

Jordi ha dit...

Això nostre i les entitats finançadores és més una carrera de fons o una Ultra-Trail de distància llaaaarga!! Quan acabi de pagar la meva hipoteca, no sé què faré, però convidar al de La Caixa-parlem? segur que no!!

Fa tant de temps que no faig aquell passadís, que ja no me'n recordo ni com és... Bé, fa tant de temps que no agafo el metro...

marta ha dit...

Ostres, vaig fer transbord aquí l'altre dia i no ho vaig veure.
Però era de nit tornant del centre per la Mercè i cara del conillet de l'Alícia no feien... sinó jovenets, tot arregladets amb cares de vaig a triunfar amb un somriure picaró a la cara.

El pitjor transbord ara es el de Diagonal, per agafar la blava. Em mata haver de passar per fora.

Jordi Casanovas ha dit...

jo tinc uns amics que a la bústia del pis hi van posar, a part del seus noms, el nom de la caixa que els havia concedit la hipoteca.

Albert ha dit...

Jo també ho vaig veure fa dies i em va cridar l'atenció. No m'havia parat a pensar perquè podia ser; aquesta reflexió sobre que és per la pressa que té tothom està molt ben trobada!

Adéu!

jordicine ha dit...

Atención, pregunta... No et domicilien l'hipoteca? Atención, afirmació... conec el passadís i se't treuen les ganes de anar amb metro. Quin perill!!! Una abraçada, crack.-

Assumpta ha dit...

La darrera vegada que el vaig fer va ser l'agost de l'any passat i quasi m'agafa un atac de nervis. Quina cosa més terrible i no s'acaba mai, mai, mai...

De veritat hi han pintat això? :-)
I ha estat "d'amagatotis" o amb el consentiment de TMB?

khalina ha dit...

Doncs no he vist aquestes línees, per sort, perquè quan anava a la universitat em xupava cada dia aquell passadís. No tenia escapatòria, ara pots fer dos transbordaments aprofitant la lila, i vas més ràpid!

Sé de gent que comptava les barres del sostre, altres les passes, hi havia gent impacient per no poder avançar per l'esquerra. I un dia, cosa rara, de tarda em vaig entretenir i em vaig trobar sola amb un exhibicionista de cara

kweilan ha dit...

Jo odio el metro i només l'agafo quan vaig a barcelona. Aquest corredor l'evito sempre que puc. El trobo horrorós. Bon apunt!

Cris ha dit...

Aquesta fotografia em sona d'algún altre lloc, i és ben curiosa i divertida.... el teu escrit fantàstic, com sempre.... jo sóc de poble, i quan "baixo-pujo" a BCN tremolo d'haver d'agafar el transport públic.... Salutacions!!!

Ma-Poc ha dit...

Durant un any el vaig haver de fer cada dia. No hi havia cap línia pintada, però la gent feia els 100 metres llisos per voluntat pròpia. Vaig acabar una mica fart del trajecte i ja fa tres anys que no l'he fet! :)

XeXu ha dit...

A mi també em va semblar molt curiós això! No se'm va passar pel cap que ho hagués fet cap artista, és més, vaig pensar que els del metro se'n fotien de nosaltres, però ho vaig trobar graciós, la veritat, aquell transbordament és una desgràcia, no s'acaba mai! Tan maco que és el Passeig de Gràcia i l'hem de fer per sota terra tot sencer?

Carlos ha dit...

És en moments com aquest quan valoro lo bé que es viu a províncies, jajaja.
Clar que fins i tot aquí tenim la marató hipotecarial.
Ningú no es pot escapar.
;-)

Salut.

Déjà vie ha dit...

quan entro a la tva pagina sempre em fas somriure. Ara ja se pq un cop el mes quan faig el passadis hi algú que es queda pal plantat, com un estaquirot uns instants davant les linies pintades. ;)

òscar ha dit...

un auténtico peñazo, HELEN. casi preferiero hacerlo por fuera (ni que llueva) que no por este pasillo que lo único bueno que tiene son las calles de atletismo pintadas.

no cal que et digui que no et perds res, oi DERIC?

això és el que cal en aquest transbord, ESTHER: una mica de somriures. el proper dia 5, com em trobi a la noia del cotxet, ens marquem un pique allà enmig.

aiiii FERRAN ... has citat a la segona "bitxa" dels meus malsons. les obres de verda/blava a la parada de diagonal les estic patint des d'abans de l'estiu i t'obliguen a fer l'enllaç pel carrer. quedarà molt bé (segur) però la sagrada família avança més ràpid que aquestes obres!

els artistes anònims, CLIDICE, tenen al metro un grapat de lloc ón deixar empremta.

jo tinc uns reflexes de porter d'handbol, INSTINTS, gràcies a aquestes fintes obligades als passadisos del metro.

vist el comentari d'alguns blocaires RITA, caldria proposar a jaume balagueró que inclogui aquest passadis a rec2.

és un conyasso KIKA. tinc una entitat amb una sola oficina a barcelona i que o hi vas directament a pagar o transferència bancària pagant (a més a més) 20 euraques pel tràmit. bufff ... el que em queda!

tenir hipoteca fot una mandra terrorífica però pagar-la és, sens dubte NÚR, un contacte mensual amb el dimoni.

amb oxígen a mà TORO: per rebifar-te una mica després de pagar.

gairebé totes les vegades, CESC. allò que se'n diu un córrer inútil :)

el bus és força més entretingut ELUR però ... va tan lent i fa tanteeeeeees aturades.

el seu aspecte de trenta anys enrera també hi ajuda, P-CFACSBC2V.

pel dia a dia, CARME, vaig força directa també. otser per això se'm fa tant feixug aquest enllaç quan em toca.

sí-sí ... millor no abandonar aquesta marató que seria, en definitiva, una molt mala senyal GARBI. pèsima, diria.

tinc un amic, JORDI, un veritable crack, que el primer cop que va agafar un metro va ser a londres i quan ja tenia trenta-i-pico anys. viu al costat del de fontana. lo dit: un crack que va en cotxe al quiosc de la cantonada!

el faig cada dia aquest, MARTA. els hi he promés als operaris (uns amics ja) que quan acabin els convidaré a una ronda de xupitos!

jajajajaja: boníssims JORDI. ara mateix vaig a incloure al meu banc a la bústia.

doncs la gent em mirava amb cara de marcià, ALBERT, mentre li feia les fotos a les ratlles.

tinc la nòmina domiciliada a la caixa, JORDI, i el coi d'hipoteca a un banc inverosímil que ha traslladat la (única) oficina enmig de la vila olímpica. per tant, o hi va el menda lerenda o pago a la caixa per la transferència mensual un bon piquet.

sí-sí ASSUMPTA ... la foto és feta in situ i sense photshop. no és una obra d'art però tampoc sé explicar que hi fa aquesta broma encetant el passadís.

els exhibicionistes, KHALINA, per quín dels quatre carrers atlètics van? :) era aquell que sortia a benny hill? :)

potser el dia que l'arrangin el trobaré a faltar, KWEILAN. però, de moment, em temo que seguirà igual d'apocalíptic uns quants anyets més.

la foto és de l'enllaç, CRIS. jo només tremolo cada cop que he d'anar a pagar l'hipoteca.

és que, en realitat, la metàfora és perfecta MA-POC. la gent va per aquell enllaç amb la cinquena posada.

l'explicació de que se'n foten de nosaltres, XEXU, coneixent el passadís; jo no la descartaria.

sí CARLOS; les maratons d'aquesta mena crec que no fan distinció entre poble i ciutat.

doncs era jo segur DEJA VIE. de fet, vaig alentir el pas per fer la foto sense que un grapat d'usuaris em miressin malament i truquessin a seguretat.

moontseta ha dit...

Senzillament brillant! ^_^

elur ha dit...

gràcies per entendre'm tan bé Òscar, moltíssimes gràcies!
(t'has descuidat de mencionar lo lenta que arriba a ser alguna gent per pagar un bitllet! jeje)
;*)

caterinacortes ha dit...

Tal vegada el metro sigui un transport que simbolitzi una mica el que dius, l'estrés en que viu la societat i un medi per córrer més. Tot i així, tenir metro és envejable. Què m'has de dir. A Palma tenim una línia que no serveix per a res, aquí volem córrer i anar més ràpid (allò de l'illa de la calma que va descriure Rusiñol ja quasi és una utopia), i no tenim el transport adeqüat per fer-ho... :S

marta ha dit...

Hi vaig passar ahir i ja ho vaig veure. Jo faig el de Trinitat Nova...

Alba ha dit...

M'ha sorprès l'article al igual que la sortida d¡'atletisme al mig del trasbord. Només he pasat una vegada per aquell passadís i em va engegar les neurones sobre el perquè hi havia allò allà. Una de les explicacions possibles es que tothom fa a corre-cuita el canvi de línia de metro i van depresa... en fi, a volar la imaginació
Salutacions

MIA ha dit...

doncs em sap greu, jo puc donar gràcies al lloc tranquil on estic, poblet a la Garrotxa, tranquil.litat, potser moltes vegades massa i tot. abraçada i agafat'ho bé.

maria ha dit...

De vegades el més simple és el que crida més l'atenció...

el paseante ha dit...

Una vegada va venir ma mare a Barcelona, i la vaig obligar a fer aquest passadís del metro. Va dir que mai més, que agafaríem un taxi. Podries agafar també un taxi per acabar de pagar la hipoteca, no?

òscar ha dit...

per brillo, MOONTSETA, el que tindrà la meva cara quan acabi amb la malaida hipoteca.

jajaja ... ja se sap, ELUR: la gent tenim certa patxorra quan es tracta de pagar.

heu provat dibuixar, a palma CATERINA, unes línies com les de la foto? potser el primer pas per tenir un metro amb cara i ulls és pintar-hi uns carrers d'atletisme com aquests :)

sembla doncs, MARTA, que serà una obra d'art permanent.

i a volar anant camí d'ón sigui, ALBA.

jo dono gràcies, MIA, a sols passar-hi un cop al mes. dilluns vinent em torna a tocar :(

minimalisme artístic, MARIA.

seria més asequible que pagar el cost de la transferència interbancària, PASEANTE. vas obligar a ta mare a fer aquell passadís? pitjor que obligar-la a anar ikea un dissabte a la tarda!!! :)

lisebe ha dit...

jajaj. i tant que conec el transbord aquest, i mira saps al final sempre tic mandra quant he de fer el transbord, així que si tibc possibilitat d'agafar el bus, ho faig.

Aqui ultimament s'están posant les botes amb els robatoris a domicili, jo tinc alarma però estic a punt de posar, "aquí no hi han diners.!! m'atraca a principi de mes el banc"!

Que et sembla l'idea?

Petonets guapissim

Sílvia ha dit...

Hola Òscar!
Prefereixo anar a peu pel carrer que caminar per aquella passadís. No s´acaba mai! quina creu.
salutacions
sílvia

bajoqueta ha dit...

És la pesadilla de tots els que venim de fora. Un cop vaig fer el passadís, i mai més! jajaja. Allò és per morir-se.

Això de vore-li algun significat a lo que hi ha pintat és per culpa de la falta d'aire pur que afecta al cervell ;)

òscar ha dit...

robatoris a domicili LISEBE? coi, quin mal rotllo. don-li un toc d'humor posant el rètol però, per si de cas, també tingues connectada l'alarma.

sempre que no plogui. SÍLVIA.

la manca d'oxigen, BAJOQUETA, em crea miratges d'art contemporani on sols hi ha senziles pintades :)

Albert Lloreta ha dit...

em sembla que les ratlles aquestes haurien d'anar de dins al banc cap a fora, seria molt simbòlic

per cert, abans en aquest passadís hi havia escrita la lletra d'Imagine dels Beatles, una frase a cada biga... algun desalmao ho va repintar i ara és molt (més) avorrit

Mario ha dit...

Soy de Granada. Vivo en Girona... Y trabajo, algunos días al mes, en Barcelona.
Evito ese metro. O esa entrada. O ese cruce de vías. O cómo se llame.
Una vez lo cogí por desconocimiento del medio y me sumergí, de cuerpo entero, en un mundo sin fin. Me perdí, me despisté. Me despisté y me perdí. Y me cansé. A un músico le eché unas monedas. A otros músicos le eché otras monedas. No sé cuántos músicos caben en una estación de metro autoestopística... Pero son muchos.
Otra vez me sumergí en ese submundo subhumano y casi sucede lo mismo. Casi me quedo a vivir allí. O casi aprendo a tocar la guitarra en una de esas esquinas donde confluyen las rectas en las que hasta el mejor atleta se cansaría y se rendiría. Sí.

No sé cómo he llegado hasta tu blog. Aunque seguro no ha sido buscando una entrada o siguiendo una línea recta hasta la salida.

Ha sido una maravilla leerte y releerte. Te seguiré si no me introduces de aquí en adelante en esa estación de metro mayúscula.

Enhorabuena.

Laia... ha dit...

NO m'agrada gens aquest passadís, sempre se m'ha fet etern, i per sort, em queda a l'altra punta de casa, així que no hi he de passar quasi mai...

Pero recordo una temporada que, a les vigues del sostre, hi havia escrita una historia, a frase per viga. He oblidat el que hi deia, xo la idea em va encantar!


Per cert, hola! :)

Noctas ha dit...

jajajaja almenys tens claríssim el concepte de copropietat amb el banc. Per cert crack la imatge de la pintada de la cursa al banc, llarga i maratoniana m'ha fet molta gràcia....

saludus campió!

Eva ha dit...

Per aquí ens estalviem tot això, ara quan anem cap a Barcelona es converteix en tota una odissea.... Com és que coincidim en el tema de la hipoteca? És estrany...
Una abraçada!!!

òscar ha dit...

totalment simbòlic ALBERT. amb la línea de meta de la marató, vint-i-cinc anys després, a l'entrada del pis. jo també imagino aquell dia ...

en los comentarios como en otros ámbitos MARIO, la distancia más corta entre dos puntos es la línea recta. però desgraciadamente es, también, la menos divertida.
de manera divertidísima has llegado la salida de esta estación estratosférica y ni yo ni nadie (parece una canción de alaska) te dejaremos volver a entrar. quedate fuera, en la blogosfera, que se oye mejor tu voz y se leen mejor tus comentarios. muchaaaaaaaas gracias.

hola LAIA! hi ha coses que millor estiguin allunyades i, segurament, aquesta estació quan més a tocar d'austràlia estigués; millor.

una copropietat, NOCTAS, en la que ells tenen, de moment, la "copropie" i nosaltres una simple "tat". i el que paguem per ella.

mira que hi ha possibilitats EVA, però resulta que una de les coses que compartim és, precisament, això. més que estrany ... tenebrós! :) petoooons!

polaroid mental ha dit...

Conec aquest transbord, però fa molt de temps que no el faig i no he vist les línees. Em sembla genial! aquestes petites intervencions en el paisatge urbà demostren que hi ha "vida" entre les pareds grises.

Espero que et quedin pocs anyets per acabar aquesta cursa mercantil. M'has fet pensar en les trifulques que patia el jove Pla...
http://elquaderngris.cat/blog/?p=3099

òscar ha dit...

malauradament POLAROID, em queda de tot excepte pocs anyets de relació mercantil amb l'entitat hipotecària.

de moment ... encara estem en procés d'enamorament mutuu. :)

Arare ha dit...

Uix, fa molt temps que no faig aquest trajecte! Quan el feia, mentalment feia "carreres" amb algun pobre desgraciat que, com jo, també caminava. Com que l'altre no ho sabia, sempre guanyava jo, hehehe...

òscar ha dit...

doncs ARARE ... sort que no haurem coincidit al passadís perquè et garanteixo que ens posàvem tots dos a córrer com a poseits. una abraçada!