la veu en off de font vella

font vella, “l’aigua lleugera”, passava un spot d’un senyor pèl grassonet i una senyora perfectbody jugant al tennis. la tennista sílfide guanyava el partit i, com l’esgotament i grams de més de l’home no el permetien saltar la xarxa per felicitar la seva rival, era ella qui saltava qual gacel.la i saludava al derrotat mentre una veu en off deia, tot burleta, “no pesan los años; pesan lo quilos”. ser veu en off i una mica cabroneta alhora no és incompatible.

de fa més d’una dècada passo la nit de cap d’any a una casa rural envoltat d’amics. des de que hi ha menuts, és la millor fórmula d'estar plegats menjant pels descosits i empinant el colze sense patir pels nens. passant-ho bé ells i nosaltres, tot i que ells òbviament no beuen altra cosa que fanta taronja.

en aquesta nit tan assenyalada he vist, entre d’altres coses, a J posar en perill testicle i mig intentant ballar break-dance, a D confondre el formatget marró del trivial amb una “pedra que es fuma”, a N emocionat pel regal d’un relat del que era protagonista i A no deixant que sonés (durant més de tres-quarts d’hora) altra cançó que no fós el “baby one more time” de britney spears.

tot i que, així explicat, pot semblar una intrascendent convenció anual de colegues pimplaires; és quelcom més. és, pel meu gust, una de les confirmacions d’amistat més emocionants d’aquestes festes que carrega amb una motxilla de vint-i-tres anys d’estar plegats rient i patint, ballant i amagats sota una manta esperant millors moments per treure el cap, celebrant naixaments i plorant pèrdues. vivint el millor que sabem.

quan, amb les dotze campanades ja tocades, ens aixequem de la taula, brindem amb cava i començem una processó d’abraçades i petons que acaben en el desig d’un feliç any nou, se’m fa molt difícil guanyar la batalla a uns ulls que insinuen llàgrimes.

si just en aquell moment, la veu en off una mica cabroneta de font vella, aparegués dient que “no pesan los años; pesan los sentimientos”, la batalla amb les llàgrimes la tindria del tot perduda. per pallissa.

això sí, de moment, la xarxa la salto sense cap mena problema.

bona entrada d'any per tothom!!!

ni 2.0 ni gaites

diuen que l’any ha estat ben pansit. en blanc i negre com el no-do.

que a l’oasi català, tot i mirar de ser una miqueta més català, s’hi ha descobert a afanetes i lladregots disfressats de senyors i que mentre les economies familiars patien dieta rigorosa, les de les entitats financeres seguien de bufet lliure.

malgrat això, he vist moltes fotografies de colors ben vius.

la meva dona devorant el sol (també quan no feia sol) tot llegint les aventures de lisbeth salander. el peque relatant-me a diari golassos marcats al pati tan inversemblants com els d’oliver i benji. ma mare posant cara de nena trapella quan repeteix bocí de pastís satcher. mon germà hipnotitzat per la tele de plasma recent adquirida. o jo, agenollat al terra, cridant al cel pel miracle de lo puto gusiluz.

diuen que les festes de nadal són excessos, consumisme i hipocresia.

que mengem i bevem, per uns dies, com als bufets lliures que són els resultats dels bancs. que comprem el que no ens cal i malcriem els nens. que compartim taula amb família que és família però no amics i desitgem bones festes fins i tot als gats del carrer.

malgrat això a mi m’agrada el nadal.

els ullets de la meva dona quan embolica regals. la vocació (espero que frustrada) de grafitero del nen tot tirant neu falsa damunt de l’arbre. i, per segon any, desitjar bones festes a amics que si són amics per molt virtuals que siguin i per molta pantalla d’ordinador que ens connecti.

chin-chin.
bon nadal i molt bones festes a tota aquesta família que ens trobem pels blocs. espero que algun dia aquest brindis 2.0 no tingui numerets i que el ball que aquí us enllaço sigui, també, real.


www.flandecoco.net/festes/oscar.html

que no falti de res

les festes de nadal, tan odiades per uns com venerades per altres, acumulen al calendari més concentració de tradicions i litúrgies que tota la resta de l’any junta. no només les oficials, també d’altres gairebé inconscients que repetim any sí any també de manera quasi involuntària.

aprofitar per anar al bany quan al rei li entren ganes de xerrar amb tu, seguir desant els regals al mateix amagatall que el nen va descobrir ara farà tres tiós, repetir la compra d’una caixa de llagostins congelats tirats de preu però amb gust a palets de cranc i escarxofar-te al sofà, amb un puntet de mal de cap, tot mirant uns paios que l’u de gener no tenen més cosa a fer que saltironejar per garsmisch-partenkirchen són alguns exemples.

el tret de sortida a aquest ampli ventall de tradicions no és, segons el meu escàs criteri, rajar de les llums en forma de galets que s’ha empescat l’ajuntament de torn ni prometre, pels nens de sant ildefons, que l’any vinent no tornaràs a gastar-te una fortuna en loteria. el tret de sortida és la descomunal melopea ciutadana generada pels sopars nadalencs d’empresa.

aquests àpats d’agermanament laboral, habitualment concentrats als dos divendres previs a les festes, no tenen res a envejar (etílicament parlant) al sant fermí navarrès, algunes festes majors un pèl passades de voltes o els botellons de pozuelo de alarcón.

jo n’he vist de tots colors. el jefe que, eufòric per la compulsiva ingesta inicial d’unes copetes de ribera del duero, cada cop que s’acostava el cambrer li cridava “que no les falte nunca de nada a mis chicos” (ho va fer com trenta-tres cops, sense comptar les vegades que va insistir amb la frase al bingo al qual ens va obligar a anar). les següents setmanes quan algú et demanava un post-it o un bolígraf, en donar-li repeties, òbviament, un burleta “que no te falte nunca de nada”.

també molt ressenyable la doble fita conquerida per una companya. no només va aconseguir dormir la mona recolzant el cap al bafle de la discoteca sinó que, també, en tornar a casa va completar tota la línia de metro posseïda per baco i morfeu passant-se, només, vuit parades de la que li corresponia baixar.

o jo mateix, que confonc aquests sopars amb karaokes multitudinaris esperonant als comensals a cantar “del barco de chanquete no nos moverán” o “las muñecas de famosa se dirigen al portal”, entre d’altres.

aquest divendres tinc el sopar d’empresa que dona el tret de sortida al meu nadal. no ens faltarà a ningú de res. la gent que vulgui dormir abraçada al bafle, ho farà. els que desitgin rendibilitzar el bitllet de metro recorrent la línia verda íntegra, que ho facin. i jo, com estaré seguint a les muñecas de famosa en un llarg viatge fins al portal, em tornaré a perdre el interesantíssim discurs del rei.

això sí; pels saltirons de garmisch-partenkirchen m’agradaria estar ja a casa.

de pastanagues i pals

“tota pastanaga té el seu pal.
i encara més pel nadal”.

aquest rodolí de rima consonant, deutor vitalici de la poesia infantil de gloria fuertes, simbolitza perfectament que a les festes de nadal, malgrat la creença generalitzada, no tot són flors i violes pels menuts de la casa.

quan s’acosten aquestes dates, els pares despleguem estratègicament davant dels nens una artilleria sols a l’abast d’una superpotència bèlica de primer ordre. des de canviar de canal en quant sospitem que els anuncis de la tele poden oferir nous avenços dins el món de vídeoconsoles i joguines fins a exagerar, sense cap mena d’escrúpol, l’extraordinària influència de la crisi en l’economia familiar.

malgrat practicar aquest joc brut des de fa dies amb el nen, he de confessar aquí, d’amagatotis i ara que ni m’escolta ni llegeix, que penso que tota pastanaga (regal) és poca quan s’ha de passar prèviament pel pal majúscul, la humiliació, que solen ser els festivals nadalencs que organitzen les escoles.

jo, de petit, redactava la carta als reis i les peticions pel tió en funció del grau de vexació al que havia estat sotmès uns dies abans en el festivalet de marres.

si tocava disfressar-se d’arbre, sense una miserable frase de text ni altra cosa a fer que estar quiet com un estaquirot, demanava un grapat de regals a més de la vídeoconsola atari.

si tocava cantar “el desembre congelat”, quals cantors de viena, vestits amb camisa blanca i aquells pantalons grisos que picaven tant; demanava un grapat de regals a més de la videoconsola atari negada l’any anterior.

si tocava vestir-me de ballarina de can-can amb una faldilla vermella de ma germana, un lliguer comprat a la merceria i perruca; demanava un grapat desmesurat de regals i hi explicava a casa que, si pretenien veure’m d’aquella ridícula fila, no havia altra opció que comprar-me la videoconsola atari. aquell nadal, per fi, la vaig tenir.

al meu nen, aquest any, li tocarà sortir enmig dels focus en pijama a fer una estona el paperot mentre nosaltres necessitem d’un pitet per la bava. un bon pal, ho reconec, però no prou per rebre la pastanaga de la súper videoconsola que li falta a la col.lecció.

l’any que el putegin de veritat, disfressant-lo de ballarina cancanera, ben a gust que li compraré.