el so angelical d’un timbre a les onze en punt del matí, et feia saltar del pupitre fugint de màxims comuns divisors, pretèrits plusquamperfets i escriure noms de rius (i els seus afluents) dins d’una península ibèrica dibuixada resseguint una plantilla de plàstic, per aprofitar els trenta minuts de pati jugant a futbol. segurament les futures garrofes ens les acabarien oferint els mcd’s, els pretèrits i conèixer que el sil és un afluent del miño enlloc de l’il•lusionant mitja hora diària de córrer rere la pilota mentre clavaves queixalada a l’entrepà, foradaves el genoll dels texans tot llençant-te a fer una rematada in extremis o repeties burletament que penal i gol era gol. segurament.
el so angelical del xiulet de l’àrbitre assenyala que comença el partit. mentre mantinguem un equip amb nens il•lusionats per jugar a pilota hora i mitja enlloc d’acumular més i més garrofes amb l’excusa del futbol; seguirem guanyant.
segurament.
Entrades
24 comentaris:
Clar que si.
Justiniano està molt content, encara que potser no s'ha portat massa bé.
Gran nit ahir, molt tensa al principi sobretot... Però ja se sap, un gran equip guanya enfront de les individualitats. Bon post!
I si amb el xiulet no havia futbol corria sobre patins.
Això és el que són els nostres nens... jovenets que gaudeixen jugant, en el sentitm més maco de la paraula, al futbol.
I quina il·lusió fa veure les carones de Messi, Pedro i tots els xiquets sortits de la Massia... i quina il·lusió fa tornar-los a veure al final del partit, al centre del camp, junts, abraçats, fent una mena de roda (de forma de sardana) saltant, rient...
Il·lusió!!
EL BARÇA IL·LUSIONA!!!
FORÇA BARÇA!!!
Si es que som com nens...
Tan de bo aquests nens no creixessin mai, i sempre tinguessin aquesta il·lusió. Perquè com diu l'Assumpta, quan veus en Messi que posa les seves cares d'entremaliat, o quan celebra un gol, i en Pedro, i en Piqué, i en Bojan... tots ells nens, i tots ells amb ganes d'aquesta hora i mitja... encara que també estan 'els de vuitè', els grans, que també juguen el seu partit a l'hora del pati, i si convé, fan fora els menuts per tenir el camp. Xavi, Puyol, Valdés... aquests contra el Madrid són sempre els millors.
no paren de donar-te alegries, jeje.
continuant amb el teu post segurament és el secret del seu èxit i del de qualsevol que és capaç de passar-so bé fent la seva feina.
És ben bé així, Òscar! I que ho sigui per molts anys. Què bonic és veure guanyar el Barça, i més contra el Madriiiiiiiiit!!
I espero que no t'equivoquis tampoc amb el segurament
Ai, el futbol, com aplega passions...
Una abraçada, Óscar.
11 nens concentrats en jugar el millor possible el joc que més els agrada. Quan he llegit aquesta comparació al fèisbuc m'ha encantat. Aquest post encara m'agrada més.
S'ho passen teta i són bons amics, dos factors que no divideixen.
A mi m'encanta veure'ls tan feliços. Ahir les seves cares eren impagables. Clar que les dels del Madrit també :P
Altra vegada als seus peus amic Òscar, tot i que no sé si m'havia aixecat encara ;)
Segurament, segurament, amic Òscar! És més, poso les dues mans al foc! La cosa està més a prop...
Quantes il·lusions!
Quants records!
Quin partidàs!
Molt bona música!
ai!!!!!!!!!!!! quina nit!!!! però ja em disculpareu perquè jo vaig estar veient La soga mentre els petards i la gent cridava pels carrers!!!
he llegit la celebració justinianna TORO i, la veritat, no he vist cap mena de conducta reprobable :)
ens queden encara unes quantes nits aquest any, MARTA. i alguna fa tota la fila de fer-nos passar mlts i moooolts nervis.
vaig fer, tota una temporada, de porter d'hockey JOAN. la meva esquena encara se'n resenteix.
i ara ASSUMPTA, que és el veritable moment de jugar-se les garrofes, la il·lusió segueix intacta.
i que duri molts anys GOCULTA. molts i molts.
en alguns partits, no pas tots XEXU, tinc la impressió que els del barça són els de vuitè i el rival està a quart començant a aprendre a jugar.
gaudir de la feina, CARLOS, és un dels somnis de les persones. però ... es fa tan difícil aconseguir-ho!
què bonica és l'alegria, FERRAN, i encara més quan aquesta té els colors blau i grana.
si el segurament no és erroni, aquest final de temporada molta gent estarem desbordant felicitat JOAN.
hooooola VIOLETA! futbol, blogs, música, llibres, menjar, estimar, .... hem de perseguir fer-ho tot amb passió.
diuen que la felicitat va per barris i, de moment ELUR, s'està concentrant al nostre. espero que no li pegui per anar canviant de domicili.
s'acosta amic JORDI, s'acosta. i mentre s'acosta, els nostres cervells miren de tombar la por amb promeses i fites ... :)
la música és un bon termòmetre de l'estat d'ànim MARIA. i jo, ahir al matí, em sentia guapo, guapo, guapo :)
res dolent MÒNICA (faltaria!), en mirar un clàssic mentre es juga un clàssic.
Jugàveu amb àrbitre??? Nosaltres no!!! Per això sempre passàvem més estona discutint les faltes que jugant... Era de les poques nenes que jugava a futbol a l'hora del pati, segurament amb molt menys futur que aquest esport em solucionés la vida que els nens, però amb la mateixa il·lusió! hihihi
i quan no hi havia porteries (tema garrofes...) era igual: si anava massa amunt, cridaves "alta"! I si també ho cridaven la major part d'assistents llavors no era gol.
Els que gaudeixen del futbol no perden mai la il·lusió. Els nostres no ho faran!
I tant, el Barça juga partits que semblen de pati de col·legi, però amb el bon sentit de l'expressió, ja que aquesta també significa que no juguen a res.
Adéu!
excel·lent comparança
no NÚR: els nens que juguen amb àrbitre, i hora i mitja, són els del barça que va guanyan copes i copes.
el concepte "alta", quan ets petit ALBERT, servia per anular gols cada dos per tres.
sembla que ara mateix gaudeixen, ALBERT B i R, al menys de la mateixa manera que ho feien de menuts.
a mi ALBERT, pels partits de nyigui-nyogui, m'agrada la frase partits de costellada o de solters contra cassats.
excel·lent equip, DERIC. espero veure't la diada de sant jordi a l'illa.
Jo jugava amb els nois,... era la portera, i era molt bona (tots els dits torts ho certifiquen).... Sóc culé d'esperiti porto els colors endins, pero haig de reconèixer que no deixo de fer "coses" per posar-me al davant de la TV a veure un partit, ni que sigui com el de l'altre dia :) Una foto preciosa per cert! Petons!!
Bona contracrònica. Tot i que, ahir i abans d'ahir, em va cridar l'atenció la columna de'n Marius Serra a la Vanguardia, que hi dedicava, el primer dia uns 400 adjectius de l'A a la G i l'altre de la G a la Z per a Messi i el Barça de Guardiola. Jo sóc culè, sí, però em preocupa que, ben segurament, ni la desena part d'aquests adjectius es puguin aplicar a la política, a l'economia o a l'estil de vida de la meitat dels mortals. Segurament...
la foto, mangada per vés saber ón de la xarxa CRIS, és una veritable joia. com el barça, fet i fet.
sempre s'ha dit allò que l'esport és la màscara perfecta que amaga altres grans problemes ESTHER. i a l'economia i la política, a l'estil de vida i molts altres àmbits hi ha molt que amagar.
Publica un comentari a l'entrada