un geni a l'abast

si per una d’aquelles afortunades casualitats del destí em topés (segurament arraconada en algun dels armaris de ca mare on hi atresora barroques coberteries de plata, jocs de taula brodats amb motius florals a cada mil•límetre de tela i serveis de te que no recordava haver vist mai) amb una làmpada meravellosa de la que, un cop pertinentment acaronada, en sortís un geni concedint-me un desig, no ho dubtaria ni una mil•lèsima de segon; li demanaria viure dins un espot televisiu. allà enmig s’hi està de collons de mico.

els matins de lleig pujat durarien el que jo tardés en ruixar-me una mica d’axe i a sentir-me com brad pitt dins el zara dones. entraria a la caixa amb el dni a la boca i en sortiria amb un préstec d’interès ridícul per comprar una exòtica caseta de bambú a la polinèsia. mai discutiria per foteses amb la dona gràcies a l’efecte anti-disputes dels all bran choco de kellogg’s i la grip per obra i gràcia del frenadol, sense mocs, mal de cap ni la sensació de tinc el cos com si m’haguessin fotut una pallissa, seria una paraula tan absent al meu vocabulari com el nogensmenys i l’àdhuc.

tindria una cuina immaculadament neta i polida més gran que la pista central de roland garros, el somriure de dentadura perfecte permanentment dibuixat a la boca (es pot no somriure amb una cuina així?) i la dormidina no m’estalviaria patir episodis d’insomni ni neguit quan alguna cosa m’amoïnés ja que res m’arrabassaria la son ni em preocuparia.

gaudir de la vida que els creatius publicitaris utilitzen d’atrezzo per vendre’ns desodorants, iogurts i cotxes equipats fins a les celles seria el súmmum, l’hòstia en vinagre, si no fos que aquesta excel•lència existencial d’espot sospito que també m’acabaria avorrint com una ostra.

quan això passés no caldria renegociar amb el geni pidolant-li un nou desig a mida o la suspensió temporal de l’anterior. senzillament aniria a ikea que, fet i fet, és un lloc molt més adequat per redecorar la vida d’un en còmodes terminis que els armaris de ca la mare.

els espots del geni suec així ho asseguren.

soci a la força

la saviesa popular afirma que una de les situacions que evidencien el definitiu adéu-siau a la joventut i, en conseqüència, el ingrés inexorable al club de l’edat madura; és aquell moment fatídic, d’insultant cop de colze a la imatge que el mirall ens retorna cada matí, en el que un desconegut ens pregunta a peu de carrer si coneixem on s’ubica l’alberg tal o el bar de copes pascual. la puntual demanda d’informació no té cap tipus de connotació negativa, òbviament, però quan la formulen dient-te senyor o, el que és pitjor, tractant-te de vostè et passa pel cap imitar mourinho i fotre el dit a l’ull del (jove) interlocutor. per bocafluix.

negar l’evidència és un acte recurrent en els humans. i com jo d’humà en sóc una estona llarga, porto uns anys que no trepitjo el carrer sense els cascs del ipod encastats a les orelles. em distrec amb la música i, de pas, m’estalvio el mal tràngol de foradar tendres còrnies amb el meu dit índex després d’escoltar vostès i senyors indesitjats. sembla, però, que la saviesa popular és poc de caminar pels passeigs marítims del nostre litoral a l’hora de trobar evidències respecte l’esfereïdor tema. un servidor, malauradament, sí que hi passeja.

i aquest estiu, els (ir)responsables que m’han fet palès el ingrés al club que porto anys defugint tenen nom i cognoms: REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES. uns cabrons amb molta mala bava, el que jo us digui. he vist com aturaven lluint somriures profident a persones de totes les nacionalitats i colors promocionant l’oferta d’un chupito gratis amb l’entrada, com gairebé pidolaven a parelles que semblaven una gamba i un escamarlà que visitessin discos amb nom de perfum (opium), críptiques (qk) o de reserva animal (overland) i també he vist com, per molt a tocar d’ells que passés, per molt de morros que em tinguessin, no m’oferien altra cosa que la indiferència. era el pureta invisible que jeu al sofà de casa a veure el sálvame. uns cabrons amb molt mala bava, no em cansaré d’insistir-hi.

després d’aquest estiu ja no hi ha volta enrere. gràcies a la ignorància amb que m’han obsequiat els REPARTIDORS DE FLYERS DE DISCOTEQUES he entrat, de ple dret i amb caràcter vitalici, al club de l’edat madura sense passar pel tristament cortès vostè ni escoltar ningú dient-me senyor. només ballaré a festes majors, casaments i al passadís de casa, els chupitos me’ls pagaré jo trinco tranco i em passaré hores i hores escoltant dir “andreíta cómete el pollo” a la belén esteban.

també sortiré a posar-me en forma corrent cada dia per la diagonal. així, l’estiu vinent, tindré més possibilitats de fugir de rossetes després de fotre-li el dit al ull al primer repartidor de flyers discotequils que torni a fingir que sóc l’home invisible. uns cabrons amb una mala bava tremenda. no sé si us ho havia comentat.