dilluns, 28 de novembre de 2011

aquesta boqueta

ma mare era carnissera, tenia una carnisseria. no és un ofici massa prestigiat ara per ara. hi ha ajudat força aquesta dèria de periodistes i locutors per abusar de les metàfores explicant algunes atrocitats humanes amb aquell estil instal•lat al groguenc (“... tras la explosión, el lugar se convirtió en una auténtica carnicería ...”, “ ... el carnicero de milwaukee se cobró una nueva víctima ...”) o des d’un repetitiu allioliero (“... pepe, el rudo central blanco, volvió a ejercer, por enésima vez, sus dotes de carnicero sobre el césped ...”). a ma mare li agrada molt l’allioli, això és cert, però mai a la vida ha fet esclatar explosius, anat a milwaukee ni repartit llenya dins o fora d’un camp de futbol. us ho juro.

al•lucino petits cogombres quan llegeixo o escolto les metàfores càrniques perquè jo, d’aquella carnisseria del poble sec a la que anava tot sovint a fer un cop de mà, només en vaig treure coses bones. algunes de divertidament xorres com que es podia saludar dient a maria o déu vos guard enlloc de utilitzant el bon dia de tota la vida, que hi havia senyores que demanaven la carn picada (en un primer moment vaig pensar que amb l’objectiu de tocar-me els nassos) en onzes, lliures i mitges lliures passant olímpicament de grams i quilos que eren, al menys per mi, de més bon entendre o que existien peces amb noms tan catxondos com filet de pobre, crostó, ós del vano, gerret o costelletes del coll.

a banda d’anar construint un diccionari (carnisseria–òscar, òscar-carnisseria) de paraules i expressions, allà vaig aprendre a mirar de ser simpàtic i educat amb les persones que hi compraven (val també el genèric parroquianes), escoltar el parer de la gent ni que fora l’oposat al meu, pujar la comanda (i la del forn, i la del verdulaire i la de sa tia maria) a un cinquè sense ascensor a les àvies que poc es podien moure o apreciar que menjar, vestir-se, visitar països i anar a una escola amb piscina coberta i un grapat de pistes esportives era possible, també, per l’existència d’aquella botiga.

gràcies a que ma mare era carnissera, jo tinc un paperot (val també el concret títol) que diu que estic capacitat per escollir paraules que expliquin que el de periodista no és un ofici massa prestigiat ara per ara. instal•lar-me en un estil groc xinès escrivint que “... el comerç diari de les misèries humanes posa el plat a la taula d’alguns periodistes ...” o en el repetitiu allioliero que afirma allò del “ ... hi ha periodistes que no són altra cosa que fel•ladors del poder ... “.

si ma mare llegís aquesta darrera frase em diria, segur, “nen, per acabar escrivint grolleries, més valia que haguessis estudiat per carnisser”. no cal que us ho juri.

44 comentaris:

Pais secret ha dit...

I no és bonic donar les gràcies als orígens?
Tinc una tia que també era carnissera quan jo era molt petita. Recordo especialment el marbre blanquíssim del mostrador, el gust inigualable del pernil dolç ( d´aquell ja no se´n fa) i de les parroquianes amb el seu cabàs i el el seu argot..."el tall que es pela", per exemple...

Carme ha dit...

Mare meva, si se n'aprenen de coses en una botiga, ja sigui carnisseria o no! És tota una escola!

De tota manera crec que el sentit de l'humor, ja el devies portar posat des de sempre. M'ha agradat això del diccionari...

XeXu ha dit...

Si et serveix de consol, hi ha periodistes que també són autèntics carnissers. O això no es pot dir? No voldria ofendre la teva santa mare, tan carnívor com sóc jo!

Tu, jo i l'Otis ha dit...

El meu pare és pintor, de brocha gorda. I ma mare, mestressa de casa, em va apuntar a un curs d'anglès un estiu. Gràcies a ells, ara sóc traductora.
I la meva iaia deia ben cofoia que su nieta hablaba en castellano, en catalán, y hasta en extranjero.

On seríem sense ells...

Yáiza ha dit...

Aquests oficis de cara a la gent, són els que més coses ensenyen, al meu parer. I el contacte diari i quotidià amb les persones, si és que t'agrada, és una cosa que ha d'omplir força.

Acabatdefer ha dit...

Segur que gràcies a la forçada comunicació que establies cada cop amb més gràcia a la carnisseria, que vas acabar escollint periodisme. I qui ho diria, però aquests origens són els que ens fan per dins i per fóra, oi?
Que seria de nosaltres sense aquestes experiències! ;)

TORO SALVAJE ha dit...

M'agrada viatjar al passat.
Ho expliques molt bé.
M'has fer recordar carnisseries i dependentes.

Joana ha dit...

Ma mare no era carnissera, però la última frase, també és força habitual en ella.
Ostres, si! Les carnisseries d'abans i en general totes les botigues, quan anava i em deien allò de nena que et poso? i mentre esperaves sabies tot el que passava al carrer. Queda alguna, però poques!

aina ha dit...

Sí que és un viatge al passat molt ben descrit, encara que al meu poble en trobes avui en dia de carnisseries i carnissers/-eres que guarden un cert parer a l`abans i mantenen l`encant.

Així estàs tu de bo i florit amb el bé que t`alimentàres.

Jpmerch ha dit...

I ta mare tindria raó, fel·ladors sona molt malament. Fel·ladores, ja és una altra cosa.

Assumisc la que em pot caure, però no he pogut evitar-ho.

P.D. Paraula de comprovació "palvater". No sé qué vol dir això ara.;-)

Aris ha dit...

Carnisser es un ofici de molta honra, un jefe meu tenia un concessionari d'audi i deia que eren els seus millor clients...
El periodisme també pot ser molt honrat, però de quan en quan et topes amb algun que millor no parlar-ne

Ricard d'Ais i Diaz de Langarika ha dit...

Gran article -si no ets vegetarià-.

Pakiba ha dit...

La teva mare estaria orgullosa del que escriu el seu fill. Totes les professión son dignes de la meva admiració ,sigui la que sigui,

Un fort petò guapo de una mare també orgullosa del seu fill.

maijo ha dit...

Jo ja notava que tenies moltes taules! Tot té una explicació. M'ha agradat molt llegir-te.

Joan ha dit...

Déu n'hi dó. Ma mare també s'ha passat la vida a mercat tallant carn, i mira, una carnissera encara té un prestigi. Penso en les verduleres, o les peixateres i les planyo, pobretes.

montse ha dit...

Has fet un tall al passat, digne d'un bon periodista.

Anna Eme ha dit...

Ostres Òscar! Jo tinc la meitat dels meus orígens barcelonins al Poble Sec. M'has de dir (si no és molta molèstia) on teníes la carnisseria, potser la meva àvia havia anat a comprar. Abans, la gent DOC del Poble Sec es coneixía fins que van anar desapareixent del barri. Quina llàstima, al barri més anarquista de la ciutat ja no li deuen quedar residents dels de sempre. Visca el Poble Sec i la teva mare carnissera!
Anna

garbi24 ha dit...

et veig molt acarnissat.....

rits ha dit...

el que no conec és l'ós del vano! xò segur que la teva mare cuinava la carn de primera! de la mateixa manera que escrius de primera!!!

en totes les professions n'hi ha de bons i de dolents, i en totes les professions son criticades!!! xq mira que tothom ens té mania als advocats!!!


ps. m'ha quedat un comentari una mica pilota!

◊ Dissortat ◊ ha dit...

Malgrat la meua formació d'anatomia algunes d'eixes parts que nomenes les desconec xDDDDDD

Per cert, rits, i als professionals de la salut no ens tenen mania????

Salut!

Alyebard ha dit...

Orgull. Qui perd les arrels perd la identitat!

Elfreelang ha dit...

Tots els oficis tenen el seu què....bon ofici ser carnisser o carnissera...la de lèxic i metàfores que ens ha donat!mai trobaràs que diguin s'ha quedat peix... allò va ser una gran peixateria! això és aleta i brànquies!

el paseante ha dit...

Ara entenc que als periodistes us agradi tant la carnada. Com als taurons :-) Un post molt tendre, com aquella carn que devia vendre la teva mare.

òscar ha dit...

el marbre també hi era al poble sec, PAÍS SECRET. i les parroquianes carregant cabassos, cistells de roba i una cosa que n’hi deien mocadors de fer farcells. també dites que relacionaven els dies de pluja amb la recaptació, fulls de la vanguardia protegint el terra recent fregat, sant cucufatos i sant pancraçs donant sort i una rebotiga (amb 3 habitacions: tela!) en la que seien a fer tertúlia. tot plegat impensable ara, la veritat, però uns orígens preciosos i que van marcar moltíssim el com jo he acabat sent. segur. i espero que :) per bé.

el sentit del humor és potser més herència de mon pare CARME. el posat seriós i el bigotet li servien com a màscara per encetar conyes des d’aquella confosa frontera del no-sé-si-parla-de- veritat o està-de-xufla. a mi, com ni tinc posat seriós ni (per sort) bigotet, se’m veu venir d’una hora lluny i no puc utilitzar massa aquest registre. no, :) no penso deixar-me bigotet per a tenir-lo.

a ma mare li són del tot indiferents, ni en rajava ni en raja, d’aquesta mena de metàfores amic XEXU que, a més a més, són totalment certes. al gremi periodístic hi ha cada element que “loflipas” però és que, ben mirat, a tots els gremis de la vida existeixen individus que un s’acaba dient allò de “quemalestálaespeciehumana”, oi?

suposo que sense ells també estaríem en algun bon lloc, TU, JO i L’OTIS. esbombant altres anècdotes, mirant de defensar-nos a la vida i mostrant orgulls diferents, però orgulls al cap i a la fi, per les suors que d’altres pintors (de brocha gorda), mestresses de casa, carnisseres o corredors de marató van fer per nosaltres i per ells. les suors d’un familiar corredor de marató semblen, així a priori, massa suor i tot :)

t’obre la porta a conèixer, potser més ràpidament, moltes realitats personals YAIZA. en aquesta mena de botigues la parròquia no es limitava a venir, demanar i pagar estil súper, no. allà les persones un de cada dos cops (per dir algo) agafava la cadira i xerrava, et preguntaven, reien, ploraven, ... la carn no era lo de menys però gairebé.

la carnisseria, penso ACABATDEFER, em va ajudar a trencar més ràpidament la barrera de la por o vergonya de xerrar amb persones de tota mena (grans, joves, feliços, farcits de mal de caps, etc) i fer-ho aprenent a escoltar (no creguis que, a vegades, calia força paciència) i a parlar quan pertocava. crec que m’ha deixat un pòsit més en la manera de fer (en el com sóc i em moc) que no pas en el què fer. de fet, de periodista n’he acabat exercint o n’exerceixo més aviat poc.

també hi havien dependentes a la carnisseria TORO. fa no res vaig estar xerrant per telèfon amb una d’elles que m’explicava de fills i netes (és molt gran ja) com si no haguessin passat el anys, va ser molt tendre. com eren “les de casa” no me les mirava massa. altra cosa eren algunes filles de clientes (ojupeligru el nivell que hi havia) i les d’altres botigues del voltant (ojupeligru amb el nivellasso de les botigues del voltant) : )

sí que eren una mica el sálvame diario :) del barri, JOANA. a la botiga només hi havia una mena de màxima que es mirava de respectar: no xerrar de coses (importants s’entén) que t’hagués confiat algú amb una tercera persona/clienta. evitaves equívocs ja que ... la pela era la pela!!!

òscar ha dit...

suposo que aquesta mena d’establiments són cada cops més difícils de trobar AINA. els hàbits de feina i estils de vida fan que necessitem tenir-ho tot (roba, menjar, cafeteries, llibres, cedès, ...) en una sola gran superfície. oju amb el que em dius (ho dic pel florit, clar) que jo ara de freelikeabird –ala, ja ho he explicat ni que sigui dissimuladament!- torno a tenir molt (o algo) de perill :)

ara no sé que respondre’t JPMERCH: més que rés per si ma mare, en un estrany atac de curiositat, decideix no només llegir el que escric sinó, també, el que em comenteu i us comento. segur que em diria, com qui no vol la cosa, “nen, tu m’has sortit una mica cotxino” :)

no eren de grans cotxes a casa, ARIS. ara, d’hotels apostoflants per estar-hi a cos de rei, restaurants amb totes les estrelles michelin i més i viatgets força txulos sí que en fèiem sovint. això de ser honrat (o no) crec que poc té a veure amb l’ofici que un fa.

bueno ... d’herbes (ni que fossin pel caldo) també se’n venien RICARD.

ma mare i els que m’envolten, siguin o no família, crec que estan força contents de la meva manera de mirar d’anar fent PAKIBA. altra cosa és que no pensin que, a vegades, escric des d’un estil força “raru” :) totes les mames sou la txitxa en vinagre!

però són unes taules poc exercitades MAIJO. faig poquet (gairebé gens) de periodista però sí que escric força en altres registres, diguem-ne, més publicitaris. porta menys feina i jo sóc : ) ... de natura tirant a mandrosa.

ostra sí; això de les fames associades a determinades professions té tela JOAN. ara m’ha vingut al cap aquella de porteres i conserges i, la veritat, oju amb la feixuga etiqueta que els hi toca carregar. quina fama carreguem els blocaires?

jo tallava pèssimament, MONTSE, i encara sort que hi havia la màquina de serra que, per algunes peces concretes, ajudava força. la clientela, com ja des de ben petit que em veien voltar per enllà fent el tontu, era molt condescendent amb mi. :) per sort meva i de la botiga!

òscar ha dit...

cap molèstia ANNA. la carnisseria estava al carrer radas 49; a tocar d’una botiga en la que venien esquers i estris de pesca (l’encarnita), un quiosc/llibreria a la cantonada (l’aurora i la mayte –molt guapa-) i davant d’un verdurer molt catxondu (el paco). fa moltíssims anys que no m’hi acosto i no et sé dir què en deu quedar de tot aquell mini-univers. si la teva àvia comprava a la pepita (qui vindria a ser :) ma mare) diguem el nom o cognom per mail perquè jo, segur, que un cop o altre vaig anar a portar-li el paquetet. era el que millor sabia fer.

cada vegada menys JOAN. deu ser que me’n vaig tal afartada i a diari que ara, amb els anys, m’he anat tornant més plurialimentari :)

no era de molt cuinar ma mare, RITS. les hores de llevar-se entre setmana (molt d’hora) condicionaven a fer gairebé tot passat per la planxa. això sí, els diumenges que no fotíem el camp de restaurant, el fricandó, l’estofat, l’ossobuco, etc estaven per llepar-s’hi els dits. més de la meitat dels meus amics són advocats :) però, per sort, fins ara no m’han hagut mai de representar en res.

jajajaja .... sí, tothom té DISSORTAT, la seva quota de rebre segons la professió que faci. és la loteria de les feines. no m’estranya que no les coneguis. jo, ara mateix, no sabria dir on coi s’ubicaven la majoria de les coses.

les arrels, ALYEBARD, mai les tenim que perdre malgrat que de la carnisseria i de la parròquia que la visitava massa cosa no en deu quedar. tinc la impressió que en el poble sec d’ara ben poca cosa en deu quedar del d’abans (un dia d’aquests m’hi acostaré per veure-ho) però era un barri de gent dignament pencaire i honesta. un barri de bona gent.

jajajaja ... ets una crack ELVIRA! la botiga tenia un argot, un seguit de costums i tradicions que, ja en el seu moment, a mi em feien flipar. potser, vés a saber, si la curiositat pel llenguatge sí que el vaig acabar agafant a la botiga.

potser per això :) PASEANTE no hi (quasi) exerceixo; això d’anar pegant mossegades, a banda de fer força mandra, no fa massa per mi. i no és enyor maquillador ni que em miri lo de casa amb més simpatia que lo de fora però ... com aquella carn no n’he tornat a tastar mai. segur.

MPG ha dit...

Ma mare treballava a casa, però en vaig aprendre força coses (entre d'altres a contar peces), i el pare a una botiga tèxtil (de la qual ell era un treballador). Ja fa molt, ell es van inventar una cosa que seria com els outlets d'ara, però que llavors es deia SALDOS. Ho feien un cap de setmana a l'any al magatzem de la fàbrica que produïa part de les coses que es venien a la botiga. I en aquell cap de setmana em deixaven estar darrera el taulell venent. Com disfrutava!!! Xerrant amb les senyores. Mostrant el "gènero". Crec que d'aquí vaig adquirir un cert entusiasme per comunicar-me.

Ferran ha dit...

A qui li has vingut a dir, Òscar, això dels periodistes: al periodista més crític amb la professió que hagi parit mare! (la meva, esclar). Sí noi, el periodisme és tot un món (com tots els móns, de fet, oi?), i molts periodistes haurien de ser... carn de carnisseria! Grrr...

pons007 ha dit...

per això sempre diuen "doncs a mi aquell assassí sempre em saludava" es clar, com que era un carnisser havia de ser ben educat

Ricardo Miñana ha dit...

La carne de antes siempre era mejor que la de ahora, la pongo en la plancha y empieza a salir agua.
feliz semana.

Joana ha dit...

Una escola de vida paral.lela a l'escola d'aprendre continguts. Una sense l'altre no serveix gaire de res per sortir-se'n una mica airós.
Segur que et guanyarioes bé la vida al darrere un taulell.
Va... mitja terça de carn picada minyó jejeje
Fa dies que no passava. Mea culpa Òscar, espero que tot vagi bé :)

òscar ha dit...

estar darrere un taulell és un màster que no hi ha diners del món que paguin la matrícula MPG. cal, és cert, tenir una certa predisposició inicial, perdre la vergonya, saber equilibrar la balança del xerrar i el vendre i cultivar paciència. a la majoria dels qui hi hem passat (els que en gaudíem) ens implanta una mena de xip raticulinià que ens empeny a comunicar-nos pel damunt de la mitjana. un exemple: cal, és necessari que t’expliqui que en llegir la paraula saldo he recordat que ma mare els hi posava aquest nom a les noies que no li feien el pes amb diàlegs de l’estil “hosti mama, no està mal la obregón (quan era jove) aquesta” / “on vas a parar nen –indignada-, això és un saldo!!!” cal? no, no cal però a mi em ve de gust recordar que ma mare, fins i tot detectant que la obregón era un saldo :) era una crack.

jo buscaria el consens, amic FERRAN, amb un genèric “el món està força farcit de personajus que haurien de ser carn de carnisseria” ja que en tots els sectors en trobem de personajus. ara, això sí, no sé qui seria el valent/a que es menjaria les hamburgueses que en sortissin, la veritat? jo no, ni patrás :) abans menjo coliflor; que no la suporto.

cert PONS: una de les característiques dels monstres humans és que són veïns exemplars, ajuden les àvies a creuar el semàfors i et cedeixen el pas en anar a passar una porta. hosti ... jo això en alguna mesura ho faig encara! merda, el meu passat carnisser em delata :)

no soy un gran defensor de la generalización del “todo lo de antes era mejor que ahora”, RICARDO. la carne, no obstante, me parece claro que poco tiene que ver con la que yo comía de la carnicería de mi madre. pero por equilibrar argumentos :) también diré que el barça de ahora es infinitamente mejor que el de antes. ¡palabra de culer!

ja només per dir-me minyó, JOANA, t’acabes de guanyar una terça sencera de picada (de la bona, eh! no de retalls) de gratis i dos petonassos sonors, d’aquells que acaben deixant mig sord qui els rep. buffff ... si tu no passaves, no et dic jo res de la meu missing catosfèric de les darreres setmanes. l’anar fent, si no és pansit i resignat, és una manera d’estar força bé, oi? :)

bajoqueta ha dit...

Com sempre em fas riure :)

L'altre dia al poble de ma mare encara vaig sentir un "déu vos guard" :)

365 contes
Terra de llibres

Lídia Gázquez ha dit...

Bé, aquestes expressions per saludar són ben pròpies dels pobles i ocm que jo vinc d'un de ben petit on anàvem a comprar a la típica petita botiga de queviures, en vaig aprendre de bones expressions i un català autèntic.

I és cert que els mateixos periodistes han portat males connotacions a l'ofici. Som una mica creadors de tòpics poc afortunats, ben sovint.

Salut! (I si és alimentant-nos d'un bon tall de proteïna càrnica, millor que millor!)

Núr ha dit...

La meva sogra també és carnissera i encara ven pernil "com el d'abans"! Que bo... :9

Pel que fa als periodistes, i per evitar ofendre ningú, només diré que en Ferran té tota la raó del món!! Hi ha dies que més val apagar la tele abans que sentir les bajanades que diuen... o no comprar el diari per no llegir-los! ains...

carina ha dit...

Òscar, subscric gairebé tot el que dius, ma mare encara és carnissera i he après moltes coses ajudant-la a la botiga, però la segona part la que ataques els periodistes hi poso un apunt, el meu company és periodista (esportiu, però periodista) i jo hi vaig exercir durant una temporada (això sí els dos en premsa escrita) i et puc assegurar que tots els companys amb els que he compartit i comparteixo són igual de normals i innocents que ma mare o qualsevol dels que han posat els seus comentaris als blocs. Una altra cosa són les línies editorials que pren un mitjà de comunicació determinat, però posar en un sac tothom no s'hi val. Estarà poc prestigiat ser periodista però gràcies a ells, molts cops, hem pogut tenir una visió objectiva d'allò que passa al nostre voltant. Són treballadors que els paga una empresa i intenten fer bé la seva feina, com tots nosaltres suposo, com ta mare i la meva. M'he posat massa seriosa? Ups, estic rient, ara. Una abraçada.

Ferran ha dit...

Ja tens raó, ja. Jo tampoc no me les menjaria; ¡anda ya! Abans la coliflor... que m'encanta; nyam! :)

òscar ha dit...

el “déu vos guard”, BAJOQUETA, potser sí que encara s’escolta en algun lloc de barcelona però la delícia aquella del “a maria” (què coi vol dir? quina maria, si no hi ha cap maria a la botiga?) crec que s’ha perdut del tot. entre això i la mania aquella de posar una branqueta de julivert a un sant, anar a la botiga era entrar en una mena de dimensió desconeguda.

les botigues de queviures LÍDIA (bé, jo les anomenava “colmadus”) eren un goig de varietat, olors i colors amb el clàssic “colmaderu” que portava el llapis enganxat a l’orella :) vaja crack! els periodistes soleu/en/em utilitzar els tòpics del carrer però, fet i fet, és el mateix carrer que els crea. jo mateix, en realitat, sóc un veritable col•leccionista de tòpics quan m’empesco texts publicitaris :)

tot i que pugui aparentar per l’apunt, NÚR, que sóc més aviat “rajon” amb la feina dels periodistes, en general no ho sóc tant. com en tots els gremis, n’hi de dolents i bons, d’escrupolosos i de vivaslapepa. potser la diferència és que és una feina molt més exposada al públic que d’altres i, per tant, més senzill caure en el tòpic d’acabar dient animalades de l’estil que són feladors del poder. he matisat amb l“alguns” just per mirar de ser just.

ara mateix, responent a la núr CARINA, he explicat més o menys el que volia dir a l’apunt respecte a una massa periodística de la que, de veritat, ben poques coses dolentes en puc dir. són gent pencaire, que molts cops ha de treballar a una velocitat insanament estressant i amollant-se a espais (tallant per aquí, afegint per enllà) que qui no ho ha fet no sap el neguit que pot arribar a generar. estic amb tu :) les línies editorials i els productes basats en el totvalpervendre són els que mereixen crítica ferotge, no pas uns treballadors que, al cap i a la fi, fan el que els hi manen de la manera més digna i lluïda possible. eiii .... me’n he sortit mitjanament bé, oi? : )

si es pot escollir, FERRAN, em faria un digestiu menú sense cap de les dues coses. no tinc almax ni sal de frutas eno a mà avui :)

jordicine ha dit...

Aquesta no me l'esperava, ÒSCAR! Segur que tallaves la carn d'una manera ben original. Crec que mai he fet servir paraules com "carnicero" parlant d'esports, però t'asseguro que si algun dia em vingués la idea pensaria en tu. Una abraçada, crac.

Carme ha dit...

Òscar, això és una bona notícia! Que no et pensis deixar bigoti, vull dir! :D

òscar ha dit...

si per tallar original entenem, amic JORDI, :) tallar malament, doncs sí; jo tallava la carn d’un original que bona part del poble sec ho flipava en colors. em sembla (dic em sembla perquè fots uns horaris pèl difícils per l’òscar espectador de tele) que ets un periodista d’esports de discurs poc farcit d’adjectius i llocs comuns. que no se’t escapi un carnicero mai. posat a fer peticions a la carta :) comença la secció un matí dient allò de “mooolt bon dia i salutacions cordiaaaaals” amb aquell tonet butanero que m’acompanyava cada nit per anar a sobar.

jo acabo fent coses molt i molt estranyes, i molt poc conseqüents, CARME. per tant, que no m’acabi llevant un dia disposat a lluir un bigoti zapatesc a la cara. mira, “hasta” per tocar-me els nassos a mi mateix :)

marta ha dit...

El "Déu vos guard" no m'ha entusiasmat pas mai, però el "A Maria" el trobo simpàtic :)

cantireta ha dit...

El filet de pobre és molt noble. Jo, a alguns els filetejo amb metàfores en els meus poemes, i en queden satisfets. ;D
No dubto gens ni mica del que vas aprendre de la teva mare, estar "darrere de" és molt instructiu, i parlo dels toros braus de més de 12 anys ;) Alguns que m'estimen em recomposen dins de budells perquè semblo carn picada.
Una abraçada, Óscar!

òscar ha dit...

el "a maria" és molt graciós, MARTA. especialment quan no hi ha ningú que se'n digui :)

vaja crack de les paraules que estàs feta, CANTIRETA. el comentari mereixeria un filet ... :) ... si ma mare encara tingués la carnisseria.